Recordeu aquest nom: L'Arannà

ManresaReeixida i estimulant, la 28a edició de la Fira Mediterrània de Manresa que acaba aquest diumenge després de tres jornades prèvies. Molt de públic en la majoria d’espectacles, sobretot en l’eix entre la plaça de Neus Català i la plaça de Sant Domènec, amb una participació activa del públic en les actuacions que promouen el ball, com la de La Coixinera. I un nivell artístic molt alt. Era previsible en els casos d’artistes consolidats com Sol Picó i Juan Carlos Lérida, La Venidera i Cocanha. I ha sigut sorprenent en casos emergents com L’Arannà i Alosa, i en la presentació de projectes tot just acabats de sortir de l’Obrador d’Arrel com Descasada de Magalí Sare i Pa d'Anna Ferrer.

"Hem trobat un tresor", deia l'eivissenca Lara Magrinyà, companya de l'empordanesa Anna Sala en el duo L'Arannà. El tresor és el patrimoni popular de les Pitiüses, que totes dues transmeten combinant sonoritats contemporànies (bàsicament electròniques) amb d'altres de tradicionals, com el cant redoblat i el toc de tamborí, castanyoles gegants i espasí (una barra de ferro que pot sonar com un theremin). Tot plegat conflueix en el projecte Turmarí, creat a partir del patrimoni musical d'Eivissa i Formentera, dues illes on sovintegen els cognoms Tur i Marí. En el disc La salamandra (2024), inspirat en narracions de Mercè Rodoreda, L'Arannà ja s'havien alineat en unes coordenades estètiques similars a les de Cocanha i Tarta Relena. Ara perfilen una personalitat pròpia reivindicant i celebrant tonades i cants redoblats per explicar amb intenció i sentit de l'humor el present de les Pitiüses. "Mentre Formentera competia per tenir la figuera més grossa, Eivissa ho feia per tenir la discoteca més gran", diuen, i ho il·lustren amb ritmes de tech-house (i vanos de Locomía) que podrien sonar en un club eivissenc.

L'espectacle, molt ben treballat amb la llum i la sincronia dels gestos, respecta el passat i alhora crea amb imaginació, com quan especulen sobre què hauria passat si Pink Floyd o Mike Oldfield, il·lustres visitants d'Eivissa, haguessin fet un tema inspirat en la melodia llarga del ball pagès. A més a més, la veu de Magrinyà té una gran capacitat per emocionar, com va passar en una cançó dedicada a la Podarcis pityusensis, la sargantana endèmica de les Pitiüses ara amenaçada per la introducció d'unes serps: la va cantar des del blues, dimensionant el sentiment com ho fa Adele a les balades. L'ovació de la sala petita del Kursaal va ser unànime. Recordem aquest nom: L'Arannà.

Atenció també a la nova aventura de Magalí Sare: Descasada, que estira el fil d'una cançó eslovaca sobre el lament amb què una família acomiada la filla que s'ha de casar. "En el passat, i encara avui en alguns països, el matrimoni ha sigut una experiència traumàtica per a les dones", va dir la cantant barcelonina. Ho il·lustra recuperant cançons de diferents tradicions i dominis lingüístics (català, francès, occità, eslovac, portuguès, gallec...), sempre amb una afinació exquisida i expressiva. Efectivament, hi ha el trauma, la tristesa i la ràbia, que Sare sublima interpretant només amb la veu El rossinyol, una de les cançons populars que millor explica què sentien les dones "malmaridades": "Encomana'm a la mare, rossinyol, [...] i en el pare no pas gaire, perquè m’ha malmaridada; / a un pastor me n’ha dada / que em fa guardar la ramada". El Teatre del Conservatori va emmudir mentre la cantava.

