Crítica de música

Comencem amb Beethoven i una excel·lent prestació de l’Orfeó Català

Ovació a L'Auditori al final del concert inaugural de la 40a temporada d'Ibercamera

2 min
L'Orquestra Nacional de Lió i l'Orfeó Català interpretant la 'Novena' de Beethoven a L'Auditori.
  • Programa: 'Sonata per a violí i piano núm. 5 Primavera' i 'Simfonia núm. 9 Coral', de Beethoven

Ibercamera ha obert la 40a temporada amb un concert estrany. Sobretot pel contrast abismal entre el Beethoven més íntim de la Sonata núm. 5 (Primavera) i el majestuós de la darrera simfonia, la celebèrrima Novena. Programa, tanmateix, interessant, malgrat que no va ser dels millors que ens ha ofert la prestigiosa entitat musical, capitanejada amb la tossuderia i l’excel·lència de Josep Maria Prat, que en un breu discurs inicial va voler dedicar la vetllada al recentment desaparegut mecenes Antoni Vila Casas.

A la primera part, l’entesa entre Pinchas Zukerman i la pianista Olga Sitkovetsky (substituta de la inicialment prevista Maria João Pires, indisposada a darrera hora) va treure suc a la famosa sonata, tot i que es va trobar a faltar més emoció en el discurs. Indubtablement, la feina virtuosística hi era, però en el cas de Zukerman –ja em dispensaran– sempre he tingut la sensació de tenir davant un violinista impecable tècnicament, però fred en la narrativa desplegada.

Pinchas Zukerman i Olga Sitkovetsky a L'Auditori, en el concert inaugural la 40a temproada d'Ibercamera.

A la segona part, la Novena simfonia va comptar amb l’Orquestra Nacional de Lió i amb l’Orfeó Català, a més de quatre solistes de rendiment desigual (Miah Persson, Virginie Verrez, Dovlet Nurgeldiyev i Gábor Bretz). Tot plegat sota la direcció de Nikolaj Szeps-Znaider. Novament, l’estranyesa i la paradoxa es van ensenyorir d’una interpretació molt desigual. Inicis desmanegats com els del primer i quart moviments eren perfectament contrastables amb moments brillants com l’aparició del tema de l’alegria a càrrec de la corda greu, en un pianíssim a l’uníson certament meravellós i volàtil. El gest de Szeps-Znaider era clar i el rendiment de l’orquestra suficient. Però el millor va ser la prestació de l’Orfeó Català, amb una de les millors Novenes que li recordem. Seccions ben greixades, precisió rítmica i afinació impecable al servei de la part coral de la simfonia, cantada a més de memòria. És clar que la nostra primera formació coral coneix a la perfecció l’obra beethoveniana, però tot i així mai deixarà de ser una pàgina llarga i exigent. I la prova que la prestació orfeocatalana va ser el millor de la vetllada va ser l’ovació tancada que se li va tributar al final.

stats