L'Ara estrena la cançó 'Quan caminàvem', dels Aspencat

BarcelonaAspencat estan a punt de publicar un nou disc, titulat 'Essència', que apareixerà el 29 de abril. Abans avancen la cançó 'Quan caminàvem', una peça amb una lletra reivindicativa. Després d'una maqueta, Aspencat, formats a Xaló (Marina Alta) l'any 2005, van editar el primer àlbum, 'Obri la llauna', el 2009, i dos anys més tard van llançar 'Naixen primaveres', sempre amb amb l'ska, el 'reggae' i tocs electrònics. L'any passat van publicar 'Inèdit', i ara, 'Essència', que es podrà aconseguir en descàrrega lliure a la web www.aspencat.org.

'Quan caminàvem'

Per camins d'horta sembrada avancem

Enyorem un temps que no s'ha viscut encara

Un passat de lluita accelerada

Assaig d'una esperança que camina fermament

I transforma aquest present

El Cabanyal que resisteix

Hui no tinc cap dubte, hui t'estime encara més

Hui vull fer l'amor de matinada

Hui voldria ser un gran deixeble d'Estellés

Veig murals a les parets

Saps que no vull glòria ni riqueses

No vull cartes de promeses enfonsades en el mar

Que no vull palaus ni vull princeses

No vull plors, ni vull tristeses, comencem a caminar

Quan caminàvem per la desobediència

Quan tu i jo teníem somnis rebels

Quan sobreviure forma part de l'essència

A la meua terra hi ha una pluja d'estels

Quan caminàvem pels carrers de València

Quan tu i jo teníem somnis rebels

I amb poemes d'amor bastíem la resistència.

Fins un nou combat.

Quan l'Albufera ens sostenia

Una vela llatina navegava contra el vent

Amb la memòria empresonada

Els punys i les corbelles sobre sendes de paper

Creix la flor del taronger

Davant les torres de Serrans

El nostre amor serà la clau que obri tots els panys

Dels portals d'una València

On sona la freqüència del cor de Benimaclet

Amb Tereses i Bassets

Saps que no vull glòria ni riqueses

No vull cartes de promeses enfonsades en el mar

Que no vull palaus ni vull princeses

No vull plors, ni vull tristeses, comencem a caminar

Quan caminàvem per la desobediència

Quan tu i jo teníem somnis rebels

Quan sobreviure forma part de l'essència

A la meua terra hi ha una pluja d'estels

Quan caminàvem pels carrers de València

Quan tu i jo teníem somnis rebels

I amb poemes d'amor bastíem la resistència.

Fins un nou combat.

Es difícil oblidar, les façanes d'aquell temps

I els amants que s'estimaven quan la por era el segell

I El futur d'aquells infants que miraven als estels

Il·lusions d'un gran present!

Tu i jo som rebels del temps i la distància

Alumnes de l'amor, amants de la insolència

Poetes d'esta nit, pintors del nostre llit

Les coses imposibles d'explicar d'aquesta ciència

Tu i jo som satèl·lits sense rumb en la galàxia,

d'amors impossibles som la paradoxa,

som pretèrits imperfets de la nostra història,

som aquell record inoblidable en la memòria