Mario Calabresi: "A la política no li interessen les víctimes del terrorisme"

BarcelonaQuan Mario Calabresi (Milà, 1970) tenia dos anys van matar el seu pare, el comissari Luigi Calabresi: li van disparar per l'esquena i el van rematar amb un tret al clatell. Tenia 34 anys, una dona embarassada i dos fills petits. L'havien assenyalat com a responsable, el 1969, de la mort de l'anarquista Giuseppe Pinelli, un antic partisà i conegut pacifista a qui havien detingut com a sospitós per un atemptat amb bomba a la seu milanesa de la Banca Nazionale dell'Agricoltura. Més tard es va saber que Pinelli no havia tingut res a veure amb l'explosió que va matar 17 persones, sinó que van ser els neofeixistes assessorats pels serveis secrets italians. Tot plegat va passar des de finals dels anys 60 i durant els 70, un període conegut a Itàlia com "els anys de plom". La campanya de premsa contra Luigi Calabresi va ser força ferotge, se l'anomenava el Comissari Finestra perquè Pinelli va caure d'un quart pis mentre era interrogat (la mort de Pinelli va inspirar l'obra Mort accidental d'un anarquista de Dario Fo). Així i tot, quan Mario Calabresi va ser gran es va fer periodista. Ha estat director de La Stampa i La Repubblica i el 2007 va publicar a Itàlia un llibre per explicar la seva història, que ara edita en castellà Libros del Asteroide: Salir de la noche. Historia de mi familia y de otras víctimas del terrorismo.

La seva història és molt personal, l’assassinat del seu pare, quan vostè tenia tan sols dos anys. Li va costar molt abocar-ho tot en un llibre?

— Es pot dir que l’he estat escrivint tota la vida, des que va morir el meu pare. Quan el vaig escriure tenia 37 anys i en feia 35 que hi pensava. Però vaig trigar només tres mesos a abocar-ho sobre el paper. Va ser com si tot fos a dins i només hagués de sortir. El llibre inicialment era 50 pàgines més llarg, però era massa feixuc emocionalment i creia que era important que es pogués llegir en un, dos o tres dies com a màxim.

Parla d’una fotografia que es va fer el 14 de maig del 1977 en què un noi amb la cara tapada empunya una pistola. Una fotografia que per alguns ha esdevingut icònica. Vostè lamenta que ningú hi vegi més enllà del noi ni es preocupi de les víctimes. Aquesta manca d'interès per la víctima, a què l'atribueix?

— Quan es va acabar el terrorisme, i potser el mateix va passar a Espanya, la societat va voler mirar endavant i no enrere. La mateixa cosa va passar a Itàlia després de la Segona Guerra Mundial, no es parlava del feixisme. Però si realment vols la pau, has de mirar enrere i passar comptes. Quan finalment, vint anys més tard, se'n va parlar, tot el debat se centrava en els exterroristes i ningú parlava ni s’ocupava de les víctimes. Estic a favor de girar full, però per fer-ho bé és important la veritat, la memòria i la justícia.

Critica que ni els mitjans ni els llibres se'n preocupessin. Hi ha un moment que, per exemple, passa per davant de les llibreries i menciona que tots els llibres parlen dels anys de plom, però se centren en les Brigades Roges. Els exmembres d'aquest grup són els entrevistats o els que escriuen.

— Els terroristes criden més l’atenció, les víctimes les has d’anar a buscar, no volen parlar, allò que expliquen és més dolorós. Es necessita temps i paciència per parlar amb les víctimes i sovint els periodistes no tenen ni una cosa ni l'altra. Al mateix temps, a la política tampoc li interessen les víctimes del terrorisme. Tant la dreta com l'esquerra posen el focus en els terroristes. Si es vol un procés de pau, cal que les coses es diguin pel seu nom. Els terroristes són terroristes, els assassins són assassins i les víctimes són víctimes, sense confusió. Quan tot estigui clar podem tirar endavant. 

