Dictadura

Com es viu portant el cognom del policia que va detenir Companys?

La neta de Pedro Urraca s'ha dedicat a investigar el passat d'un avi a qui considera un "criminal"

BarcelonaQuan tenia quatre anys, el pare de Loreto Urraca va marxar de casa i ja no va tornar. No en conserva cap record. "Va desaparèixer d'escena i no el vaig tornar a veure fins que vaig fer 18 anys. Em va trucar i em va dir que em volia veure. Jo no en tenia gens de ganes, però vaig dir que sí per educació. No va ser gaire agradable. Aquell dia el vaig conèixer a ell i als meus avis", explica Loreto Urraca. El seu avi era Pedro Urraca, el policia franquista que va detenir el president català Lluís Companys. Urraca va vigilar Companys des de la seva arribada a París. Amb la complicitat dels col·laboracionistes francesos, el va detenir, i després el va portar a l'Espanya franquista, on va ser afusellat. Aleshores Loreto no en sabia res, de tot això: "Creia que era un funcionari gris del ministeri d'Exteriors. L'únic que sabia era que havia treballat tota la vida a l'ambaixada de Bèlgica". Pedro Urraca va morir el 1989 i va desaparèixer totalment de la vida de Loreto fins al 2008, quan va descobrir qui era realment el seu avi en un reportatge del diari El País. L'article es basava en tota la investigació de l'historiador Jordi Guixé.

"Em va produir una vergonya immensa. Vaig llegir la tesi de Guixé i em vaig començar a documentar i a buscar informació als arxius espanyols i francesos", explica Loreto Urraca. En cap moment va parlar-ne ni va compartir la informació amb el seu pare: "No necessitava el seu permís per a res i tampoc em venia de gust compartir-ho amb ell. Vaig rebre aquest cognom que per desgràcia és ridícul i tothom m'hi vincula. Per a mi, com més se sàpiga que no hi tinc res a veure, millor. Com més el denuncio més es referma la meva postura. Molts poden pensar que els testos s'assemblen a les olles, però jo no hi tinc res a veure ni hi comparteixo cap valor. Més aviat tot el contrari", assegura.

Cargando
No hay anuncios

La Loreto és una de les dues úniques persones a tot l'estat espanyol que forma part d'Historias Desobedientes, un col·lectiu que agrupa familiars de perpetradors de crims contra la humanitat i que treballa per la memòria democràtica, la veritat i la justícia. Al febrer va participar en una conferència diàleg al Memorial Democràtic amb Barbara Brix, professora alemanya d’història jubilada i filla d’un metge allistat voluntàriament a les SS, i la xilena Verónica Estay Stange, doctora en llengua i literatura francesa, i neboda d’un dels perpetradors de la dictadura de Pinochet a Xile, Miguel Estay. Conegut amb el sobrenom d'El Fanta, Estay va ser condemnat a cadena perpètua pel cas Degollados, el nom amb el qual es coneix el segrest i assassinat de tres militants del Partit Comunista.

Més fàcil a l'Argentina que a Espanya

"Un dia vaig rebre un missatge d'Alanía Kalinec, cofundadora d'Historias Desobedientes. Ella és filla d'un genocida de l'Argentina que està complint condemna perpètua per crims de lesa humanitat. Vaig pensar que era molt valent expressar-ho com ho va fer ella. En aquest col·lectiu he descobert una altra família. A milers de quilòmetres [està format sobretot per familiars de perpetradors argentins, xilens i uruguaians], hi he trobat una enorme empatia", explica Loreto Urraca, que lamenta que mentre a l'altra banda de l'Atlàntic molts s'han sumat al col·lectiu, a l'estat espanyol hi ha més reticència. "Hi ha algunes persones que s'han posat en contacte amb mi, però els fa por fer-ho públic pel rebuig de familiars i del seu entorn", afegeix.

Cargando
No hay anuncios

La neta del policia que va detenir Companys ha investigat tant com ha pogut l'activitat del seu avi. Va publicar Entre hienas (Editorial Funambulista) el 2018 i sempre que té vacances i temps busca més informació als arxius. "Vaig consultar tots els documents que menciona Guixé a la seva investigació, volia saber-ho tot sobre com el Pedro Urraca aconseguia la informació sobre les persones que va acabar arrestant a França quan el país va ser ocupat pels nazis", diu. Ha consultat també el judici que hi va haver a França contra Pedro Urraca el 1948 i li queden interrogants per respondre. "Voldria saber molt més sobre l'extorsió a les famílies jueves que es volien escapar dels nazis. Hi ha un expedient judicial que menciona algunes acusacions contra Pedro Urraca en aquest sentit. Ja és difícil acceptar que tens un avi criminal que es va dedicar a perseguir exiliats que van acabar sent executats, però encara és pitjor si també es va aprofitar de la vulnerabilitat dels altres per enriquir-se", destaca la Loreto, que no deixa d'investigar i que, en alguna ocasió, ha acompanyat la família de Companys a les ofrenes florals que es fan al cementiri de Montjuïc.

L'oncle de Verónica Estay va morir el 2019 de covid a la presó. "El meu oncle, Miguel Estay, formava part d'un grup d'esquerres que s'oposava a la dictadura, però sota tortura va començar a col·laborar amb el règim de Pinochet. Al mateix temps soc filla de Jaime Estay, un supervivent de la dictadura", explica. El Miguel i el Jaime eren germans i es van convertir en enemics. "La meva família es va partir en dos", explica la Verónica. Ser neboda d'un criminal l'ha marcat més que ser filla d'una víctima: "Sempre es coneix més els victimaris i això t'obliga a donar moltes explicacions". Amb l'ajuda del col·lectiu, cada vegada n'ha pogut parlar amb més tranquil·litat: "Em sentia culpable per estar vinculada genèticament a algú capaç de cometre els crims que va cometre el meu oncle, però amb el temps m'he anat sentint menys avergonyida i menys culpable", destaca.

Cargando
No hay anuncios

A casa de la Verónica mai se n'ha parlat obertament i hi havia un pacte tàcit per no fer-ho de manera pública. "El meu pare i la meva mare van ser torturats i van estar tancats a la presó", explica. El seu oncle té tres fills amb qui mai va tenir relació fins que va decidir contactar amb ells a través de les xarxes socials. "Els vaig escriure, una mica sentint-me culpable, perquè era com trair la meva pròpia família. Ens vam trobar amb una cosina i li vaig preguntar què n'opinava. Em va dir que condemnava de manera rotunda el que havia fet el seu pare, però que se l'estimava. I jo l'entenc", diu Verónica Estay.