Lluís Gavaldà: “En els concerts als teatres no hi ha sensació de comunitat”

BarcelonaTrespuntzero (RGB, 2015), enregistrat a l’Auditori de Girona, és el reflex discogràfic del segment de cambra de la gira dels 30 anys d’Els Pets, un format amb secció de cordes i de vents que demà passa per la sala Barts de Barcelona (21 h).

Per què un disc de pop de cambra

Perquè en preparar aquesta gira dels trenta anys teníem un problema. Per una banda, volíem fer el que el públic demana, i per una altra, el que a nosaltres ens demana el cos. Vam decidir buscar un terme mig: durant l'estiu fer la gira elèctrica amb les cançons més conegudes, i a la tardor fer una cosa més personal, més del pop d'autor dels últims discos. Quan va arribar el moment de la gira de cambra, em van agafar tots els dubtes, però la veritat és que em va agradar molt i vam pensar que no estaria malament fer-nos una selfie musical, una selfie del que som ara: que no fos nostàlgica, ni amb velles cançons ni hits antics. Al revés, que no hi hagi hits, i sobretot que hi hagi cançons que ens agrada tocar. El disc és un recull de les cançons que ens agrada tocar a nosaltres, amb un vestit que els hem comprat nou a les cançons.

Trespuntzero respira molt la influència de Burt Bacharach.

Sí. Això va estar buscat pel Joan-Pau Chaves [teclista i responsable de la direcció musical i l’orquestració], que sap que en som molt fans i sap fer-me content.

¿Heu triat les cançons que més us agrada tocar però també les que accepten millor una secció de corda?

No necessàriament, perquè Soroll en la versió original no acceptava gaire la corda. N’hi ha que sí, i algunes ja tenien cordes en la gravació original, com ara Com anar al cel i tornar, Agost, Parla i Calaixos que no obriré. Però hem prioritzat més les cançons que ens agradaven.

En algunes cançons l'accent de la corda està molt marcat des del principi, com passa a No n'hi ha prou amb estimar-se molt

Sí, en aquesta molt. Al principi hi ha una introducció amb tota la secció de cordes sencera, i també una trompeta amb sordina, que és molt Bacharach. Aquesta cançó va quedar una mica amagada al disc L'àrea petita i a mi personalment és de les que m'agraden més.

I a Com anar al cel i tornar manteniu el protagonisme del piano.

Sí, és la cançó que gaudim més.

¿No t’hi veus, fent un concert a veu i piano?

És curiós. A mi m’agraden molt les cançons com estan fetes, però no m’agrada gens el format com les he de cantar. No m’agraden gaire els concerts en teatres, ni tenir el públic assegut sense poder fer una birra ni comentar res amb els que tenen al costat, perquè això crea una dinàmica que m’incomoda: estan tots massa pendents del que faig i del que dic. Prefereixo que els espectadors interactuïn entre ells.

I com serà el concert del Barts?

Serà una barreja estranya. Vaig demanar que la gent de baix estigués dreta, i serà l’únic concert de la gira on passarà. No sé com anirà, perquè potser la gent s’avorrirà. Però quan toca el Nacho Vegas bé que aguanten tots drets. A Barcelona la gent estarà dreta, i jo em sentiré més a gust. A baix la gent estarà dreta i al pis de dalt asseguda, perquè la gent es fa gran i vol seure. Hi haurà les dues possibilitats.

Quan feu concerts en teatres també intenteu que el públic no estigui a les fosques.

Sí, perquè m’agrada veure les cares de la gent. En el concerts als teatres no hi ha sensació de comunitat perquè com a públic no veus el del davant ni el del costat.

¿Enfrontar-te a aquest repertori amb aquest vestit nou t'ha obligat a canviar la manera de cantar?

No. El que ha passat és que vam gravar el disc d'una manera una mica bèstia, l'endemà d'un concert a l'Auditori de Girona, i en quatre hores. Tens temps per fer dues preses de cada cançó; i si no surt a la segona, fora. A l'hora de cantar-les, esclar, patia, però quan les vam escoltar a l'estudi abans de mesclar, el Carles Xirgu, el tècnic, em va dir que estan força ben cantades. I saps per què? Perquè són cançons que fa quatre o cinc anys que les canto. Tant de bo tots els discos es fessin així: primer cantar les cançons quatre anys i després anar a l'estudi a gravar-les, quan ja les tens interioritzades i saps com cantar-les. Quan fas un disc, en general, és horrorós per al cantant, perquè pot ser que la lletra l'hagis acabat cinc minuts abans. I l'estàs cantant llegint-la. ¿Com pots interpretar aquesta cançó si estàs llegint la lletra que acabes de fer? En canvi, en aquest disc és la vegada que he estat més relaxat cantant, perquè eren cançons que ja porto uns anys interpretant.

Quin balanç fas de la gira dels trenta anys del grup?

Estem en un moment molt maco, perquè la dinàmica interna està en un d’aquells estadis en què tots estem molt a gust amb els altres, que no passa sempre. Hi ha una cosa molt divertida: tothom es porta millor quan entra gent nova a tocar, com ha passat amb el Jordi Bastida [guitarrista dels Trau]. Ningú vol ser el xungo. Quan entra algú nou, tothom és més amable i respectuós, i fins i tot toques millor. La gira d’estiu va ser molt lúdica, molt d’eufòria i de treure adrenalina; aquesta és el contrari, i l’una i l’altra es compensen. Ara em ve més de gust fer aquesta que l’altra, però quan feia la d’estiu també estava molt a gust.

Aquest estat d’ànim, d’estar molt a gust, t’ajuda a compondre?

No. A mi em va molt millor estar fotut per fer cançons. Quan estic bé faig el vermut. Bé, estic generalitzant, perquè també tinc cançons amb un punt optimista.

El Pep Blay, en el llibre Les cançons de la nostra vida

Té raó. És que si vius al sud és més difícil trobar motius per estar cofoi del teu entorn. Tant si vols com si no, a la que et descuides tens una petroquímica o una nuclear, que són paraules majors. Jo, que vaig sovint a Girona, també entenc que tinguin una altra manera de fer. Aquell prototip de gironí dels anys 80-90, com hippiós, amb l'armilleta i l'arracada, lliga molt amb aquell territori. A Tarragona seria la riota de tothom, un paio així; allà ha tirat molt més el heavy, el rock de barri i el punk perquè el territori està més trinxat. I sí, Tarragona és molt bonica, però hi surten les coses que no t'agraden. Crec que hi ha més sentit crític i més sentit de l'humor. Potser no ens prenem les coses tan seriosament com al nord.

Al febrer

El descans serà més aviat de primavera a primavera. Volem aprofitar aquests dos o tres mesos que jo encara sóc aquí per fer algun altre concert, perquè és una llàstima. És un muntatge xulo però és car. No podem fer vint bolos, però si en surten els volem fer. La pausa està posposada, però quan comenci serà d’un any sencer.