BarcelonaLa cantant portuguesa Mariza va enllestir l’enregistrament del disc Mariza canta Amália (Warner) unes setmanes abans del confinament pandèmic. Finalment, aquest homenatge a la gran dama del fado Amália Rodrigues (1920-1999) es va publicar el novembre del 2020, però Mariza no l’ha pogut defensar en directe tantes vegades com hauria volgut. Ho farà aquest dijous al Palau de la Música (21 h) en un concert que forma part del Festival del Mil·lenni. “Però també faré un viatge per 22 anys de trajectòria”, informa Mariza per telèfon abans de recordar el Palau de la Música com “un lloc amb una acústica increïble i un ambient màgic”.
Arribar fins aquí no ha sigut fàcil. Com ha passat amb molts altres artistes, el coronavirus, a més de provocar “un moment fosc”, la va deixar “sense inspiració”. A mesura que els efectes de la pandèmia afluixaven, l’estat d’ànim va anar canviant. “Fins fa poc, estava contenta perquè sortíem de la pandèmia, teníem ganes de sortir, estàvem més feliços i sentíem novament la vida –explica–. I de sobte va arribar la guerra a Ucraïna i van tornar la foscor, la desconfiança i la por. No sé què passarà amb la humanitat. Ploro tot el dia. És un horror. Miro les imatges i recordo que jo també vaig venir d’una guerra. Sento una gran responsabilitat i intento ajudar tant com puc”.
Filla de portuguès i moçambiquesa, la guerra de la qual parla Mariza, nascuda el 1973, és la de la independència de Moçambic. La seva família va marxar cap a Lisboa. “Vam passar moments molt durs. Es tractava de tornar a començar. Recordo la meva mare fregant escales per poder menjar. N’estic molt orgullosa, dels pares, perquè ho van donar tot perquè jo pogués ser qui soc, i sé que no ha sigut gens fàcil”, diu. Ara la guerra a Ucraïna ha enfosquit l’ànim de Mariza, que treballa en nou material “a l’estudi”, però sense pressa. “Suaument”, precisa. “Fins fa quatre setmanes tenia ganes de fer coses alegres i festives, però ara només em ve de gust parlar d’amor, compassió, passió i amistat. Tot canvia, i ara estic treballant a poc a poc perquè així tinc temps per fer una mirada introspectiva”, assegura.
Al Palau de la Música es presenta amb el format del combo tradicional acústic, una garantia quan es tracta de transmetre tota la fondària emocional del fado, com quan el disc Fado em mim (2001) la va consagrar com la nova veu d’un gènere que havien immortalitzat llegendes com Amália Rodrigues. Ara segueix aquell mateix camí amb la saviesa que dona l’experiència. "Tinc gairebé 50 anys, i no m’hi veig com una cantant envoltada de ballarins com Rosalía –riu–. A més, el flamenc potser té més espai per córrer cap a la modernitat que el fado".
