Clara Peya: "Sé que m'estic fent un boicot important, però no ho puc fer d'una altra manera"

Barcelona"Sembla que no, però és un disc arriscat, per la cruesa i per la senzillesa", diu Clara Peya (Palafrugell, 1986) a propòsit de l'àlbum Nuca (Hidden Tracks, 2026). Sobretot és un disc molt emocionant, amb un admirable to poètic tant en català com en castellà que neix de la consciència de la soledat, i musicalment molt ric i ple de coses interessants, la gira de presentació del qual comença al Festival Accents de Reus el 24 d'abril. Com a Corsé (2024), la pianista empordanesa comparteix cada cançó amb un cantant diferent, entre els quals ara hi ha Mar Pujol, Anna Andreu, Xarim Aresté, Ahmed Eid, Henrio i Judit Neddermann. Compromesa amb la música fins a les últimes conseqüències, ha decidit que no publicarà la seva música a Spotify.

Ets molt generosa amb tota la gent que col·labora en aquest disc, t'hi has apropat molt, a les característiques estilístiques de cada col·laborador.

— En el fons, que jo no canti és un acte de generositat que m'ha fet la vida. Vull que la persona que vingui a cantar ho faci des del seu lloc més profund, i intento apropar-me al seu món perquè brilli. Perquè no es tracta que jo imposi el meu criteri per davant de tot, sinó de fer-ho juntes i entenent que perquè pugui arribar a la gent s'ha de fer amb el més autèntic de cadascú. Per tant, no sé si és un acte de generositat o un acte d'interès.

Hi ha casos com el del cantant argentí Juan Quintero, que es reconeix perfectament a 100 vidas, però passa amb tothom. Anna Andreu està especialment emocionant a La pedra i el camí, Mar Pujol a Hi ha un moment que som immenses...

— L'Anna Andreu canta des d'un lloc molt bonic. Pel que fa a 100 vidas, quan la vaig fer vaig pensar que només la podia cantar el Juan, perquè has de tenir una edat per cantar aquestes paraules i perquè ell emociona moltíssim.

Totes les lletres són teves o n'has treballat alguna amb els cantants?

— Totes són meves, excepte la part en àrab de l'Ahmed a Porvernir, perquè jo no parlo àrab. L'única persona que em va canviar dos versos va ser l'Anna Andreu, i li vaig deixar fer perquè m'encanten les seves lletres. En general, el que acaba passant és que hi ha gent que m'agrada molt com canta i gent que m'agrada molt com escriu, i a cada persona li truco per alguna cosa diferent. Per exemple, quan vaig fer la col·laboració amb el Ferran Palau en el disc anterior: el Ferran no és el millor cantant de Barcelona, però té la capacitat d'omplir cada lletra de significat, té un art de dir, i per a mi això pot ser molt més poderós que algú que canti molt, molt bé. I Las voces, que al final la canta l'Alan da Silva, la vaig fer pensant en el Robe, però quan l'hi vaig dir ja estava molt malalt.

Nuca és un disc fet per algú que ja no té cap necessitat de fer una estripada, ni musicalment ni líricament.

— És que estic en un punt de la vida en què estripar comença a no fer-me cap bé. Les meves cançons, en general, demanen poca cosa, i he intentat no posar-hi res més del que necessita la cançó. Ara la música és tota tan programada, tan de plàstic, tan plena de coses, tothom va a un concert i sona absolutament igual que el disc perquè el cantant està cantant sobre la seva pròpia veu que l'ha gravat quatre vegades... Hi ha un efecte que els multiplica, un vestit que els amaga, una coreografia que... Tot plegat té a veure amb el moment que vivim, però tampoc no ajuda al moment que vivim. Les xarxes socials estan fent un mal terrible, perquè estan convertint la vida profunda en la vida plana. Converteixen en ansietat tot el que passa. I crec que ara mateix és molt necessària una música de veritat.

Pot ser que això es noti en la teva manera de tocar ara? En el disc hi ha línies més melòdiques que en altres discos. No sé si també és influència de la teva feina en les bandes sonores.

— Crec que tot va de bracet. La cosa petita i cuidada és més important que la cosa gran i descuidada. Vinc d’un desordre intern que segurament també es pot veure en la manera de tocar i que no em sembla una cosa dolenta perquè també en podia treure algun moment de creativitat molt genuïna, però alhora no era molt perfecte. I ara hi ha un moment en què sé que sé molt bé el lloc que ocupa el piano en les meves cançons. Sé que és estructural i troncal pel tipus de so, però no per la quantitat. Moltes vegades el piano sobresortirà més si fa una melodia que si està fent acords forts.

És bastant francès, això que dius. Satie, Ravel, Debussy són bons referents.

— Sí, totalment. Però també Bach amb la tria de veus i el minimalisme. Crec que Nuca és un disc senzill, però no és un disc simple.

Fa la sensació que el disc és com una pregària que no és desesperada, però sí que demana solucions urgents. Penso en versos com "Digue'm, com ho fas per respirar sota l'aigua", a La pedra i el camí.

— És una cosa inconscient perquè sempre penso que serà més fosc del que acaba sent. Sempre, sempre. Ara que estem muntant el directe, em passa el mateix. Penso: la gent vindrà a tallar-se les venes? Sí que és veritat que hi ha versos realment molt tristos, però acompanyats d'altres coses. Per això és important escoltar els discos sencers, per poder contextualitzar i entendre quina és la voluntat de les persones que l'han fet.

