Ginestà: "Som els joves que van atonyinar l'1 d'Octubre, a Urquinaona i a Can Vies"

BarcelonaEls germans Pau i Júlia Serrasolsas (Barcelona, 1994 i 1998) parlen amb la tranquil·litat de qui té la feina feta. Si més no, contents de l'èxit del disc Vida meva (Halley Records), al qual han allargat la vida amb l'EP Només viure (Halley Records, 2025): quatre cançons, inclosa Deixar-se anar la mà, el duo postruptura entre Pau Serrasolsas i l'actriu Laia Manzanares. I, esclar, feliços d'haver venut totes les entrades per al concert a la Sala Apolo del 21 de març, dins la programació del Guitar BCN.

Què volíeu explicar que no vau explicar fa un any al disc Vida meva?

— Pau Serrasolsas: Hem volgut fer un a més a més del disc. No està plantejat com un canvi d'etapa ni de sonoritat, sinó més aviat com un tancament. En la primera part de Vida meva, explicàvem la relació traumàtica d'una ruptura, i en la segona part, renéixer, tornar a estar bé. I ara, tornar a viure en plenitud. Si no tinguéssim res a explicar al cap d'un any, no hauríem tret res i hauríem esperat a tornar a fer un àlbum. De fet, és la primera vegada que fem un EP, però volíem explicar que som en un punt de la nostra carrera i de la nostra vida en què ens sentim molt alliberats.

Per això comenceu amb Només viure.

— P.S.: Exacte. Aquesta cançó és com el símbol, i també dona nom a aquesta nova etapa, que no només va lligada a allò que publiquem, sinó també a un directe que serà una mica diferent i que tindrà més intensitat i força.

L'any passat parlàveu precisament de preparar un directe a l'altura del que volíeu comunicar.

— Júlia Serrasolsas: Sí, i ara ja el tenim. A més, afegir-hi aquestes quatre cançons ens ha donat molta embranzida a l'hora de canviar algunes cançons que estàvem fent des de feia molt temps de la mateixa manera. Volem apostar per un directe molt més musical i experimental, amb més dinàmiques, perquè també hi ha moments d'aprofundir i d'emocionar-se. I que hi hagi més espai per a la banda, que és una cosa que s'està perdent bastant en l'escena actual. Ens estem acostumant a directes que són una mica asfixiants i és guai que dins la dinàmica del directe hi hagi moments de repòs.

Parleu de "viure i no pensar".

— P.S.: Viure i no pensar és sobretot no sobrepensar. I ser intens, però en el bon sentit de la paraula. A vegades ens capfiquem molt amb les coses, som molt intensos, en el sentit que ens perdem dins dels nostres pensaments i no traiem cap conclusió positiva perquè molts cops les solucions les intentes buscar en llocs on no hi són o en coses en què no pots fer res perquè no les pots solucionar tu mateix. Viure i no pensar vol dir, sobretot, mirar cap endavant i no destrossar-te.

— J.S.: Sí, i ser resolutius.

Una cosa és explicar una ruptura amb cançons que cadascú pot interpretar si tenen a veure amb vosaltres o no, i una altra cosa és fer-ho tan explícit com ho fas ara, Pau, a la cançó Deixar-se anar la mà, que cantes precisament amb qui va ser la teva parella, l'actriu Laia Manzanares. M'expliqueu bé com va anar? I què vas opinar tu, Júlia?, perquè entenc que en directe l'hauràs de cantar tu.

— J.S.: Sí, ja ho estem mirant, com la cantem, però amb Ginestà sempre ens hem abstret del personatge. La cançó em sembla una passada, molt necessària i un regal per a totes les parelles que ho estan deixant o per a parelles que ho han deixat i s'adonen que potser encara es poden fer bé les coses i fer que l'amor aparegui des de l'altre lloc.

— P.S.: Amb la Laia ho vam deixar el març del 2023, i la cançó la vaig fer al cap d'uns mesos, a l'octubre, quan jo ja estava millor. Ens havíem trobat algun cop i la cosa s'estava posant a lloc. Tot i que no estava superbé, em trobava bé. La vaig escriure i la vaig deixar guardada perquè no era el moment de proposar-l'hi, ni de bon tros. Encara havia de passar bastant temps per poder plantejar una cosa així. I llavors, cap al juny del 2024, ella va publicar una cançó amb les Grupis, el grup que té amb l'Eli Casanovas, i em vaig quedar flipant perquè no m'esperava gens que ella es posés a fer música. Al cap d'unes setmanes en vaig parlar amb la Júlia i vam decidir proposar-l'hi a la Laia. Li va fer moltíssima il·lusió, i va marcar un punt diferent dins de la nostra relació perquè ens vam tornar a trobar, vam quedar per escriure i per anar a l'estudi... I ara ens portem superbé i la cançó ha quedat preciosa. Sí que diré que a l'estudi va ser impressionant perquè estàs dient coses molt heavies i les estàs dient cruament i davant de l'altra persona, i aquí sí que vaig flipar bastant.

