El pitjor retrat de Julio Iglesias el va fer ell mateix

Barcelona"El que passa és que soc molt tímid i a vegades semblo que tracto malament les dones. No vull ser groller, però a vegades soc brusc. No és cap trauma. Potser està dins meu aquella vella frase espanyola que diu que a la dona cal tractar-la com una puta, i a la puta com una senyora", escrivia Julio Iglesias a Entre el cielo y el infierno, l'autobiografia que va publicar Planeta el 1981, quan el cantant tenia 37 anys i vivia instal·lat en l'èxit als Estats Units.

En el mateix llibre, escrit amb l'ajuda del periodista Tico Medina, parlava d'una llibreta vermella amb "més de quatre-cents noms de dona". "La llibreta vermella és el primer que viatja amb mi al maletí de pell", deia, i afegia que en guardava una còpia "amorosament, en algun racó de casa, com una joia apreciada, o en un banc suís". "Necessito dones que tinguin una estètica diria que gran. Una dona amb personalitat, que tingui ben col·locades les coses, les de dins i les de fora, les que es veuen, i les que no es veuen", deia també el 1981. 45 anys després, la descripció ressona amb un eco nefand en les declaracions de les dues dones que l'han denunciat per assetjament, agressió sexual i abús laboral.

Val a dir que la prosa de l'autobiografia és peculiar, amb comes repartides amb una generositat malaltissa ("Espanya m'omple la boca, i la vesícula biliar, i la vida sencera") i un arsenal metafòric entre la cursileria i la primera escena d'una pel·lícula porno ("Aquests noms de dona no són altra cosa que punxes calentes d'aquest volcà que sembla que és el meu cor. No he de dir punxes d'iceberg, de cap manera, perquè aquí no hi ha cel, sinó calor").

En un capítol titulat Parlem de l'amor, Julio Iglesias, entre comes, admet: "El meu cos necessita l'amor, fer l'amor, físicament, cada dia, cada nit. Això sí, sempre he de fer-lo d'una manera imaginativa, respectuosa, i alhora, clàssica, una mica revolucionària. Però biològicament correcta". ¿Cap editor va pensar que potser pagava la pena revisar sobretot l'última frase? Hans Laguna, al magnífic assaig Hey! Julio Iglesias y la conquista de América (Contra, 2022), s'hi refereix: "Ho he intentat, però soc incapaç de visualitzar què vol dir". Hans Laguna, tot un surfista de la curiositat amb esperit crític, va fer una feina exhaustiva de documentació per explicar els mecanismes de la cultura pop, el màrqueting i la fàbrica de llegendes que travessen la vida i l'obra del cantant de La vida sigue igual. Hi va aplicar una perspectiva crítica i va trobar un aliat potser inesperat: el mateix cantant, perquè el pitjor retrat de Julio Iglesias el va fer ell mateix en l'autobiografia i en els centenars d'entrevistes i aparicions públiques, sovint de la mà d'una premsa del cor que a finals dels setanta i principis dels vuitanta va ser fonamental en l'accés a l'èxit mundial. Era un autoretrat celebrat pel nacionalisme banal i el masclisme venial. L'autoretrat d'un home que de la necessitat sexual fa un mandat. Res aparentment delictiu. Tot aparentment dins el consentiment. Tot celebrat com se celebren els desitjos consumats i les victòries per KO.

El "copulador en sèrie"

"Julio va ser qui més va contribuir a l'estampa de copulador en sèrie", escriu Hans Laguna, que "d'acord amb la informació disponible" considera que el cantant presentava "moltes de les característiques associades al trastorn hipersexual o addicció al sexe, com ara la impulsivitat, la recerca incessant de novetat, la necessitat constant de pràctiques sexuals diverses [però biològicament correctes, en el seu cas], la fredor emocional i la insatisfacció crònica". A tall d'exemple, el mateix Julio Iglesias recordava que "no podia pujar a l'escenari si abans no havia fet l'amor", i que "mentre era a l'escenari volia acabar de seguida" el concert perquè sabia que tenia una dona esperant-lo a l'habitació de l'hotel. I afegia: "El meu únic interès quan pujava a un avió era lligar-me l'hostessa per follar-me-la al bany". Finalment, quan tenia 70 anys, va admetre que havia sigut addicte al sexe, sobretot entre el 1973 i el 1984.