Per això fas que l'última cançó sigui La nuca, que és la imatge simbòlica del disc i on també dius: "Quan em vas mirar vaig sentir la proesa", que és un sentiment molt maco.

— Sí. A veure, no anava a posar bonus tracks, sinó acabar el disc amb 100 vides, que és una mirada a la immensitat, però vaig pensar que posar una cançó cantada per mi, gravada amb el mòbil a casa, que canviava el so, feia que s'entengués una mica d'on naixia tot el que s'acabava d'escoltar, perquè totes les cançons neixen de mi. El primer que passa, el primer de tot, és que jo gravo la cançó amb el mòbil cantada per mi. I penso que també és maco veure la llavor. També t'he de dir que la lletra de La nuca també diu: "Entre la pistola i el disparo, estàs tu muerta a mi lado". Això també ho diu, que et veig molt optimista.

Potser sí que estic optimista, tens raó.

— Sí que és veritat que hi ha parts i parts, perquè la cançó de la Mar Pujol, que és la primera, comença dient: "En la vida hi ha un moment que som immenses, quan s'esgoten les creences i del dolor neix una flor". És a dir, transformar tot el que ens fa mal en alguna cosa positiva, en alguna cosa bonica. Sí, la voluntat de canvi, de transformació, hi és tota l'estona.

¿La teva manera d'escriure ha canviat en els últims anys? ¿Hi ha hagut lectures que t'han fet anar més cap a un estil més depurat?

— Crec que sí. Llegeixo molta poesia, moltíssima. I després és que, ostres, et fas gran i guanyes en profunditat. El món sembla que sigui dels 20 als 35 anys, i arriba un moment en què has d'entendre que la vida és una altra cosa, que va molt més enllà. Has de canviar les prioritats, i això fa que com a receptora entenguis les coses d'una manera diferent. Per exemple, un poema d’Alejandra Pizarnik: llegit fa deu anys potser n'entenia cinc capes, i ara vuit; i confio que d'aquí a deu anys n'entendré quinze. L'art és un vehicle per anar a la profunditat de la vida, i un vers pot dir més que un llibre sencer.

Per què la imatge del clatell i la simbologia de "la musculatura de l'empatia"?

— La idea era poder entendre que aquest disc parteix de la soledat, però que la soledat es converteix en una cosa molt profunda, i encara més en aquesta societat en què vivim. Crec que som moltíssimes les persones que ens sentim soles, i en aquest context hi ha un gest empàtic: girar el coll, mirar l'altra i entendre que som dues persones juntes que se senten soles. Podem organitzar-nos i acompanyar-nos des d'aquesta soledat, entendre'ns des d'aquesta soledat.

Tot això que expliques té a veure també amb un parell de gestos bastant poderosos que has fet en els últims mesos: un va ser la implicació amb la Flotilla per Gaza i el concert per Palestina del Palau Sant Jordi.

— Anar amb la Flotilla va ser un gest absolutament inconscient, que si me'l pensava molt no el feia, un gest desesperat. Sempre m'he refugiat en l'art i la música, i ha arribat un punt en què veig que això no canvia el món, no pot aturar una guerra. Hi ha coses que són tan fortes que la música no les pot aturar. I va ser com un gest per veure si podia servir d'alguna cosa. Que no ho sabia, i encara no ho sé. Segur que sí, i segur que no.

Un altre gest que has fet ha sigut treure la teva música de Spotify.

— Sé que m'estic fent un boicot important, però no ho puc fer d'una altra manera. Per què he tingut aquesta necessitat? M'he adonat que crec en les persones i que tard o d'hora hi haurà molta gent que se sentirà incòmoda tenint la música a Spotify i decidirà treure-la i posar-la en un altre lloc; que Spotify ja no sigui l'únic lloc on pugui escoltar música, sinó que es diversifiqui, com passa amb les plataformes d'estríming de sèries i pel·lícules, fins i tot que es retorni a la idea romàntica d'escoltar discos sencers, a la idea romàntica de comprar música. Perquè que la música sigui gratuïta per a tothom és molt fort. Jo que em dedico a la música penso que el que a nosaltres ens costa molts diners i moltes hores, la gent ho escolta gratis. Ja no és només tota l'estructura feixista, que és terrible (el suport a la indústria armamentista i a Trump, posar anuncis de l'ICE), sinó l'explotació que Spotify fa de la música i dels petits artistes. Tothom ho sap, i crec que tard o d'hora passarà. I com que jo crec en les persones, penso: bé, fes és el primer gest, que és el més difícil, i després a poc a poc la gent l'anirà fent.

En els últims anys has fet bandes sonores per a pel·lícules com Wolfgang.

— M'agrada fer bandes sonores. M'agraden molt les bandes sonores que són petites.

Com la d'Un altre home, el film de David Moragas?

— Aquesta és tot piano sol, i m'encantava perquè depèn només i solament i exclusivament de tu mateixa. Em vaig entendre molt amb el David, perquè ell tenia molt clar el que volia, i alhora era molt afí al que jo faig. Després n'hi ha que són més grans i que requereixen més instruments i que hi ha hagut més assaig i error. Cada banda sonora és un món.