Marta Rius: "El càncer de pit està molt associat a conceptes de lluita i valentia que no ajuden gens"

BarcelonaMarta Rius va rebre el diagnòstic fa un parell d'anys: càncer de pit. Del procés que ha passat amb la malaltia, de les coses bones i de les dolentes, n'ha sortit Set (La Cúpula Music, 2022), un disc eminentment pop i ben diferent de treballs anteriors com Ànima salvatge (2020) i No em deixis caure (2013), tant temàticament com musicalment.

Com estàs?

— Ja he fet tot el procés que s’ha de fer i estic en els cinc anys de prevenció, control i tractament hormonal, que és la fase final per evitar que es torni a reproduir. Ha anat tot bé, perquè si no no estaria en aquesta fase, tot i que el tractament hormonal a vegades és difícil. Estic bé, contenta.

El diagnòstic et va arribar en un moment que també era complicat artísticament.

— Sí, perquè viure de qualsevol feina relacionada amb la cultura en aquest país és molt complicat. I jo, a més, soc autònoma. Soc tres voltes precària. Cansa molt. Durant la pandèmia semblava que alguna cosa estava canviant, que la gent s’adonava que la cultura era necessària, allò de la cultura cura... Però es va acabar el confinament i tot va continuar de la mateixa manera, i en algunes coses estem pitjor que abans. Va ser molt frustrant i molt trist. I a nivell social sempre has de donar explicacions perquè la gent no ho veu com una feina. A més, soc una dona que lidero el meu projecte i que tinc més de 40 anys, i això tampoc és fàcil en aquest sector, perquè sembla que les dones que pugem als escenaris hem de tenir vides de futbolistes. I tot plegat se’m va fer una bola. Vaig fer algun concert amb una mica d’ansietat, i vaig pensar: "No estic fent això per patir". I em vaig plantejar deixar-ho. Ho tenia pràcticament decidit.

¿Tenies alternativa laboral?

— També soc professora d’una escola de música. I vaig pensar fer de professora a temps més complet, tot i que també és una feina bastant precària. Llavors va venir el diagnòstic i vaig decidir no pensar-hi, aturar-ho tot, i després ja veuríem el què. Però sense voler em vaig trobar fent cançons.

Quan t'adones que t’està sortint un disc sobre el càncer de pit?

— Me n’adono tard, perquè aquestes cançons les feia per a mi, per la necessitat de dir-me coses i per endreçar els meus pensaments. El mateix dia del diagnòstic, al cap d’unes hores, ja estava escrivint amb el mòbil el principi de la lletra de la primera cançó, L’escarbat. Al principi ni sabia que estava fent cançons. Després de l’operació, cap a la meitat de la químio, em vaig adonar que m’estaven sortint cançons sobre això. Aleshores vaig voler gravar el disc, també per a mi, perquè necessitava fer un tancament de tot aquest procés i que en quedés alguna cosa maca. Mentre gravàvem el disc, que el Guillem Ballaz i el Fluren Ferrer s’hi van oferir per donar-me suport, ens vam adonar que potser sí que el publicaríem. I quan ja estàvem gairebé publicant el disc vam decidir fer concerts. Tot es va anar decidint per fases.

Fas una cosa molt interessant: eliminar el drama del disc. ¿Era una decisió conscient?

— Al principi no, perquè aquestes cançons eren per a mi. Quan va començar tot plegat, vaig pensar: "Haig de passar aquesta tempesta, hi ha moltes coses dolentes, però també n’hi ha de bones, no les obviem". Una amiga que havia passat un càncer de pit em va dir: "Primer de tot, em sap greu que hagis de passar per aquí, però també et vull dir que hi ha coses bones en el procés i que tinguis ull per veure-les i que en disfrutis". I realment és així. I si m’hagués quedat un disc molt drama, crec que no l’hauria publicat, perquè no cal.

A les cançons deixes fora l’èpica de la lluita que acompanya moltes vegades els relats sobre el càncer. I estèticament prescindeixes de la crispació. Fins i tot el bolero 'He après' camina amb certa alegria.

— Això de la lluita en algun moment m’ha fet mal, perquè d’entrada tothom et diu que has de ser valenta, això abans de començar, i després, quan ja està, et diuen "que valenta que ets". Amb el càncer de pit sents la pressió de ser valenta tot el dia. En canvi, hi ha dies que ho ets i dies que no. Has de passar un túnel, i el pots passar més dignament o menys, però el passes, i no t’has de jutjar. El més important és passar-lo. El càncer de pit està molt associat a conceptes de lluita i valentia que no ajuden gens. Va haver-hi un moment que em molestava que la gent em veiés molt valenta i s’emmirallés en mi. I jo pensava: "És que no en tens ni idea, dels moments que passo en la meva intimitat. No vull que vulguis ser aquesta mena de valenta perfecta que veus en mi perquè no és real".

¿El tractament musical de cançons com 'Gelatina', que té un to més pop, o el piano de 'Vull ser valenta' estan pensats per treure ferro a la lletra?

— No volíem fer un disc drama, perquè l’objectiu era que de tot el que m’havia passat en quedés una cosa bonica. No es tractava de fer un disc que et posis a plorar cada cop que l’escoltis. Hem acabat fent un joc creatiu que m’agrada molt i que el comparo amb el cadàver exquisit, perquè el vam fer des de les cases respectives. Bé, amb el Guillem és més fàcil perquè som parella, però cadascú des de la seva solitud i la seva llibertat proposava coses i anava afegint capes a la cançó. I ens ho anàvem enviant per internet. Això em va divertir molt perquè quan rebia una cosa del Fluren, per exemple, sempre era una sorpresa, i quan ell rebia una cosa nostra tampoc sabia què hi trobaria, i creativament va ser molt estimulant. Però pel que fa a la sonoritat, com que tampoc pensàvem si havia de quadrar amb el directe o no, o si havia de quadrar amb la meva línia artística o no, ens vam permetre fer cadascú el que li venia de gust sense pensar gaire. Per exemple, com que vaig estar molts mesos que no podia tocar l’acordió, doncs no hi ha acordió al disc. I això ja ha fet que la sonoritat sigui molt diferent.

