Mor Gino Paoli, veu inoblidable de la cançó italiana

BarcelonaLa cançó italiana acaba de perdre una de les seves veus més destacades, prolífiques i veteranes, la de Gino Paoli, que ha mort als 91 anys a Gènova, la ciutat on vivia des de feia dècades. La llarga trajectòria del músic i cantautor, nascut el 23 de setembre del 1934 a Monfalcone –a la regió del Friül,– va començar a finals de la dècada dels 50 amb una cançó senzilla, elegant i autobiogràfica, La gatta.

Paoli, que va deixar el disseny publicitari i la pintura per la música, va repetir en nombroses ocasions que "la cançó perfecta és aquella en què funciona la química". A principis dels 60, durant la relació sentimental que va mantenir amb una altra cantant de renom, Ornella Vanoni –morta fa tot just quatre mesos–, Paoli va escriure algunes de les seves composicions més emblemàtiques, entre les quals hi ha Senza fine i Il cielo in una stanza, que va popularitzar Mina. "Quan va esclatar el nostre amor, el Gino estava casat i jo em casaria poc després –recordava Vanoni–. El vam viure amb un gran patiment, més que com un escàndol".

Amor, tragèdia i política

El 1963 va ser un dels anys més importants en la trajectòria i en la vida de Gino Paoli. Professionalment, perquè va donar a conèixer una altra de les seves cançons més emblemàtiques, Sapore di sale, escrita l'estiu anterior en una platja siciliana, just abans de fer un concert. Personalment, perquè va ser l'any en què va intentar posar fi a la seva vida disparant-se un tret al cor. "El suïcidi és l'única i arrogant forma que es dona a l'home per decidir per ell mateix. Jo soc la demostració que ni tan sols així pots decidir realment", deia poc després d'haver sobreviscut. En aquells moments, Paoli havia publicat dos elapés i una desena llarga de singles i havia participat al Festival de San Remo del 1961 amb la cançó Un uomo vivo, interpretada per Tony Dallara.

Sapore di sale acabaria formant part del tercer elapé de Paoli, Basta chiudere gli occhi (1964), inici d'una segona i llarga etapa creativa que es va allargar durant més de cinc dècades en una trentena de discos i va incloure grans èxits com Che cosa c'è, Un uomo che vale, A che cosa ti serve amare i I giorni senza te. Paoli va ser molt més que un dels exponents més rellevants i respectats de la cançó lleugera italiana. A més d'empènyer a l'escenari cantants com Lucio Dalla, Fabrizio de André, Ornella Vanoni i fins i tot Zucchero, va homenatjar Joan Manuel Serrat al disc I semafori rossi non sono Dio (1974) i va reimaginar també el seu repertori en clau de jazz en discos com Milestones (2007) i Un incontro in jazz (2011), que va portar al festival Barnasants el 2012. "El jazz és la imaginació, la fantasia, pots tenir un esquema de cançó, però mai no serà igual, això és el que el fa divertit i el que m'apassiona", deia llavors.

Gino Paoli també es va distingir pel seu compromís polític. A finals dels 80 va arribar a formar part de les llistes del Partit Comunista Italià, i va ser senador per aquesta formació durant cinc anys, durant els quals va publicar discos com L'ufficio delle cose perdute (1988) i Matto come un gatto (1991). "L'amor és com l'aire, és la mateixa via, un sentiment capaç de generar, alhora, atracció i repulsió –afirmava Paoli el 2015–. No és fàcil escriure cançons d'amor. He tingut moltes parelles, m'he casat tres vegades, i segueixo sabent molt poques coses sobre les dones". Va provar de desxifrar-lo, o com a mínim d'afegir-hi uns quants matisos, amb el seu esponerós i delicat cançoner.