La Ludwig Band: "Tot està explicat amb tot luxe de detalls foscos i escabrosos"

BarcelonaFins ara La Ludwig Band tenien tres discos bons, un grapat de cançons memorables i sobretot un dels directes més engrescadors del país. Ara ja poden dir que han fet el gran disc que fa justícia a tots els elogis aplegats: Pel barri es comenta (L'Animeta, 2026), que es publica aquest divendres. El talent poètic de Quim Carandell, l'alegria amb què tota la banda remena influències diverses i l'aportació de productors com Joan Borràs (Oques Grasses), Pau Vallvé i Santi García aixequen un àlbum dedicat gairebé íntegrament a l'adversitat en l'amor d'un amant maldestre o poc afortunat. En parlen Gabriel Bosch (guitarra), Quim Carandell (veu i guitarra), Roger Cassola (bateria), Pau Esteve (teclat), Andreu Galofré (baix) i Lluc Valverde (saxo i teclat).

Heu arribat a aquell punt de voler mantenir-vos fidels al que us ha fet populars i alhora voler canviar aquestes dinàmiques per provar altres coses?

— Gabriel Bosch: Jo diria que sí. Amb alguna de les cançons que hem tret hi havia amics i fans de fa anys que em deien: "Ui, aquesta cançó no m'ha agradat". I després gent que ens coneixia menys em deia: "Jo no escolto la Ludwig, però aquesta cançó m'ha agradat molt". I, mira, ho trobo bastant representatiu d'això que preguntes.

¿La resta sabeu de quina cançó parla?

— Roger Cassola: N’hi ha dues.

— Andreu Galofré: Però una és més clara.

— Pau Esteve: Quina és la clara? Ha plogut des de llavors?

— G.B.:Avui hem quedat a les quatre.

— A.G.: És menys Ludwig que Ha plogut des de llavors, sí.

Avui hem quedat a les quatre la produeix el Pau Vallvé. I en el disc també teniu cançons produïdes pel Joan Borràs, d’Oques Grasses.

— R.C.: Amb el Joan ja havíem treballat en el disc anterior i ens va fer les mescles. En vam quedar molt contents i hem repetit una mica la fórmula. Ens ha fet com de supervisor de tot plegat. També volíem polir molt el so de la veu perquè és una cosa que sabem que és molt important, i ens va agradar molt com sonava la veu de l'últim disc d'Oques Grasses.

L'energia que transmeteu en directe condiciona la vostra manera de compondre i de produir les cançons?

— Quim Carandell: En el disc anterior, absolutament sí. Gràcies per venir va ser un disc pensat per com havíem de sonar després en directe. És a dir, un disc molt encotillat en certa manera. En lloc d'amb la gravadora, el vaig escriure amb el cronòmetre per cronometrar les parts. En canvi, aquest cop he compost sense guitarra, ni llibreta, ni res. Se m'acudia la lletra i la música i no pensava en si tindria sentit o no. I quan vaig començar a ensenyar-los les cançons, recordo que l'Andreu em deia que estaven bé, que ja els agradaven, però que totes eren cançons molt més planes, amb molt menys efectisme. I aleshores aquí comença la part de la producció.

— A.G.: Quan vam escoltar les cançons, totes eren molt bones, però eren també molt permeables a ser portades cap a un estil o cap a un altre, o a ser influenciades. I com que el Quim tampoc no tenia gaire clar cap on havíem de tirar, ens venia més de gust dedicar-nos-hi més i fer un àlbum d'estudi a estudi que després ja veuríem com el portaríem al directe, però tampoc ens preocupava. La idea era fer l'àlbum de l'estudi, que quedi rodó, que totes les cançons tinguin el seu protagonisme o el seu caràcter. I ara que hem començat a assajar per al directe, està sent divertit. Els temes més lents, que en directe ens costava molt fer-los, ara els hem dedicat més hores, ens hem atrevit a enfrontar-nos-hi i han sortit molt bé. I ara amb el directe a veure què tal queden.

Cançons com ara Que bonic, Enganyar-te i Avui hem quedat a les quatre, sí que tenen aquest caràcter més lent, però igualment les reconduïu cap a un crescendo.

