Estimada Mart(h)a, benvolgut Nelson

Assistir a un concert o a un recital de Martha Argerich és com visitar un amic amb qui et veus de tant en tant. I que, a més, saps que mai et defraudarà, perquè és del tipus de persones que van sempre amb la veritat artística per davant.

És el cas, insisteixo, de la pianista argentina nacionalitzada suïssa. Totes i cadascuna de les seves interpretacions constitueixen vetllades úniques, que impregnen i que deixen un pòsit de benestar en els tràfecs del dia a dia.

Per al concert amb què obria temporada d’Ibercamera, el Palau de la Música es va vestir de gala amb un aforament gairebé exhaurit i que feia goig de veure. En aquesta ocasió, no tan sols per veure i escoltar per enèsima vegada l’exímia pianista, sinó també per fer-ho al costat d’un altre gran músic, argentí i pianista com ella, Nelson Goerner.

En cap cas van estar mai sols a l’escenari, perquè tot el programa –i aquí rau la gràcia de la proposta– es basava en peces per a dos pianos o per a piano a quatre mans. Un format ben original i poc usual, cosa que revestia un innegable interès. Però, a més, hi havia també la proposta d’un repertori ben triat i que donava ple sentit a la vetllada: el classicisme i postclassicisme de Mozart i Beethoven a la primera part i l’avantguarda russa i francesa a la segona, amb Xostakóvitx i Ravel.

Goerner va saber dotar, amb el seu dibuix impecable, les dosis d’humor i lleugeresa de la Sonata KV 521 de Mozart, mentre que Argerich hi responia amb la gravetat corresponent, sempre amb la màxima naturalitat.

El contrast va ser evident (i necessari) en la transcripció per a dos pianos que Beethoven va fer de la Gran fuga per concloure el Quartet op. 130. El producte resultant (op. 134) revela la grandesa del músic de Bonn amb una obra nua, crua i descarnada. Personalment, era la primera vegada que l’escoltava en aquesta versió –el manuscrit es va trobar fa vint anys– i l’efecte va ser escruixidor, gràcies també al paper dels dos intèrprets.

Calia una mica de respir a la segona part, començant per un Concertino de Xostakóvitx gens fàcil però d’aparença dúctil, abans dels dos Ravels conclusius del magnífic recital. Novament, l’entesa entre Argerich i Goerner es va fer notar. I esperem que tornin.

Com també va passar en altres espectacles que es van fer dimecres, el concert va comptar amb una convidada inesperada: l'alarma de Protecció Civil que avisava dels aiguats que van arribar unes hores després. Tot plegat va causar un moment de desconcert mentre l'alarma sonava als telèfons.