Però Sare, molt intel·ligentment, també omple Descasada de celebració, com quan recorda la reivindicació de la solteria que va fer Rosalía de Castro i quan reviu el consell que unes àvies portugueses fan a les joves perquè no es casin encara. Musicalment, ho explica amb la riquesa harmònica habitual i amb tot un desplegament de timbres i colors, els que hi aporten la violoncel·lista Irene Romo (del grup Alosa), el contrabaixista Manel Fortià, el guitarrista Sebastià Gris, la violinista Laura Urteaga i una quarantena de cantaires del Cor Bruckner Barcelona. Un dels espectacles de la temporada. El calaix de l'oblit és ple de bons propòsits conceptuals, afortunadament; Magalí Sare aconsegueix que les idees i les emocions es transmetin a través de les cançons, sense que l'aparell conceptual s'imposi a la música. És el mateix que aconsegueix L'Arannà amb Turmarí.

Irene Romo, una de les instrumentistes del concert de Magalí Sare, havia actuat dos dies abans a la mateixa Fira Mediterrània amb Alosa, el grup que comparteix amb Giulietta Vidal. A la sala Els Carlins van presentar les cançons del disc El primer cant del matí, publicat per Ceràmiques Guzmán, el segell dels Manel. Remenen el cançoner popular català, el regiren sense solemnitat, i amb una estètica musical coherent interpreten material tradicional com Marieta cistellera i La dama d'Aragó i composicions pròpies com Nenes de ciutat, i quan recuperen Sota de l'om, la fan dialogar amb una cançó nova, El forner, per explicar aquesta història d'aventures extraconjugals des del punt de vista de la dona.

Cocanha, unes referents

El tema de les malcasades també apareix en una de les cançons que van interpretar les occitanes Cocanha al Teatre Kursaal dissabte. Novament, un concert pletòric de Lila Fraysse i Caroline Dufau, que van avançar cançons del disc Flame folclòre, que publicaran l'any que ve. Folklore extravagant, sí, de meravelles polifòniques, l'electrònica justa, un ús molt creatiu del tambor de cordes i una màgia rítmica generada amb peus i mans. Cocahna, referents per a una colla de formacions molt joves a l'hora de crear amb la tradició, van cantar a les dones que, segons la llegenda, van domar un cavall mitològic per poder muntar-lo i sortir a passejar sense por ni home protector; també a la lluita ecologista i per la preservació del paisatge i a la reivindicació de les classes subalternes. I, esclar, en un repertori cantant en occità, no hi va faltar el clam per la llengua. Són unes artistes admirables, que fan una música admirable i engrescadora.

La Passió segons sant Niño de Elche

La sala gran del Kursaal també va acollir, divendres, la presentació del disc Cru+es, del Niño de Elche i Raül Refree, amb una direcció escènica de Marta Pazos que incloïa un gran teló blau, els vestits d'obrers especialitzats dels dos músics i una mena d'ou, pastilla o albergínia gegant que penjava del sostre i que feia l'efecte de monòlit sagrat. Cru+es és un pas més en la col·laboració que han teixit el músic barceloní i el cantat d'Elx; l'un instal·lat en un ambient electrònic més o menys crispat i amb una destacada presència de la sonoritat d'orgue, i l'altre explorant les possibilitats de ser alhora crooner i cantaor, i aprofitant els recursos que ofereixen les dinàmiques del micròfon. El resultat, de menys a més, és prou reeixit, tot i que deixa poc espai per a la reacció del públic, que fins ben bé els vint minuts de concert no va poder expressar-se aplaudint.

Un dels moments més interessants va arribar quan Refree va canviar l'electrònica per la guitarra acústica (que toca amb l'ímpetu industrial de Blixa Bargeld) i el Niño de Elche va cantar els versos d'Ernesto Cardenal "Dios mío, ¿por qué me has abandonado? / Soy una caricatura de hombre / Se burlan de mí en todos los periódicos". Més enllà de la possible identificació personal que el cantant manté amb aquestes paraules, es va fer més explícit el crit espiritual de tot plegat, com si l'espectacle escenifiqués la Passió segons sant Niño de Elche (amb Refree com a mestre de capella), i caminés cap a un final barreja de sacrifici i èxtasi que quan va arribar va provocar una entusiasta ovació de bona part del públic.