— G.B.: Som incapaços de fer una balada del minut zero a l’últim.

— A.G.:Que bonic sí, és molt plana.

— Q.C.: I Tal dia farà un any fa poc crescendo.

— P.E.: Però no són balades.

— Q.C.: La balada del disc acaba sent D’un concert de la Mushkaa, més aviat com a gènere, com a balada rock.

D’un concert de la Mushkaa és una cançó amb diverses vides musicals, amb un arranjament orquestral i fins i tot hi ha un aire a Andrés Calamaro.

— G.B.: El solo de guitarra guapo és una inspiració. Vaig escoltar un solo d'una cançó de l'Andrés i, mira, eren acords semblants.

— Q.C.: El Gabriel i jo hem escoltat molt el Calamaro aquest any passat.

¿El disc Honestidad brutal?

— G.B.: El solo d'aquesta cançó és de Crímenes perfectos, del disc Alta suciedad de Calamaro. És un solo del guitarrista Marc Ribot.

Un superguitarrista, el Marc Ribot. No està gens malament com a referent.

— Q.C.: Un solaco.

— A.G.: Per acabar amb la producció, tots ens en recordem molt que en l’última entrevista ens vas preguntar si Gràcies per venir era un disc més de teclats o més de guitarra, i crec que en aquest hem volgut fer una mica de tot; o sigui, no incloure-ho tot a parts iguals.

Potser el més damnificat ets tu, Lluc, perquè hi ha més teclats que saxo.

— Lluc Valverde: Bé, sí, però ara he vingut d'una reconversió laboral. Com que em deixen tocar menys el saxo, per no anar a fumar un piti en una cançó que no toqui, ara tocaré els teclats. De fet, tocaré bastant més el teclat que els saxos i hauré de recuperar els meus dos anys de conservatori de piano. Al principi estava nerviós, però ara els assajos m'estan anant millor i estarà guai, sí.

Parlant de coses que m'han recordat altres coses: l'acord inicial d'Ha plogut des de llavors és el d'Insurrección d’El Último de la Fila?

— G.B.: Ho sembla una mica, sí. La frase. Crec que és una cosa com més inconscient, perquè quan l'estaven fent no ho notava tant; va ser més quan l'havíem acabat. I recordo que Insurrección la vaig estar fent molt amb els meus alumnes de guitarra i se'm va quedar molt i molt a dins del cervell.

— A.G.: Sempre passa, que primer toques i després dius: ah, això em recorda...

— P.E.: Bé i a les demos inicials s'hi assemblava molt més que ara.

Per cert, en els crèdits del CD diu que la saxofonista Eva Fernández col·labora a No ens caldrà res més, però no he sabut trobar cap cançó amb aquest títol en el disc.

— Q.C.: Justament volia parlar d'això quan has dit que el Lluc era el gran damnificat del disc. Hi ha una cançó que es va quedar sense sortir perquè ja estàvem sense energies i no ens acabava de sortir. Era una cançó amb un arranjament de dos saxos, que volíem fer una mica com si fos de The Mamas & The Papas, i no ha sortit.

Tret d'en les dues últimes cançons, el personatge que protagonitza el disc em recorda l'Adele del disc 30, un àlbum de trencament sentimental, però en què la ruptura s'explica amb serenor, sense el despit que sí que hi havia en algunes cançons del vostre disc anterior.

— Q.C.: M’agrada molt aquest disc d'Adele.

— P.E.: I també va dels trenta anys.

Com s'escriu sobre aquesta temàtica i que cada cançó pugui ser diferent?