L’has pogut tornar a tocar, l’acordió?

— Sí, ara sí, però també em venia de gust descansar. Quan portes molts anys amb un mateix instrument, passa que te n’acabes cansant i tens ganes de provar coses noves. El fet que cadascú jugués sense pretensions, perquè no sabíem que s’acabaria publicant, i, d'altra banda, les dificultats físiques meves, han portat el disc cap a una sonoritat molt xula.

I el títol, 'Set', per què?

— Em costa molt posar títols a les cançons i als discos, i no en trobava cap, i el Fluren va dir: "A les meves carpetes de l’ordinador hi posa Set perquè hi ha set cançons". I ell mateix va dir que li agradava perquè set també és un estrip i fa referència a les cicatrius. I per a molta gent és el número de la sort, i després vam dir que set és el punt guanyat d’un partit i també és la set de viure... Tot encaixava.

Fas un treball molt interessant amb les metàfores. Comences amb l’escarabat, com a imatge del tumor.

— Abans del confinament vaig aprendre a meditar, perquè vaig pensar que era una cosa que m’aniria molt bé, i així va ser. I quan em van diagnosticar el càncer vaig intentar fer meditacions per tranquil·litzar-me, i sempre visualitzava el tumor com un escarabat, però no orgànic sinó fet d’engranatges.

També parles del "temps que juga a picar paret" i de "si passo la prova sumaré una altra durícia".

— Sí, és a Gelatina, que parla de quan reps una notícia que t’ho capgira tot i tens la sensació que el temps s’ha aturat per a tu però per a la resta de la gent els rellotges continuen rodant. La manera que vaig tenir de descriure-ho era com si estigués dins d’una gelatina, que el que hi ha fora ho veus tot borrós i estrany. Alhora, estar dins una gelatina et dona aquest confort d’estar abraçada. Pel que fa a la durícia, a la vida, encara que no vulguem dir-ho, aprenem a cops. Sempre pensava: "Si supero això estaré orgullosa de les meves cicatrius". Intentava buscar aquestes imatges per tirar endavant i no quedar-me encallada en altres pensaments.

¿Aquestes cançons les veus com un parèntesi o és una línia que pots continuar explorant en altres projectes?

— Al principi era com un parèntesi. Jo els deia a ells dos que aquest disc era com Estat de larva de Clara Peya, que va fer en el confinament, una cosa a part. Va néixer amb aquesta intenció, però com que m’està agradant molt i m’estic sentint molt còmoda i molt identificada en aquesta nova sonoritat, no descarto continuar explorant aquesta via. El que estic seguríssima és que si fem un altre disc el farem repetint aquest sistema creatiu perquè ens ha agradat molt. Però no es pot preveure res. Quan entres en aquest joc has d’entrar-hi verge, a veure què passa.

¿En tot aquest procés has tingut contacte amb altres obres artístiques que aborden el càncer?

— Una mica, però no gaire. És ara, a posteriori, que em començo a interessar per gent que ha fet el mateix procés creatiu a veure què tal. Però ara començo. Quan la Clara [Segura] va muntar La trena al Teatre Goya, vaig pensar en llegir el llibre i anar a veure l’obra. I començo a llegir el llibre i, pam, càncer de pit. Llavors vaig parlar amb ella i li vaig dir: "Mira, Clara, necessito saber si acaba bé aquesta història, perquè si no no llegiré el llibre. No estic preparada per a sorpreses". I em va dir: "El pots llegir". L’he llegit i m’ha agradat llegir-lo, perquè enfoca la malaltia des d’un punt de vista que no és el típic de la químio. M’ha agradat molt, però encara no estic preparada per llegir o escoltar històries que no acaben bé, perquè encara ho tinc massa a flor de pell.

Per això tanques el disc amb Al final hi ets tu, perquè acaba bé.

— Tornar a la vida normal fa vertigen, perquè has canviat i no saps si encaixes bé en els teus àmbits socials i laborals. Per això al principi de la cançó dic "amb aquesta por de tornar a començar", però aleshores vaig pensar en tota la gent que m’ha donat suport. És una cançó d’agraïment a tota aquesta gent que m’ha ajudat. Una cosa molt bonica que m’ha passat és que la tendresa que han tingut les infermeres, i la manera com m’han tractat elles a mi, m’ha ajudat a tractar-me millor a mi mateixa. Ara em veig més capaç de superar coses.

Abans parlaves de fer concerts...

— No sabia si seria capaç de sostenir emocionalment un concert amb aquestes cançons. Però ara he vist que sí, perquè he escrit nous records molt bonics i noves experiències que m’ajuden a entomar el directe amb una altra actitud. I crec que el 2023 farem concerts segur.

¿El pas del temps farà que no interpretis les cançons d’una manera tan personal?

— A mi m’agradaria. La música, com les arts plàstiques o la poesia, obre la porta a imaginar moltes coses i a viure-ho cadascú d’una manera molt personal. Aquest disc no és només per a la gent que hagi patit un càncer. Em faria molta il·lusió que el disc ajudés algunes persones a viure més intensament el present i a treure importància a coses en què ens entossudim i no són tan importants. Si puc ajudar una mica a fer que la gent no hagi de passar pel que jo he passat per poder valorar les coses que jo ara valoro, doncs seré molt feliç.