Fita sense precedents: Oques Grasses ompliran quatre vegades l'Estadi Olímpic

BarcelonaÉs oficial: Oques Grasses farà història de la música en català reunint 220.000 persones en quatre concerts els dies 5, 7, 9 i 10 d'octubre del 2026 a l'Estadi Olímpic Lluís Companys. Aquest dilluns han exhaurit en qüestió d'una hora les entrades dels dos concerts que divendres van afegir a la llista. El primer concert anunciat, que serà el definitiu després de deu anys de trajectòria, va fer sold out en 21 minuts. El segon, en 19 minuts.

Oques Grasses és el primer grup que actuarà al recinte de concerts (no de festivals) més gran de Catalunya cantant en català. Amb els quatre concerts seguits, a més, supera de molt lluny aforaments de concerts mítics com el de Lluís Llach al Camp Nou el 6 de juliol del 1985, que va encabir 100.000 persones, i molt per sobre d'altres moments fundacionals com el concert de rock català al Palau Sant Jordi el 14 de juny del 1991, quan Sau, Sopa de Cabra, Els Pets i Sangtraït hi van congregar 21.104 espectadors. Els mateixos Sopa de Cabra van aplegar 50.000 persones en els tres concerts del 2011 al Palau Sant Jordi.

Sí que hi ha bandes catalanes que han omplert un Estadi Olímpic, com Estopa, Aitana i els dos que farà El Último de la Fila. Ara bé, dos estadis Olímpics (o més) fins ara només els han omplert artistes internacionals com Bruce Springsteen, i ho farà Bad Bunny. I quatre només els ha omplert Coldplay.

Del Palau Sant Jordi a l'Estadi Olímpic

“Ens hi hem esforçat per oferir un concert que estigui a l’altura del Palau Sant Jordi”, deia el líder d’Oques Grasses, Josep Montero, uns dies abans de l'actuació del 28 de gener de 2023 al gran recinte cobert de Montjuïc. No va ser fàcil aplegar les 18.400 persones que van omplir el Palau Sant Jordi, però penjar el cartell d’entrades exhaurides va confirmar que el grup osonenc podia tocar davant multituds fora de l’aixopluc de festivals i festes majors. És a dir, Oques Grasses sí que venia entrades. Per tant, també podia negociar a l’alça el caixet amb festivals i ajuntaments. Quan el grup va muntar la gira del disc Fruit del deliri (2024), va poder seleccionar més bé on, quan i per quants diners tocar. Va començar aleshores una cursa frenètica per tenir el grup encapçalant cartells arreu del país. Frenesí que el grup es va prendre amb serenor, avalat per l'èxit precedent.

Aquella fita d’Oques Grasses al Palau Sant Jordi va ser celebrada, com abans s’havien celebrat els concerts de Sopa de Cabra, Zoo i Antònia Font al mateix espai. I com després es va celebrar que Joan Dausà també omplís el Palau Sant Jordi i que l’Elèctrica Dharma hi pogués fer la festa del 50è aniversari. Tot plegat, a més d’una injecció d’autoestima cultural, feia evident el que moltes vegades costava d’imaginar com a possibilitat, segurament per una barreja de prudència i complex d’inferioritat. És cert que omplir un Palau Sant Jordi cantant en català no semblava fàcil, però sí que es podia fer, sobretot si les entrades tenien un preu assequible (25 euros, costava aquell concert d’Oques Grasses; i entre 35 i 60 els dos a l’Olímpic, quan el preu mitjà en macroconcerts frega sovint els 100 euros). El públic hi és: només cal recordar les multituds que cada any congreguen els concerts gratuïts a la platja del Bogatell de Barcelona durant les festes de la Mercè, i on han actuat grups com Manel, Txarango, Els Catarres, Ginestà, Zoo, Figa Flawas i els mateixos Oques Grasses, a vegades davant de 60.000 espectadors. O les 25.000 persones que any rere any exhaureixen les entrades del Canet Rock. O l’èxit del Cabró Rock. O que l’Acústica de Figueres decidís inventar un escenari perquè la banda de Josep Montero pogués tocar per a 20.000 espectadors.

Ara bé, omplir quatre Estadis Olímpics és un salt d’escala, i ara com ara costaria trobar un altre grup que, cantant en català, convoqui 220.000. Què és el que ho va fer possible? Òbviament, Oques Grasses, una banda sorgida a recer de l’escena festiva mestissa encapçalada per Txarango, però que, conscientment o inconscientment, va saber anticipar-ne l’esgotament, o simplement va saber llegir el present guiant-se per la intuïció. El punt d’inflexió va ser Fans del sol (2019), el disc de la cançó In the night. De sobte, Oques Grasses ampliaven el ventall rítmic i sintonitzaven amb una electrònica hedonista (la que venia de Daft Punk, per exemple) i ballaven amb patrons llatins. El públic va acceptar el nou registre, i molts grups van començar a fixar-se en la manera de produir i de mesclar de Montero i del teclista Joan Borràs, un músic format l’Esmuc, com dos altres membres d’Oques Grasses: el trompetista Miquel Rojo (trompeta) i el saxofonista Josep Valldeneu (saxo). "In the night ens va obrir a alguna cosa nova", deia Montero.

El 2021 el mateix Montero explicava que C Tangana els havia "impactat tant" que es notava en el disc que van publicar aquell any A tope amb la vida. Estaven sintonitzant Ràdio Present i connectant alhora amb dos mons: el que venia del mestissatge i el que donava suport a les propostes més joves de les anomenades músiques urbanes. I encara van arribar a un tercer món: el públic infantil, tal com poden certificar pares amb criatures de cinc a deu anys. A tope amb la vida els va dur al Palau Sant Jordi i els va donar la confiança per construir l’àlbum Fruit del deliri com els va donar la gana.

Omplir quatre Estadis Olímpics també és conseqüència d’una circumstància irrepetible: l’anunci de la dissolució de la banda; per tant, un horitzó amb data final. En parlava fa uns dies el crític musical Jordi Bianciotto a Rac1:quina llàstima que fites com aquesta es produeixen quan el grup plega.