Miquel Barceló es fa seus dos temples culturals de París

ArtàLa trajectòria de Miquel Barceló (Felanitx, 1957) pot llegir-se, tant en termes creatius com de projecció pública i comercial, com una successió sempre acumulativa d’experimentacions, de temptejos reeixits, de reptes superats. Dins aquest continu de fites assolides, Sol y sombra, l’exposició que l’artista mallorquí inaugura aquest dilluns en dos espais tan emblemàtics de París com són la Biblioteca Nacional de França (BNF) i el Museu Picasso, representa una nova aventura i, previsiblement, un nou èxit. Tot i que Barceló ha explicat que “no és una retrospectiva perquè ni la BNF ni el Picasso són el lloc adient per fer-ne una”, l’exposició oferirà, a més de diverses obres inèdites, un ventall molt complet de la vasta i rica producció de l’artista.

A Sol y sombra hi haurà representats tots els vessants de la proteica creativitat de Barceló. Mentre que la BNF se centrarà en la part gràfica i impresa de la seva obra -amb unes 60 peces que inclouran gravats sobre coure i fusta, litografies, serigrafies, aiguaforts i estampats-, el Museu Picasso acollirà una setantena de pintures, dibuixos en paper, ceràmiques i escultures creats des dels 90 fins avui. La raó que dóna l’artista per explicar el perquè de tanta curiositat i tanta versatilitat creatives és directa i diàfana: “Jo mai no he cregut que el missatge estigui en el mitjà, com va dir McLuhan. Sempre he pensat que cal triar el mitjà que et permetrà fer alguna cosa personal i inèdita”.

Afinitats, diferències, sorpreses

Que un dels espais que acull Sol y sombra sigui el museu que porta el nom de Picasso, l’artista més innovador, prolífic i polimòrfic del segle XX, redimensiona a l’engròs l’exposició de Barceló, que ocuparà tot el subsòl de l’Hôtel Salé. Pablo Picasso ha sigut un referent per al mallorquí des de sempre. Per reforçar la noció de diàleg entre els dos artistes, present des de les ressonàncies taurines del títol, la mostra es completarà amb algunes obres del geni malagueny que Barceló ha escollit per a l’ocasió. Més que buscar afinitats i diferències entre tots dos, es tracta de posar les obres d’un al costat de les de l’altre i veure què passa.

La tria que ha fet Barceló d’obres del fons picassià inclourà alguna curiositat, per exemple unes quantes peces de “la col·lecció de fotografies de dones africanes nues que tenia Picasso, que són molt eròtiques”. Barceló explica que “tenir fotos d’aquestes era molt comú durant els anys 10 i 20 del segle passat”. “També per a la nostra generació -aclareix- les úniques dones despullades que podíem veure, abans que ens arribessin les revistes alemanyes, eren les africanes. Com que les consideraven com un animal que no estava sexualitzat, les autoritats no en prohibien la reproducció. Per a nosaltres, però, sí que estaven sexualitzades. I per a Picasso, també”.

Vidre de meravelles

Un dels plats forts de Sol y sombra serà l’obra efímera de gran format -un fresc de fang sobre vidre de 6 metres d’alt per 190 de llarg- que Barceló ha creat expressament per a la mostra, sobre les enormes vidrieres d’una de les galeries de la Biblioteca Nacional. L’obra es titula Vidre de meravelles, en referència al Llibre de meravelles que Ramon Llull va escriure justament a París entre el 1287 i 1289. La monumental creació d’argila sobre vidre, en què Barceló ha estat treballant des del 18 de febrer però de la qual fa molts mesos ja tenia una maqueta a la seva teuleria de Vilafranca, forma part dels nombrosos actes de l’Any Llull, que commemora el 700 aniversari de la mort del beat. “Llull hauria de formar part de la genètica cultural de tots els mallorquins, però no en forma part”, es lamenta Barceló.

El Vidre de meravelles, que l’artista inicialment havia pensat titular Grand verre de terre perquè la llargària de les vidrieres i el color del fang que les cobreix fan pensar “en un gran cuc que va per davall terra”, va molt més enllà de l’efemèride lul·liana. Tot i la seva naturalesa efímera -serà esborrada quan es clausuri la mostra el 28 d’agost-, és un repte arriscat, que presenta connexions amb altres obres emblemàtiques de Barceló, sobretot amb la capella de Sant Pere de la catedral de Mallorca. A més, els dibuixos esgrafiats -que ha elaborat rascant amb raspalls, ossos i pinzells sobre el fang eixut, o fent lliscar el dit o la mà sobre el fang humit- inclouen molts elements de la iconografia personal de l’artista: peixos, anguiles, rajades, llagostes, esquelets humans, algues, així com unes quantes figures enigmàticament antropomòrfiques... El conjunt fa pensar en un paisatge alhora subterrani i submarí, poblat per un tumult de formes enèrgiques i esmunyedisses d’una vitalitat misteriosa i desbordant. Entre les formes que inunden el vidre fangós, a través del qual es filtra imaginativament la claror exterior, hi ha també un retrat -de perfil, la barba llarga- de Llull.

