Artur Blasco: 'L'acordió va ser un instrument revolucionari"

Barcelona"Ha estat una gran sorpresa", diu Artur Blasco (Barcelona, 1933) abans de demanar un cigaló d'anís a la cafeteria de la llibreria Laie de Barcelona. La sorpresa és el premi Enderrock d'Honor que recollirà aquest dijous a Girona. "Estic molt content, perquè un premi així ens aplana el camí als que tenim projectes", assegura el fundador de la Trobada amb els Acordionistes del Pirineu a Arsèguel (Alt Urgell) el 1976. Perquè sí, perquè als 92 anys, Blasco, "l'investigador i divulgador més destacat de la música popular del Pirineu català", tal com constata la revista Enderrock, l'heroi darrere la recuperació de l'acordió diatònic, encara té projectes. Per exemple, el dotzè volum d'A peu pels camins del cançoner, que és "a punt d'entrar a impremta" i un concert amb l'acordionista Cati Plana al Centre Artesà Tradicionàrius el 17 d'abril. Tot el treball de camp del cançoner va començar el 1965 al Pirineu i està "digitalitzat i guardat per a consulta pública" al Departament de Cultura de la Generalitat. "Són 1.535 cançons, de 417 cantants i informants, de 244 pobles", detalla mentre remena el cafè amb gotes.

"La Cati, que és professora a l'Esmuc, és la màxima figura de l'acordió diatònic. És molt especial dins el nostre món. Abans que res, perquè és una concertista i una docent de gran talent –diu Blasco–. I també perquè va néixer el mateix any que vam fer la primera Trobada amb els Acordionistes a Arsèguel. De fet, s'hi passejava, per la plaça, dins la panxa de la mare. Es pot dir que li vaig posar l'acordió a la falda". Hi ha diverses "casualitats" que han escrit la biografia d'Artur Blasco. A principis dels anys seixanta va acompanyar un amic en un viatge per l'Alt Urgell. "Em va fer un gran impacte", recorda. Tan gran va ser que va comprar una casa enrunada a Arsèguel. També va conèixer Ricard Muntané, el Fité, l’últim acordionista de carrer del Pirineu, i el 1965 va començar la gran aventura.

N'ha parlat moltes vegades, de l'amor per l'acordió diatònic. I cada vegada que en parla transmet un entusiasme encomanadís. "L'acordió va fomentar la convivència. Va ser un instrument revolucionari entre les col·lectivitats rurals de muntanya. La població molt disseminada, agrupada en petits poblaments de quinze, vint o trenta habitants. Tenien una vida molt rutinària, amb poc accés a cap manifestació cultural, tot just la música a la festa major de la capçalera de comarca. Aleshores va arribar l'acordió, que és com una orquestra en mans d'un sol home, i la gent es va començar a aplegar més sovint a la plaça per ballar i a relacionar-se a través del contacte físic". Els mossens predicaven el contrari, però van haver d'arribar a un acord amb els músics. "El mossèn d'un poble de l'Alta Cerdanya li va dir a en Sebastià, un acordionista: «M'he adonat que les parelles les fas tu, perquè jo toco la campana a l'hora del rosari, que a les quatre de la tarda s'obre i no em ve ningú a la parròquia. Però després acaben venint a l'església perquè les casi»", recorda.

Amb el temps, aquells acordionistes del Pirineu van baixar a Barcelona a ampliar repertori. Primer tocaven masurques, polques, valsos... "I en la dècada dels anys vint del segle XX passaven una setmana al Paral·lel. Tots estaven enamorats de Raquel Meller. Als cafès i als teatres es posaven al dia dels nous corrents que arribaven d'Amèrica: el foxtrot, el xarleston, el jazz", explica Blasco. Aquest repertori festiu tornava a la muntanya on convivia amb les cançons de treball, les que es cantaven fent feina i que a poc a poc van anar desapareixent a mesura que el tractor va individualitzar moltes tasques. Una de les feines d'Artur Blasco va ser documentar i enregistrar aquelles cançons del Pirineu.

Així com hi havia una transmissió oral del cançoner, també hi ha hagut una transmissió documental entre investigadors i músics. "Vaig estar amb una dona d'Odèn, al Solsonès, que em va ensenyar una foto de quan era petita amb la seva mare. La foto li havia fet Joan Amades!", explica exclamant-se encara ara. I la feina de Blasco la continuen, en altres comarques, iniciatives com el Càntut, el Tradicionàrius i la Fira Mediterrània de Manresa i desenes de grups i artistes. "Sort en tenim, que sempre hi ha nuclis i persones interessades", diu repartint mèrits un home que també va fundar el grup El Pont d'Arcalís amb l'enyorat Jordi Fàbregas, un altre imprescindible de la cultura catalana.

Artur Blasco mereix tots els premis. I la seva vida, una pel·lícula, una novel·la o, encara més, un poema èpic. Després de fer el batxillerat a Manresa, va començar biologia a la Universitat de Barcelona, però a mitja carrera va decidir que volia veure món. "Vaig estrenar uns texans, i amb 1.500 pessetes a la butxaca vaig agafar un tren fins a Figueres. I fent autoestop vaig arribar a Estocolm", sintetitza. El periple europeu el va dur a Alemanya, Islàndia, Groenlàndia... Va fer de telegrafista en un vaixell bacallaner i de relacions públiques en un teatre d'Estocolm, va traduir al castellà autors suecs com Stig Dagerman per a Seix Barral, va treballar al departament d’estadística de les línies aèries escandinaves, i a Baviera el 1966 es va casar amb Waltraud Jungbauer, que era de Txèquia i amb qui va tenir tres fills. De tornada a Catalunya, Blasco va aconseguir una feina a la Cambra Oficial Sindical Agrària. Més endavant, amb la Generalitat, va fer mans i mànigues per continuar lligat al Pirineu. Va rebutjar el càrrec de cap del Servei de Relacions Agràries; a canvi, va acceptar el de cap del Servei Territorial del departament d’Agricultura a l’Alt Pirineu. Tot per l'amor a l'acordió diatònic.