Bach i Händel, units per la 'Passió'

Johann Sebastian Bach i Georg Friedrich Händel tenien moltes coses en comú: eren alemanys, protestants, van néixer el mateix any i ambdós es van quedar cecs al final de les seves vides, operats de cataractes... pel mateix cirurgià.

La peça teatral de Paul Barz Sopar a quatre mans situa dalt d’un escenari els dos músics, en una trobada que en realitat mai es va produir. Es pot especular sobre fins a quin punt Händel envejava de Bach la ciència musical, mentre que Bach envejaria el cosmopolitisme i la fortuna monetària del seu col·lega... Qui sap.

La qüestió és que el 1747 Bach va haver d’organitzar per a Sant Tomàs de Leipzig l’audició de la Passió de torn per a aquella Setmana Santa i, atenent l’any litúrgic, tocava la de l’evangelista Marc. Per a l’ocasió, el vell cantor va recórrer a set àries que Händel havia escrit durant la seva joventut per a un oratori. I hi va afegir recitatius de collita pròpia, peces de Reinhard Keiser i diversos cors i corals que donessin unitat al conjunt.

Des d’aleshores, aquest pasticcio –recurs habitual en aquells temps– no s’havia tornat a programar. I, esperonat per la Fundació Salvat i el Bachcelona, Daniel Tarrida ha reexhumat amb bon criteri aquella peça. La col·laboració del Museu de la Música, l’Oficina d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de Barcelona i la comunitat evangèlica de parla alemanya aplegada a la Martin Luther Kirche del carrer de Brusi de Barcelona ha estat essencial per posar dempeus el projecte.

Un equip vocal becat per la Fundació Salvat (Mariana Rodrigues, Jana Corominas, Itamar Hildesheim i Lluís Arratia) i un conjunt instrumental format per dos violins (Vadym Makarenko i Andrés Murillo), una viola (Núria Pujolràs), un violoncel (Guillermo Turina) i un oboè (Katy Elkin), dirigits des del clavecí per Daniel Tarrida, van fer possible la vetllada, amb una interpretació estrenada el dia abans a Esplugues i que aquest cap de setmana recorre terres espanyoles.

Al llarg de l’audició era curiós constatar com Händel, tot i que encara lluny del seu periple italià i londinenc, ja apuntava maneres operístiques en l’escriptura vocal, molt més lluminosa que la d’un Bach procliu al recolliment ascètic.

L’operació d’aquesta exhumació ha sortit bé per diversos motius: pel capteniment i el rigor de Tarrida, per la qualitat musical dels intèrprets i perquè, en els temps que corren, hi ha necessitat d’escoltar una música que ens transcendeixi i que ens recordi que, creients o no creients, som éssers espirituals. I fer-ho al marge de les sempiternes Passions habituals i descobrir un patrimoni que dormia el son dels justos sempre és estimulant.