Hi havia una cinta amb la qual vostè i el seu germà escoltaven una vegada i una altra la veu del pare fins que es va trencar. Després va intentar buscar algun record a què aferrar-se. Al final, s'aferra a una sensació.

— A una sensació de calma, de tranquil·litat, a un sentiment de seguretat, que imagino en una fotografia en què soc damunt les espatlles del pare amb un immens trombó al davant. Tot és soroll a fora, però per dins meu hi ha silenci. 

Explica que la seva mare és una persona convençuda que cal mirar endavant, que cal treballar per la reconciliació i el perdó. Vostè s’ha reconciliat amb el fet de no haver pogut criar-se amb el pare al costat? 

— La cosa més important a la vida és tenir en compte què t'ha passat, acceptar-ho, que no vol dir conformar-s'hi. Assumir que no ho pots canviar. Si ho fas pots mirar endavant, però, si no, si sempre mires enrere, és com una condemna.

Al llibre parla de la campanya de premsa que es va muntar contra el seu pare. Critica que es van difondre moltes calúmnies que, d'alguna manera, van precipitar la seva mort. Però vostè va deixar a mitges la carrera de dret per fer-se periodista. Per què?

— Vaig decidir fer-me periodista enmig del procés judicial per la mort del meu pare. Vaig veure de prop la feina dels periodistes, hi parlava, i vaig pensar que volia fer una feina com aquesta, en què has de mirar d’entendre les coses. Però havia rebut una lliçó de vida important: com a periodista havia de ser atent, correcte i recordar sempre que darrere cada història hi ha persones.

Hi ha també un moment en què la seva mare diu que han estat massa bons i massa pacients durant massa temps. Hauria fet alguna cosa diferent?

— Crec que no hi havia possibilitat de fer-ho. Durant molts anys vam viure com en una bombolla. A fora, a ningú li interessava el que ens passava. No interessava als polítics ni als diaris ni a la televisió ni a l’opinió pública. Tothom preferia parlar d'altres coses.

Com descriuria les Brigades Roges o Lotta Continua?

— Al meu pare el va assassinar Lotta Continua, una organització que va començar a matar abans que les Brigades Roges. En un cert moment competien. Vivien un deliri ideològic. Pensaven que amb el terrorisme podrien desencadenar la revolució, però van fer una lectura incorrecta, perquè la majoria social no volia la revolució.

Giuseppe Pinelli va caure d’un quart pis mentre era interrogat. Vostè sempre ha defensat que el seu pare no era en aquella habitació. Creu que ara sí que s’ha explicat bé què va passar?

— Ara sí. Tres anys després de la mort del meu pare, un jutge molt seriós va sentenciar que no havia estat en aquella habitació. Però hi havia un conflicte ideològic i, enmig d'aquell conflicte, n'hi havia que estaven segurs que el meu pare era innocent i uns altres que asseguraven que no es creien el que deia el jutge. Quan vaig publicar el llibre a Itàlia, les coses van canviar. Vull creure que ara és una minoria insignificant la que pensa que el meu pare era culpable.

Però encara no és una història tancada... Fa pocs dies es queixava que França s’ha negat a extradir exmembres de les Brigades Roges.

— Sí, és com si un trosset de passat s’hagués quedat al present.

Quan era petit o adolescent es va sentir assenyalat per ser fill de qui era?

— No. Però sí que de vegades hi havia una sensació d’incomoditat quan anava a alguns llocs. 

Al llibre parla de la importància d’aprofitar les oportunitats, sobretot quan va a visitar un veí a l’hospital que s’està morint i se n'acomiada. És el veí que va venir a casa seva a donar-li la notícia de la mort del pare. Creu que la pèrdua del pare l’ha fet créixer massa de pressa?

— Sí. Tinc dues filles bessones. Quan van néixer volia tenir temps per jugar-hi, per recuperar els jocs als quals no havia pogut jugar quan era petit. Hi he jugat moltíssim, fins i tot ara que ja tenen 16 anys. Per a mi ha estat com recuperar el temps perdut.