Música
Cultura 19/11/2021

El retaule d'amor, pèrdua i lament d'Adele

La cantant britànica narra amb serenor la vida després d'una separació al disc '30'

3 min
La cantant britànica Adele.

BarcelonaEl quart disc d'Adele, publicat sis anys després de 25 (2015), és una obra sòlida sobretot pel punt de vista. La cantant britànica, segura en el soul nocturn i la balada, desplega les cançons de 30 (Sony, 2021) com un retaule d'amor, pèrdua i lament fet per algú que se'n surt sense recórrer a la comoditat d'escampar retrets però que alhora necessita que se sàpiga que ha plorat. Que una ruptura alliberi no significa que no sàpiga greu. La protagonista de 30 ja no és la que al disc 21 (2011) suplicava que l'examant no l'oblidés, sinó una dona que sent que ho ha intentat tot per mantenir un amor que, com cantava Rocío Jurado, a vegades s'esmicola de tant fer-lo servir: "T'estimo tant, però no es pot combatre el foc amb foc", canta a I drink wine. Sí, també lamenta que l'amant potser no hi ha posat tot el que calia: "És tan trist que un home com tu fos tan gandul", diu a Woman like me. "No has tingut mai una dona com jo", afegeix i, així i tot, s'estima més concedir un moment a la decepció que malbaratar versos esquitxant-lo de culpa. L'Adele de 30 busca una explicació que doni sentit a una vida en comú que s'ha esvaït.

Tot plegat és fruit del divorci de Simon Konecki el 2019, i ella mateixa ha admès que el daltabaix emocional que ha experimentat després d'una relació de set anys és present en les composicions. Fins i tot ho fa explícit a My little love, en què mira de posar-se en el lloc del seu fill Angelo per entendre com l'ha pogut afectar la separació dels pares; i quan diu que té "ressaca" deixa clar que no vol amagar el paper de l'alcohol en aquesta història. Però no cal saber res de la vida d'Adele per sentir-se interpel·lat per un disc que comença inspirant-se en les grans melodies del cançoner nord-americà. Strangers by nature, la primera cançó, neix del visionat de la pel·lícula Judy, el biopic de Judy Garland protagonitzat per Renée Zellweger, i també remet al Frank Sinatra del disc In the wee small hours of the morning (1955), un altre gran àlbum de divorci . "Portaré flors al cementiri del meu cor", canta Adele posant la melodia damunt d'un orgue, canviant subtilment el registre i mirant de tu a tu l'elegància de La Veu. Això no obstant, no renuncia ni a les balades marca de la casa, ni als ritmes dels anys gloriosos de la Motown, ni a la memòria d'Amy Winehouse ni als detalls de producció més contemporània que havia incorporat en temes de 25 com Send my love i que a 30 són presents en cançons com Oh my god (produïda per Greg Kurstin).

Forta en la vulnerabilitat

Tal com avançava el single Easy on me, Adele es manté ferma en les balades a piano, torch songs que ja no tenen la desesperació de Someone like you, la trencadissa emocional que tancava 21, perquè les canta des d'un altre lloc. El despit i la veu insolent tot i la destrossa de fa deu anys és ara serenitat. Adele no vol saber res de la ràbia d'altres damnificades pel desamor com l'Alanis Morissette que a You oughta know disparava: "¿Penses en mi quan cardes amb ella?" Tampoc es refrega en la llàstima i la toxicitat d'Honestidad brutal d'Andrés Calamaro, un altre disc de trencament . No. Aquesta Adele treballa la vulnerabilitat sense escarafalls, i potser per això és tan interessant el que fa en cançons com To be loved, la balada de balades, veu i piano compromesos en un sol prec de més de sis minuts: cal cor fred per seguir endavant, però, sisplau, "que se sàpiga que vaig plorar". Si mai la toca en directe, la catarsi pot ser històrica. El piano també és company fidel a Hold on, composta i produïda amb Dean Josiah Cover (àlies Inflo), un dels membres del molt recomanable grup Sault. Hold on és una cançó d'autoconeixement: entesos, soc un desastre, soc el meu pitjor enemic, però llavors arriba la respiració assistida d'un cor de gòspel que m'encoratja a tenir paciència, que l'amor arribarà.

Aquesta esperança serena que no fa volar coloms també és present a Cry your heart out, que camina a la jamaicana per explicar que toca superar l'ansietat, i a Can I get it, la cançó en què la guitarra acústica i una melodia xiulada conviden a reconstruir l'amor amb una altra persona. Al cap i a la fi, és una addicta a buscar l'amor, com canta a Love is a game, la cançó que tanca el disc combinant les melodies més grans que la vida de Strangers by nature però ara amb cordes, flauta, un bon arsenal coral i l'empenta d'una sana ironia.

stats