Nous noms implicats en la detenció de Companys
La informació surt d'un informe que va fer l'advocat català Eduard Ragasol i que es trobava als arxius nacionals francesos
BarcelonaEls francesos no van trigar gaire a investigar qui havia col·laborat amb els nazis. El desembre del 1944, quatre mesos després de l’alliberament de París i quan la Segona Guerra Mundial continuava en diferents fronts, les noves autoritats democràtiques del Govern Provisional de la República Francesa, presidit pel general Charles de Gaulle, van voler depurar responsabilitats en la persecució de les autoritats republicanes exiliades el 1939. Una de les detencions que van investigar va ser la del president de la Generalitat, Lluís Companys.
L’investigador i historiador Jordi Pons Pujol va trobar un dossier desconegut fins ara als arxius del ministeri de l’Interior de França que aquest dimecres, quan fa 85 anys de l'assassinat de Companys, ha publicat a l’Associació Memòria i Història de Manresa. El dossier el firma l’advocat i membre d’Acció Catalana Republicana Eduard Ragasol, que es va exiliar a París el 1939. Ragasol va treballar en l’organització de l’ajut als refugiats republicans. Amb l'arribada dels nazis, va ser detingut diverses vegades i tancat al camp de Vernet (Arieja) per col·laborar amb la Resistència francesa. Després de l’alliberament de París, va col·laborar amb el govern De Gaulle i tenia molt bons contactes. "L'informe li va demanar Jean Verdier, un funcionari que tenia un alt càrrec a la prefectura de París i que durant l’ocupació alemanya, va combatre amb la Resistència", explica Pons. Verdier va enviar les indagacions a André Pelabon, director general de la Policia francesa.
L'informe de Ragasol demostra una vegada més l’interès a detenir Companys i la rapidesa amb què van actuar les autoritats franquistes. França es va rendir el 22 de juny del 1940. A finals de juliol ja s’hi havia traslladat Gabriel Coronado, secretari general del comte de Mayalde, que era el cap de la policia espanyola. Coronado no va perdre el temps i es va reunir amb el coronel Rudolph, comandant de l'Abwerh a França, a l'Hotel Majestic de París, per acordar com detindrien Companys.
Ordres "imperatives" de l'Espanya franquista
"Durant l’estada de Companys a la presó de la Santé de París tingué lloc una sèrie de negociacions entre l’ambaixada d’Espanya i les autoritats alemanyes, relatives al procediment que calia seguir per al lliurament del detingut als representants de l’ambaixada. Els dubtes que podien existir al respecte foren resolts per una ordre imperativa del senyor Serrano Sunyer, ministre d’Afers Estrangers del general Franco, adreçada a l’ambaixada de París, i fou en virtut d’aquesta ordre imperativa que el senyor Cristóbal del Castillo, ministre conseller de l’ambaixada, signà en rebut de lliurament de Companys", es llegeix al document. "Això és important, perquè corrobora la documentació que ja es coneixia que demostrava que l'excarceració de Companys i el lliurament a la policia espanyola no va ser decisió dels alemanys, sinó fruit d'una demanda espanyola, i que no va ser una decisió solament policial, sinó resultat d'una ordre política des de les més altes instàncies de l'estat franquista", destaca l'associació manresana en un comunicat.
A la mateixa carta, Ragasol detalla que les persones que coneixien perfectament l’afer i hi van intervenir personalment eren Gabriel Coronado; Pedro Urraca, el policia espanyol de l’ambaixada espanyola que vivia al carrer de la Université de París; Felip Rodés Baldrich, advocat català que treballava a l’ambaixada, i el policia Aparicio Monzón. De la banda francesa, destaca el nom del policia Víctor Druillet. La intervenció d'Urraca era molt coneguda, però no la de Rodés i Drouillet.
Rodés era un advocat que havia començat militant en el catalanisme polític republicà, però va anar evolucionant cap a posicions més conservadores. Va passar de militar al Centre Nacionalista Republicà a col·laborar amb Francesc Cambó de la Lliga Regionalista, i a ser ministre d’Instrucció Pública amb Alfons XIII. El 1936 va ser diputat amb el Front Català d’Ordre. Quan va esclatar la Guerra Civil, es va exiliar a Gènova i després a París, on es va convertir en la mà dreta del representant de Franco a França, Quiñones de León. Va treballar en la creació de l’oficina de premsa i propaganda franquista a París i va informar sobre les activitats dels republicans espanyols. Quan els nazis van entrar a París, va denunciar Lluís Nicolau d’Olwer i Eduard Ragasol.
"Drouillet era un feixista francès que havia combatut a la Guerra Civil a favor de Franco", destaca Pons. Va començar a col·laborar amb els nazis el 1939 i va participar tant en la detenció de Companys, el 1940, com en la de Josep Tarradellas, l’any següent. Els nazis confiaven plenament en ell i el 1943 va ser nomenat responsable de la Milícia Francesa, que tenia com a objectiu lluitar contra la Resistència. Quan els aliats van ocupar França, va fugir a l’Alemanya nazi, perquè a França l’haurien condemnat. Quan els nazis van caure, el 1945, va trobar refugi a l’Espanya franquista. Va viure a Figueres fins a la seva mort, el 1952.