Exposicions

Carles Santos, més enllà del músic que cremava pianos

Una exposició a la Fundació Brossa reescriu el mite de l'artista esbojarrat amb la visió del geni rigorós

BarcelonaUn jove Carles Santos puja a l'escenari i ensenya al públic una partitura clàssica complicadíssima. Seu a la banqueta i no se'n surt. S'aixeca i mostra una altra llibreta amb els pentagrames en blanc, seu de nou al piano i comença a colpejar les tecles amb fúria. És una escena del Concert irregular que, el 1967, celebrava els 75 anys de Joan Miró i és també el canvi de paradigma en la trajectòria del músic de Vinaròs. Amb aquell gest, Carles Santos (1940-2017) abandonava la carrera de pianista acadèmic per convertir-se en un dels artistes més originals, transgressors i polifacètics del panorama. Un animal escènic, inclassificable i irrepetible, que va explorar totes les disciplines, des de la performance amb pianos (arrossegats, cremats, aixafats) fins a la música per al cinema de Pere Portabella, passant per la banda sonora de la clausura dels Jocs Olímpics del 1992, amb la qual va portar la fanfàrria tradicional a una altra dimensió.

Santos sempre explicava que sense Joan Brossa no hauria arribat enlloc. Diu la llegenda que, després d'un concert, el poeta se li va acostar i li va dir: "Ja saps tocar el piano, i ara què?" Aquella pregunta va ser l'espurna que va portar-lo a trencar els límits de la música, com abans Brossa havia fet amb els límits de la poesia. La Fundació Joan Brossa - Centre de les Arts Lliures exposa fins al 21 de juliol l'exposició titulada Carles Santos. I ara, què?, la primera mostra que se li dedica des que va morir. És, també, el primer intent de posar ordre en un arxiu que està escampat i no està catalogat, de manera que el recorregut està ple de troballes inèdites, des de partitures originals farcides d'anotacions i dibuixos, fins a esbossos escènics o gravacions desconegudes.

Cargando
No hay anuncios

Curiosament, Santos "hauria desitjat cremar-ho tot", admet la comissària Ona Balló. Era al·lèrgic a fixar una obra, les seves composicions estaven obertes, no havia editat cap de les seves partitures, no pretenia deixar cap llegat. Però el llegat existeix, i és on ha investigat Balló per redibuixar la figura de Santos: "Hem buscat entre costures què hi ha darrere del músic provocador. Rere aquelles imatges anecdòtiques del piano al mar, el piano cremat, el piano a les Rambles, que des de fora es veien com rampells, hi ha un compositor de primer ordre, rigorós, treballador, incansable".

Cargando
No hay anuncios

La xarxa Santos

L'exposició viatja des de les fotos familiars del petit Santos fins als vestits sadomaso de l'espectacle La grenya de Pasqual Picanya (1991). La mostra comença al bar, amb attrezzo, vídeos domèstics, obres i objectes com un timó i una xarxa, perquè Santos es definia com un pescador. Fill d'una família de músics, estava predestinat a ser concertista, però la topada amb altres artistes, com Brossa, Mestres Quadreny, John Cage, Steve Reich, Montse Colomé o Cesc Gelabert, va conduir-lo per altres camins, sempre amb el mateix rigor i mètode. L'exposició se centra en dos tàndems artístics amb qui crea un nou llenguatge: el cineasta Pere Portabella, amb qui signa quinze pel·lícules al llarg de 50 anys, des de les manifestacions d'Informe general (1967) fins a El silenci abans de Bach (2007), i la figurinista Mariaelena Roqué, amb qui comparteix companyia escènica durant 25 anys. Els seus muntatges, com Arganchulla arganchulla gallac (1987), La pantera imperial (1997-2010) i Brossalobrossotdebrossat (2008), plens de símbols i imatges icòniques, els catapulten a l'escena internacional.

Cargando
No hay anuncios

Els anys 70 els passa a cavall entre Nova York i Catalunya: allà viu de primera mà l'explosió del minimalisme, i aquí es compromet amb la lluita antifranquista. Durant tres anys fins i tot deixa el piano i explora el món de la sonoritat conceptual, però quan el 1974 els treballadors de la Seat li demanen que toqui en un concert clandestí al Palau de la Música, Santos es torna a posar al piano i toca Beethoven. Fins i tot va passar tres mesos a la presó, per participar en una trobada de l'Assemblea el 1973, i allà va compondre la Cançó dels 113. L'exposició contraposa l'espectacularitat i potència visual dels muntatges en què participava (Belmonte, el piano a la Rambla, la Fanfarria medieval de les Olimpíades) amb el treball titànic i minuciós de les partitures. Ona Balló explica aquesta dualitat amb una anècdota de quan entrevistava tota la "xarxa Santos" d'artistes col·laboradors per a la seva recerca: "Quan els demanava sobre com improvisava es feia un silenci incòmode. «Santos no improvisava», em responien".

Cargando
No hay anuncios
Arrossegar un piano per plaça Catalunya

L'operació de recuperació de Carles Santos es complementa amb tot un cicle de celebració anomenat Primavera Santos. El cap de setmana del 26 i 27 d'abril se celebrarà un festival, l'Inèdit, en què quatre artistes contemporanis dialogaran amb la seva obra: Lluïsa Espigolé, Núria Roura i Marina Herlop reinterpretaran peces seves al piano, i Oriol Sauleda i Inés Borràs emularan les seves performances arrossegant un piano des de la Moreneta que hi ha a la plaça de Catalunya fins a la Fundació Brossa. El Museu de la Música exposa gravacions de Carles Santos i també d'artistes contemporanis als quals ha influït, i produeix un espectacle de Neus Masdeu que es veurà al Festival Grec. La Filmoteca de Catalunya projectarà un cicle al mes de maig dedicat als seus radicals curtmetratges com L'àpat (1967) i La-re-mi-la-fa-re-mi-do-re-fa-do-mi-fa-re-mi-fa-mi (1979).