Juan Diego Flórez: de la mandra al convenciment (amb trucs)

Ho confesso: aquest recital de Juan Diego Flórez em feia molta mandra. Però, a poc a poc, el tenor peruà em va convèncer de dues coses: que tenia moltes ganes de cantar i que ho va fer donant-ho tot. Això sí, el tenor peruà té un truc infal·lible: no sortir mai del guió. Dit això, és perfectament comprensible que la primera part, de dificultat tècnica inqüestionable, fos el millor de la vetllada.

Va començar fort, sense escalfar motors, perquè l’ària de concert de Mozart Aura che intorno spiri ja és de vertigen. Per no parlar de les dues àries de Titus de La clemenza di Tito, especialment la segona (Se all'impero), el més pur estil Da Capo i amb ornamentacions i agilitats incloses.

Rossini sempre posa contra les cordes, però Flórez es va erigir en imbatible amb La pietra del paragone, i per acabar la preciosa Viens, gentille dame de la no menys preciosa La dame blanche de Boieldieu.

Amb tot aquest material ja hauríem pogut tornar cap a casa, però la curiositat per escoltar en directe l’estat vocal actual de Flórez al servei de pàgines menys lleugeres i molt més líriques hi va poder més. I el cantant va erigir-se en un mestre de la tècnica en tres pàgines de sarsuela de Chapí, Vives i Serrano.

Acabat el bloc espanyol, arribava el torn del drama líric francès. I va ser aquí on a Flórez se li van veure el truc i les costures: Werther (sobretot) i Faust demanen passió de debò, no pas disfressada. I Flórez ni es despentina, tot i posar cara de circumstàncies a Pourquoi me réveiller?. Vol dir això que va cantar malament? Al contrari, perquè la tècnica és prodigiosa i funciona en els canvis de registre, en els portaments, en l’emissió, en els reguladors i en els atacs. Però, en el cas de Werther no ens podem creure que el noi acabarà amb una bala travessant-li el crani.

I després del Verdi conclusiu i de les peces per a piano sol de Vincenzo Scalera (que no va estar tan fi com en altres ocasions, tot i els virtuosos glissandi de la Masurca de Lecuona), va tornar allò tan previsible i que tanta mandra fa: els nou dos sobreaguts de La fille du régiment, disparats a canonades i amb precisió –de nou– calculadíssima, i la icònica guitarra per dibuixar una napolitana, una cançó peruana i dues ranxeres mexicanes, incloent-hi la inefable Cucurrucucú, paloma.

Conclusió: Flórez continua convencent en el terreny que més li escau, o sigui el del belcanto romàntic i, ocasionalment, el Mozart menys lleuger. Ho dona tot, actua amb ganes i es fica el públic a la butxaca. Però els trucs estan massa vistos i ara ja ni els dissimula.