— Q.C.: Patia una mica per això quan començava a ensenyar-los les cançons i totes eren molt planes. Les diferències entre elles eren molt subtils i si hagués de fer el resum de cada cançó en una frase, totes serien el mateix: o m'han deixat o he deixat, o m'han enganyat o he enganyat, o m'estimes o no m'estimes. Però cadascuna té un enfocament diferent. S'hi parla de tot com ho explicaries a un amic, com de conversa de bar, de safareig. Potser per això el títol del disc Pel barri es comenta va anar per aquí. Tot està explicat una mica descarnadament, sense desfer-se però amb tot luxe de detalls foscos i escabrosos. I m'ha agradat escriure així perquè m'ha semblat molt divertit. Era una cosa molt de dir-ho tot, no m'he censurat en absolut. M'havia passat quan feia Manela, no vull currar per vostè o S’ha mort l'home més vell d'Espolla, que pensava que estava parlant de la gent d'Espolla i potser a ells no els semblarà bé, però és igual, fes-ho. Aquest cop he fet el mateix, però amb mi mateix i no m'he censurat gens. I això està molt bé perquè escriure sense autocensura dona molt de marge per a la imaginació. He gaudit molt escrivint-lo i crec que això es veu en certa manera: hi ha moltes cançons que són agafar una idea i anar donant-li voltes i anar avançant i explorant, que té quatre estrofes però en podria tenir 24 i podria seguir parlant sobre això.

A Que bonic, a propòsit d’unes vivències, cantes: "I sense voler ja començo a convertir-les en cançons". Això condiciona les teves relacions? Algú t'ha advertit: "Uf, d'això no en facis una cançó"?

— Q.C.: Al revés, normalment passa el contrari, perquè tothom té això de les cançons molt idealitzat. Tothom vol que escrigui cançons, sobretot de les coses bones, però en aquests últims temps li he trobat molta més gràcia a escriure sobre les coses dolentes. En les adversitats hi ha les millors històries. També t'he de dir que Que bonic és una de les cançons que em sento menys personals de tot el disc. Tot és ficció, i no és un disc dedicat a una persona en concret, bé, sí, a mi. Si ha de ser a algú és a mi, i a allò que m'he imaginat i que m'ha passat.

Hi ha versos que fan més potents les cançons. Per exemple, a Millor amb ell quan dius: "I els dos entendrem que estaràs millor amb ell". I a On t'has ficat aquesta nit: "la ciutat emmurallada de la teva habitació on aquella matinada em vas convertir en lleó".

— Q.C.: Aquest disc, a diferència de l'anterior, he gaudit moltíssim escrivint-lo. Venia d'una sequera compositiva molt gran i de sobte vaig treure el tap de la banyera i tot va sortir i no podia parar i tot m'encantava i he copiat més que mai, he copiat sense cap vergonya. Vaig dedicar un parell de sessions de teràpia a parlar sobre si el plagi em restava valor personal o no. Vam quedar amb el meu terapeuta que en absolut, i a partir d'aquí endavant les atxes.

— A.G.: Li vas pagar el doble?

— Q.C.: Li vaig pagar el doble.

No li diguem plagi sinó influència.

— Q.C.: Això em va dir ell.

Quan vau fer On t'has ficat aquesta nit?, no la vau veure mai com una cara B de Teresa Rampell dels Manel?

— A.G.: Per la lletra?

I també musicalment.

— A.G.: Sí, musicalment sí que maneleja.

— Q.C.:Teresa Rampell està feta des de l'esperança...

— Ll.V.: Però si Teresa Rampell és la cosa més cínica del món. Pobre Guillem [Gisbert], però trobo que Teresa Rampell té molt la cosa aquesta del senyor una mica per sobre del bé i el mal que mira condescendentment la dona i fa com que... "Avui estàs més guapa que mai, eh? Tot i que fas una mica de pena i tu no ho saps, però surts aquí a menjar-te el món, campiona". Té aquesta cosa una mica condescendent i una mica cínica. En canvi, en Quim no té aquesta cosa de parlar així sobre algú. Trobo que aquí hi ha la diferència literària.

— G.B.: És l'altre punt de vista.

— Ll.V.: La del Quim és molt més veritable, transmet l'ansietat que viu el narrador. Per tant, és menys freda. En canvi, Teresa Rampell té aquesta cosa de la fredor.