El gran referent per al Vidre de meravelles, però, són les pintures rupestres de les coves de Chauvet, d’uns 35.000 anys d’antiguitat. Des que Barceló les va veure per primer cop, les pintures d’aquells artistes pioners, que pintaven amb una minuciositat prodigiosa els animals -lleones, mussols, bisons...- amb què convivien, l’han empès a repensar-se com a artista i a mirar d’una altra manera la història de l’art.

Al costat del Vidre de meravelles, a la Biblioteca Nacional, també podran veure’s obres relacionades amb alguns dels temes més recurrents de Barceló. Per exemple, la metamorfosi -amb retrats o autoretrats que hibriden trets humans i animals- i la tauromàquia. En coherència amb l’espai que acull aquesta part de l’exposició, un altre tema central seran els llibres i la literatura. Barceló ha sigut sempre un lector d’una avidesa insaciable, cosa que ha deixat una forta empremta en la seva obra: apareixen llibres en moltes de les seves pintures, ha il·lustrat diverses obres literàries i ha pintat molts retrats d’homes de lletres, tant amics personals com clàssics. A la BNF, hi haurà impressions de retrats de Pound i Leopardi, entre altres.

Primer artista viu al nou Picasso

Amb Sol y sombra, Barceló serà el primer artista viu que exposa al Museu Picasso de París des de la seva reinauguració el 2014, després de cinc anys de reformes. Conscient que l’ocasió s’ho val, l’artista mallorquí ha preparat una selecció molt acurada de la seva feina.

Així, els espectadors que visitin el Museu Picasso veuran creacions de diverses èpoques i tècniques de l’artista mallorquí. D’entrada, els rebrà el gran retrat de Floquet de Neu -que és també un autoretrat- que va pintar el 1999, una representació de l’artista com a bèstia furiosament singular. En una altra de les vuit sales, hi haurà alguns dels quadres de tallers d’escultures que va fer a principis dels 90, que estaran acompanyats per fotografies, fetes per Brassaï i Dora Maar, d’alguns dels tallers que va tenir Picasso. També de la primera meitat dels 90 són els quadres de places de toros que ocuparan una altra de les sales.

D’entre les ceràmiques que s’exposaran, n’hi haurà de policromades i de fumades, d’un negre vellutat de carbó. Al jardí del museu, hi haurà un conjunt de catorze escultures de bronze: d’animals, de llumins mig cremats... El punt culminant de l’exposició seran les tres parets fetes amb totxos -molts d’ells convertits en màscares- i amb peces de ceràmica. Les parets són imponents en el seu desordre amuntegat, alhora consistent i precari.

Un altre dels aspectes que s’explorarà al Museu Picasso serà la relació dispar que tant l’artista felanitxer com el malagueny han mantingut amb el continent africà i el seu art. “Jo tinc més relació amb l’Àfrica que amb l’art africà, mentre que Picasso va tenir més relació amb l’art africà que amb l’Àfrica”, diu Barceló. El tema de l’Àfrica és un dels que més apassionen Barceló, si bé en aquests moments és una passió viscuda amb neguit i des de l’obligada distància: “Els conflictes de l’Àfrica no són religiosos, sinó econòmics i colonials”, resumeix l’artista mallorquí, que tanmateix no es mostra gens autoindulgent. “A Mali, jo he pintat molts retrats dels meus amics negres. Si fes teoria postcolonial, m’hi hauria d’incloure per rebre la part de crítica que em toca”.

¿La pintura morta? Immortal

Des dels seus inicis en l’art conceptual de la dècada dels anys 70 i el seu retorn a “la pintura-pintura”, dins el moviment postmodern, a principis dels 80, Miquel Barceló ha conreat tots els gèneres, ha explorat tots els formats, ha treballat en tota mena d’espais i ha provat totes les tècniques. Ell sol repetir, en tot cas, que tot el que ha fet és pintura, una disciplina que, en les últimes dècades, s’ha volgut desprestigiar des de certs sectors influents de l’art contemporani. A Barceló, tot això li és igual: “Intentar matar la pintura s’ha fet moltes vegades, no és cap novetat. L’important és que mai ningú ha aconseguit matar-la”.

Els quadres del mateix Barceló -de tallers, sopes, paisatges africans...- són una bona manera de constatar la vitalitat perdurable de la pintura.