La inspiració de Deixar-se anar la mà era Chavela Vargas?

— P.S.: Sí, Chavela Vargas cantant Que te vaya bonito. No vaig analitzar gens la cançó de la Chavela, sinó que la primera frase és com que m'hi va portar.

— J.S.: És el concepte.

En les lletres del disc anterior la consciència de classe que sempre havíeu manifestat quedava diluïda. Ara torna a aparèixer a Les mosques, quan canteu "Reconec que penso en mi més del que jo voldria. Però als matins en el lloguer..."

— P.S.: "... perquè soc més mon pare cada dia".

Després hi arribarem, al pare... "Que no queda món, que només hi ha amics, lletres d'amor i odiar la policia", diu la lletra.

— J.S.: Aquí han tornat els Ginestà en estat pur, però és que justament són coses molt generacionals. De la nostra generació, qui no pensa en el lloguer? Qui no té coses d'aquestes, com algun traumeta de la infància típic de generació de pares separats? I odiar la policia també és un tema de la nostra generació. Som els joves que van atonyinar l'1 d'Octubre, a Urquinaona i a Can Vies, els que ens manifestàvem per rebaixar les taxes de la universitat i també ens fotien hòsties.

— P.S.: I just fa una estona ens ha escrit un policia.

— J.S.: Eh, nois, podríeu canviar aquesta frase? És que jo soc bo...

— P.S.: Ja ho sabem, que hi ha gent bona, però bé...

Us comentava allò del pare perquè la cançó parla d'aquell moment que en gestos vostres reconeixeu gestos que feien els pares.

— J.S.: Sí, o maneres de fer a casa.

Esteu en aquesta situació ja, oi?

— J.S.: Sí, fa una mica de temps. En el meu cas, més coses de la mare que del pare. De cop t'adones que arribes a casa i poses les sabates com les posava ella, o que el primer que fas és estirar la funda del sofà.

— P.S.: Sí, la sensació de veure-t'hi reflectit constantment. I també amb la reflexió generacional d'haver de pensar que d'aquí un any, quan en faci 31 o 32, arribaré a l'edat que tenia el meu pare quan vaig néixer jo. Però és probable que, si les coses no em van molt bé, no em pugui ni plantejar tenir un fill. Bé, també per la vida que he triat, però igualment per com ens ha tocat fer-nos grans en comparació amb com ho van fer els pares.

Fer-se gran és posar bé la funda del sofà.

— J.S.: És posar bé la funda del sofà... o sigui, que t'importi això.

Què n'espereu, del concert a l'Apolo del 21 de març amb tot venut?

— P.S.: L'Apolo és la millor sala del món, i tocar-hi és tornar a casa després de tres anys.

Sempre heu estat molt generosos amb altres artistes amb qui heu col·laborat. Amb vosaltres, qui ha estat generós?

— J.S.: Per exemple, Xavi Sarrià va ser molt generós perquè des del principi ens va donar molt de suport. I Cesc Freixas ens va mig apadrinar. També Feliu Ventura. I Lluís Llach, que ens va compartir per Twitter la cançó d'Estimar-te com la terra...

— P.S.: Però de gent de la nostra generació a qui quan vam començar li anés millor que a nosaltres en aquell moment no, no ha passat.

— J.S.: Bé, Roba Estesa van acceptar fer una col·laboració amb nosaltres.

Roba Estesa, que fa poc han anunciat que pleguen.

— P.S.: Sí, plegaran al desembre.

Teniu la sensació que la vostra generació comença a arribar a cert desgast? Hi ha grups que ja ho estan deixant...

— P.S.: De cop i volta no para de plegar gent.

— J.S.: És que la força centrífuga que està agafant la indústria és difícil d'aguantar. Nosaltres tenim sort perquè som germans, i perquè som dos i ens repartim el pes. Vivim fora del famoseig, i ens prenem molt seriosament les decisions sobre quan traiem música i quan no. Crec que hi ha gent que viu molt més amb la inèrcia que s'han de fer les coses molt ràpid, i al final acaben cremant els cartutxos.

— P.S.: Vam prendre la decisió que volíem tenir una carrera a llarg termini, i treballem en aquest sentit. No volem fer el que fa tothom, sinó una cosa molt concreta en què les lletres estiguin al centre i que el més important sigui el que volem explicar. Aquests dies parlava amb el Josep Montero, d’Oques Grasses, i em deia que l'única manera de fer una carrera una mica més llarga és fent el que vols fer i el que sents, i portar-ho a les últimes conseqüències.

— J.S.: La tendència és molt atractiva, però és molt més atractiu mantenir el públic i anar canviant segons el que et ve de gust.

— P.S.: I que el creixement sigui relaxat.