Cultura  /  Música 10/06/2022

Nostàlgia, 'déjà-vu', guitarres i poques cues al Primavera Sound

El segon cap de setmana del festival arrenca amb Amyl and the Sniffers, Interpol i Dua Lipa

5 min
Amy Taylor, durant el concert d'Amyl and the Sniffers al Primavera Sound.

BarcelonaNostàlgia a la quarta jornada del Primavera Sound al Fòrum. I una mica de déjà-vu, perquè en aquest segon cap de setmana de festival s'estan repetint grups que ja hi van actuar la setmana passada , com Gorillaz, novament estrelles de la nit i amb un públic igualment multitudinari i jove; a falta de confirmació per part de l'organització, la percepció és que ha baixat l'edat mitjana dels espectadors. Tornant a la nostàlgia, n'hi ha una de futbolera, perquè el mural del petó entre Ada Colau i Isabel Díaz Ayuso amb què s'anuncia la doble edició a Barcelona i Madrid del 2023 ha estat substituït per un altre en què el petó se'l fan Pep Guardiola i José Mourinho. Fa una dècada que ni l'un entrena al FC Barcelona ni l'altre al Reial Madrid. Un mural totalment inofensiu, esclar, i menys polèmic políticament.

Mural del petó entre Guardiola i Mourinho al Primavera Sound.

Més nervi tenia la nostàlgia del punk-rock que va brollar amb força durant el concert dels australians Amyl and the Sniffers en un dels escenaris principals, el Pull&Bear. Fan música per a sales de parets humides i pogos d'una altra època, però tot plegat funciona perfectament en les dimensions desmesurades del festival gràcies al carisma de la cantant Amy Taylor i a la convicció amb què el quartet defensa les cançons. Taylor, vestida de guerrera de terres mítiques, com una Red Sonja que hagi canviat Conan per Mad Max, de seguida va treure el públic de la mandra de les set de la tarda amb l'empenta rítmica de Security i Don't need a cunt (like you to love me), dos temes del poderós disc Comfort to me (2021), i amb les tornades insidioses de Shake ya. A més, la cantant de Melbourne va saber aprofitar la passarel·la que hi havia muntada com a ampliació de l'escenari per al posterior xou de Dua Lipa. Benvinguda sigui aquesta manera de parasitar una escenografia. Musicalment, Amyl and the Sniffers activen el record del Detroit d'Iggy Pop & The Stooges, el del hardcore Washington DC dels anys vuitanta (sobretot en el bloc central de l'actuació, quan més intens va ser el pogo en les primeres files) i aquell toc de rock de garatge en què els australians sempre han sigut una potència mundial. Per acabar-ho d'adobar, quan el guitarrista Dec Martens agafava embranzida, regirava el calaix on es guarden els riffs del hard-rock.

Amy Taylor durant el concert d'Amyl and the Sniffers al Primavera Sound 2022.

Pel mateix escenari van passar els novaiorquesos Interpol, que continuen el seu idil·li de tenebra postpunk amb el Primavera Sound. El 2019 hi van actuar dins la gira del disc Marauder (2018), i aquest any hi han tornat per avançar algunes cançons de l'àlbum The other side of make-believe, que publicaran el 15 de juliol. Hi ha autonostàlgia en aquests Interpol del 2022 que entomen amb la mateixa fredor i melancolia elèctrica peces antigues com Untitled, de Turn on the bright lights (2002), i d'altres de noves com Tony i Fables. Treballen amb un material que demana predisposició per no abandonar-los a la recerca d'altres estímuls, però premien l'atenció dels convençuts amb l'elegant foscor de cançons com PDA i The new. Un dia abans, dimecres, Interpol van actuar a la Sala Apolo, dins d'una programació que també incloïa el DJ Playero, el pioner reggaetonaire de Puerto Rico. A l'Apolo s'hi van arribar com a espectadors Rosalía i Rauw Alejandro: segons fonts del festival, volien conèixer personalment DJ Playero.

Interpol al Primavera Sound 2022.

Tornant al Fòrum, gairebé a la una de la matinada Dua Lipa va aparèixer per replicar a l'aire lliure i amb canvi de vestuari el concert que va fer l'1 de juny al Palau Sant Jordi a propòsit de Future nostalgia. Quan va sonar Physical, la gentada ja era digna de l'enorme impacte aconseguit pel disco-pop de Dua Lipa, i ocupava gairebé tota l'esplanada fins a les barres del fons. Tot i la gran quantitat de públic durant tota la jornada, no va haver-hi problemes de cues que no fossin raonables. Per exemple, a les 22.45 h, comprar alguna cosa per sopar no implicava esperes de més de 10 minuts. En general, el trànsit entre escenaris va ser prou fluid, gràcies també a uns retocs a les zones de pas, com la que comunica el Boiler Room amb l'escenari Plenitude. Això sí, l'ús dels matolls per pixar va ser una constant, fins i tot quan al costat hi havia lavabos disponibles.

Ambient al Primavera Sound.
Ambient al Primavera Sound

Espectadors, baixin de l'escenari

La part central del Fòrum també va oferir cites amb la nostàlgia, algunes de ben explícites com la que va proposar el grup britànic Ride a l'escenari Binance. Representants del shoegaze, aquell pop sorollós que s'executava amb els músics mirant-se les sabates i el públic amb els ulls tancats, Ride estan immersos en una gira que celebra amb retard pandèmic el 30è aniversari del disc Nowhere (1990) i alhora el 30è de Going blank again (1992). Dijous era el torn de Nowhere, que ara el grup toca mirant endavant i amb un so clar i potent, amb la distorsió ben domesticada. La memòria del shoegaze també hi va dir la seva a l'escenari Cupra amb els Slowdive de Neil Halstead i Rachel Goswell, com si el festival volgués recordar que el que avui és dream pop té un parent que era jove a principis dels noranta.

L'oferta del Primavera Sound és tan gran que inevitablement ha d'haver-hi sortides de guió. Aquest dijous la més sonada la va protagonitzar el raper nord-americà Jay Electronica, que va decidir que era bona idea convidar el públic a pujar a l'escenari Plenitude. Efectivament, l'escenari es va omplir davant la sorpresa del personal de seguretat, que va haver de fer mans i mànigues per desallotjar-lo. Al final, el xou no va durar ni vint minuts...

Una estona abans, l'escenari del costat patrocinat per Ouigo havia vibrat amb els navarresos Chill Mafia, vers lliure del trap en euskera i castellà que apel·la a una tradició festiva molt arrelada en la música basca, una mena de reggae-trap-party. "És un plaer ser aquí, al Viña Rock", van dir. No era cert, però gairebé, perquè va ser un dels concerts amb majoria no britànica entre el públic i amb més fum de porro per metre cúbic d'aire de tota la jornada.