— Q.C.: M'agrada molt que diguis això. Sempre he pensat que el Guillem és més intel·ligent que jo, perquè ell pot veure personatges on jo em veig a mi mateix. És a dir, jo em veig ansiós i condescendint-me a mi mateix sortint a Barcelona a buscar ves a saber què, i el Guillem pot imaginar-se el personatge, sortir-se'n i riure-se'n una mica, perquè és veritat que se'n riuen una mica de la pobra Teresa. Sempre trobo que aquesta cosa de poder-se aixecar a dos metres i mirar-ho com un ocell és com un exercici d'abstracció...

— Ll.V.: A mi no m'agrada gaire això. És com si llegeixes Tolstoi i després llegeixes Dostoievski. Que amb Dostoievski sí que sents alguna cosa i, en canvi, Tolstoi és tota l'estona molt fred i molt sinistre.

— Q.C.:El roig i el negre, més aviat.

— Ll.V.: Vaig llegir Resurrecció de Tolstoi, i no acabaves d'empatitzar ni acabaves de connectar amb la cosa, perquè era com molt des de la talaia del saber: jo, des del meu escriptori, estic pensant en aquest personatge que, pobret, no sap que la vida et porta pel pedregar...

— A.G.: Però, bé, Tolstoi escriu molt bé i llavors t’ho menges amb patates.

— Ll.V.: Però menys.

— A.G.: Però amb segons quin Dostoievski també estaràs allà així, com dient...

— Q.C.: Suposo que és un tema de la veu del narrador, no?

— Ll.V.: Sí, és d'una crueltat envers el personatge de què estàs parlant, perquè t'estàs posant en una situació molt impersonal.

— Q.C.: D'això n’havíem parlat tu i jo, de la compassió de l'autor cap als personatges. I jo pensava més en l'Stendhal que no en el Tolstoi, perquè el Tolstoi em sembla una mica punt entremig, però l'Stendhal té la cita al començament d'un capítol d'El roig i el negre que diu: "La novel·la és només un mirall al costat del camí". Ell se sent un cronista de la veritat, però en realitat el que és caricaturista.

— Ll.V.: És un cínic.

És veritat, Quim, que amb els teus personatges és fàcil empatitzar-hi, almenys des del punt de vista masculí. No sé si des del punt de vista femení n'és tan fàcil.

— Q.C.: M'encantaria que no fos difícil, però és possible. No és el primer cop que ho penso. De totes maneres, en un món tan fet per homes i tan pensat per i per a homes, és fàcil que això no sigui una cosa exclusiva de la Ludwig Band. L'altre dia vam buscar la llista de les 100 millors pel·lícules de la història i anàvem per la 23 i tot eren històries d'homes parlant sobre homes. I suposo que la Ludwig Band no se'n salva d'això. Bé, per descomptat que no se'n salva.

Vosaltres, que sou una gran banda de directe, quines bandes heu vist en directe que us hagin agradat últimament?

— P.E.: A mi em va agradar molt el concert del Dan Peralbo a Camprodon. A més, no n'havia sentit res, d’ell.

— Q.C.: Va estar molt bé.

— P.E.: I el de Gavina.mp3 a La Nau.

— Q.C.: El de Gavina.mp3 també va estar molt i molt bé. A tu et va agradar molt el Leiva.

— P.E.: Sí, va estar molt bé. El que passa és que estava molt lluny, però un bolàs.

— Q.C.: A mi em va agradar molt la Mar Pujol a Cal Suís. Em va extraencantar perquè ho fa molt bé.

— Ll.V.: A mi m'agraden molt dos que se semblen una miqueta. Els Ypnosi i Ruïnosa y las Strippers de Rahola, que són molt guais en directe. I també m'agrada molt el directe de l’Amaia. La vam veure al Festival B i em va encantar.

— R.C.: També tocaven Mujeres en aquell festival.

— Q.C.: Mujeres és EL DIRECTE.

— R.C.: Mujeres és bastant increïble. I un que em va agradar molt i pensava que no m'agradaria va ser Cala Vento.

Hem pogut fer una entrevista sense parlar de Bob Dylan, tot i que no és invisible en un disc que temàticament se sembla a Blood on the tracks.

— Q.C.: Podria ser el Blood on the tracks. Però el disc de 30 de l'Adele està superbé.