Hans Laguna també informa de l'origen del titular sobre "el rècord amatori de les 3.000 dones". Va sorgir a principis dels anys 80, quan la periodista Jane Moore, del diari britànic The Sun, li va preguntar amb quantes dones s'havia allitat. Julio Iglesias no va saber què respondre. La periodista li va demanar si eren "300". El cantant va dir que més. I quan ella va proposar-li "3.000", el cantant va somriure. El National Enquire nord-americà es va fer ressò de la xifra i la llegenda es va escampar arreu. "Que no se t'acudeixi desmentir-lo", li va dir Iglesias al mànager Alfredo Fraile.

Tot plegat va amplificar l'estatus de "copulador en sèrie" i (segons Fraile) "latin lover devorador de senyores" que, més enllà de la xifra, sí que estava basat en fets reals. Fraile deia que la casa d'Indian Creek "semblava l'ONU" pel "tràfec constant de dones boniques" d'arreu del món. I quan Julio Iglesias anava a Nova York accedia a les models que treballaven per a John Casablancas a l'agència Elite. Ignacio Peyró, al llibre El español que enamoró al mundo. Una vida de Julio Iglesias (Libros del Asteroide, 2025), escriu: "Les noies s'estaven a la casa d'Indian Creek alguns dies fins que els apetits del cantant urgien a una renovació d'estoc". Peyró, sempre amb un to pròxim a l'hagiografia canallesca que tant excita alguns, també diu sobre el cantant: "Hi ha alguna cosa en el seu declinar que coincideix amb el nostre, i aquest llibre vol ser un homenatge a aquella lleugeresa, a aquella alegria, a aquella innocència".

Arribat a aquest punt, Hans Laguna formula una pregunta pertinent: "El desmesurat currículum sexual d'Iglesias obliga a preguntar-nos fins a quin punt les relacions van ser sempre consentides". A l'autobiografia, el cantant es mostra com algú "absolutament sensible al sexe" i "terriblement eròtic", però que no se sent un donjoan, que li sembla un personatge ridícul. "No vull la dona per usar-la". També apunta que no ha pagat mai per una dona: "Crec que a la meva vida no he posat mai un bitllet de res a la mà d'una dona. No vull pagar l'amor amb cap moneda. El que sí que sé és que vull estar assegut en una taula on hi hagi moltes dones boniques, això és veritat, però no tinc mai una preferida". Cal insistir en la peculiar redacció del llibre Entre el cielo y el infierno i en la manera com Iglesias relaciona conceptes en un parell de frases.

Hans Laguna escrivia el 2022 que Julio Iglesias no havia rebut mai cap acusació relacionada amb el comportament sexual, tret d'una demanda de paternitat. Potser, diu l'autor del llibre Hey!, perquè, "malgrat l'estatus privilegiat com a estrella, no ha ocupat càrrecs que li permetessin aprofitar-se de la posició de poder, com sí que va passar amb el seu amic Plácido Domingo, que va cometre abús sexual sent director de l'Òpera de Los Angeles". A El español que enamoró al mundo (que l'editorial revisarà en una nova edició), Ignació Peyró va escriure el 2025 en una nota a peu de pàgina que Julio Iglesias no havia sigut acusat de "conductes que són causa freqüent, ja no de cancel·lació, sinó directament de Codi Penal: per exemple, prevalença de la seva posició per aconseguir favors sexuals, etcètera". La denúncia presentada ara sí que s'inscriu en un context de posició de poder: la de qui contracta unes treballadores domèstiques i les obliga a satisfer-lo sexualment.

¿Quina diferència hi ha entre el Julio Iglesias de la llibreta vermella i el sexe amb hostesses d'aviació a finals dels setanta i el Julio Iglesias que el 2020 i amb 79 anys presumptament obligava una treballadora domèstica a llepar-li l'anus i el penis tota la nit per calmar-lo? "De la meva vida, qui en sap és el meu llit i els meus amics, i jo. Els meus pocs amics. Cada dia menys", escrivia Julio Iglesias el 1981. Sembla que el llit ha començat a parlar.