Lluís Llach i el Barnasants reviuen l'esperit de gener del 76
Gemma Humet, Joan Reig i el públic del Palau de la Música canten les cançons dels recitals de fa cinquanta anys del cantautor de Verges
BarcelonaLluís Llach ha tornat a l'escenari del Palau de la Música per participar en la inauguració de la 31 edició del festival Barnasants. No era un concert qualsevol, sinó un homenatge als recitals que Llach va fer al Palau d'Esports de Barcelona els dies 15, 16 i 17 de gener del 1976, quan encara no feia dos mesos que havia mort el dictador Franco. Tot i ser-ne l'homenatjat, i tot i cantar algunes cançons, Llach ha sabut mantenir un paper de convidat subaltern, aplaudint i reconeixent la formidable feina que han fet amb les seves cançons tant els cantants, Gemma Humet i Joan Reig (el bateria d'Els Pets), com la banda dirigida per Manel Camp, el pianista que va tocar en aquells recitals del 1976.
El públic també ha respost a la proposta, amb ovacions clamoroses després de les interpretacions de Cal que neixin flors a cada instant, Silenci, Ítaca i Abril 74, i cantant i celebrant La gallineta i L'estaca, entre d'altres. De fet, el públic, que ha exhaurit les entrades per als dos concerts de dimarts i dimecres, ha estat molt participatiu, sobretot en la segona part. Quan a mig concert Llach ha aparegut a l'escenari, els espectadors l'han rebut amb aplaudiments i crits d'independència. "No hi puc estar més d'acord", ha dit Llach. "La veritat és que és una meravella veure-us aquí", ha afegit abans d'explicar que se sent en deute amb els que van organitzar aquells concerts de gener del 1976. "Hi ha una persona a qui m'agradaria citar, perquè a vegades els que som d'esquerres tirem sempre contra la burgesia, amb raó, però s'ha de reconèixer que la burgesia catalana, molta part d'ella, ha sigut fidel al seu poble, i això s'ha d'agrair. L'organitzador d'aquells recitals va ser una persona que es podria dir de la societat benestant, l'Oriol Regàs. Aquell senyor que regentava un local molt famós que es deia Bocaccio, al qual jo no hi havia anat mai, va pensar que se l'havia de jugar perquè poguéssim fer aquells recitals", ha dit adreçant-se a un públic entre el qual hi havia el president del Parlament, Josep Rull, i la consellera de Cultura, Sònia Hernández Almodóvar.
El guió del concert, ideat per Carles Girbau, Xavier Pintanel i Fermí Puig, estava dividit en dues parts separades per una pausa d'un quart d'hora. Partia del repertori dels recitals del 76, que ha interpretat una banda formada, a més de Manel Camp, per la teclista Anna Bosch, el baixista Jordi Gas, la flautista Sofia Itriago, el guitarrista Borja Penalba i el bateria Lluís Ribalta. Gemma Humet i Joan Reig s'han alternat la veu solista, cadascú amb el seu to i tots dos amb el vent a favor que proporcionaven els arranjaments de Camp, delicats quan tocava i juganers quan el ritme caminava cap al blues, com a Cal que neixin flors a cada instant i a El jorn dels miserables, una peça que han cantat Reig i Llach amb el dimoni del blues ben endins i en què Penalba i Camp han catapultat una coda dylaniana molt agraïda. La bona sintonia entre el guitarrista i el pianista ha sigut fonamental per mantenir el nervi d'una actuació en què tots els músics han tingut un protagonisme rellevant. Per exemple, Itriago desplegant la flauta al principi i al final de Respon-me, o el mateix Penalba amb l'acordió a Ma tristesa i acompanyat Llach amb la guitarra a Abril 74.
Reig ha estat extraordinari tota la nit, especialment a Cançó sense nom (amb quina fermesa n'ha cridat la ràbia antibel·licista) i El bandoler i quan ha fet seves Cal que neixin flor a cada instant i Damunt d'una terra, que ha acabat amb el puny alçat i ben integrat en l'esperit de la cançó. És curiós, l'efecte engrescador d'algunes de les cançons més combatives de Llach en contextos aparentment poc partidaris de la col·lectivització dels mitjans de producció...
Humet també ha estat excel·lent quan ha enlairat Silenci i Respon-me, dos dels moments més emocionants del concert, i encara més quan ha desbordat sensibilitat cantant al piano A força de nits (a duo amb Llach), i quan ha entomat La gallineta remarcant el "visca la revolució" i fent més expressiu l'empoderament sexual de la gallina que ja no vol passar nits avorrides. Tots dos, Humet i Reig, han arrodonit la nit alternant les estrofes d'Ítaca en una estupenda versió completada per una secció de vents i la Coral Escriny de Santpedor, dirigida per Marc Reguant. També hi ha hagut dos convidats especials: Santi Arisa, un altre supervivent dels concerts del 76, que ha tocat la bateria a El dia; i Fredrik, que ha cantat Si arribeu amb Llach.
Rodalies al Palau
"No és un acte de nostàlgia", havia advertit el director del Barnasants, Marçal Girbau, en un discurs de benvinguda en què ha recitat uns versos d'El tren pinxo de Banyoles, "el més bonic que hi ha, fet de llaunes i cassoles i barrets de capellà". "Avui no podríem fer una cançó de les deficiències en una línia en concret", ha afegit a propòsit del desgavell ferroviari de gener del 2026.
Llach també s'ha fet ressò del caos de Rodalies quan ha recordat aquell gener de fa cinquanta anys. "Va ser un moment molt important perquè sortíem d'una foscor absoluta i, de cop i volta, al morir el dictador sota el pes del mantell de la verge del Pilar, ens vàrem pensar que s'obria un ventall de possibilitats. La veritat és que després de 50 anys, doncs les Rodalies són les Rodalies, les escoles són les escoles, la medicina està com està, l'habitatge està com està, la llengua està com està. Per tant, potser és veritat aquella màxima que diu que només serem si lluitem per poder ser. Però si abans ens perseguien les dictadures, ara volen fer el mateix amb les democràcies. Encara que siguin pervertides i molt pobres, volen fer el mateix que feien abans els dictadors. Tenim una possibilitat, que és alçar-nos. I algun dia d'aquests haurem de començar a alçar-nos de veritat", ha dit Llach en un moment del concert, que ha acabat amb els músics i el públic cantant L'estaca. Al final, amb l'escenari buit, el mateix públic ha cantat l'himne nacional abans de marxar del Palau de la Música després de més de dues hores d'un recital que ha lligat prou curta la nostàlgia gràcies, esclar, a la vigència d'algunes cançons i a la notable prestació artística dels músics.