Raül Refree: "Em vaig aixecar després de tocar el piano i tenia totes les tecles plenes de sang"

BarcelonaLa biografia musical de Raül Fernandez Miró (Barcelona, 1976), Raül Refree per a l'art, va néixer covada entre classes de piano frustrants i la velocitat del hardcore melòdic, i travessa també biografies musicals d'artistes com Rosalía, Sílvia Pérez Cruz, Albert Pla i Rodrigo Cuevas. Militant del contrast, aquest compositor i productor tan aviat comparteix escenari i discos amb Niño de Elche com compon bandes sonores per als Javis (a la sèrie La mesías). Ara també s'expressa en un llibre: Cuando todo encaja: Apuntes sobre creatividad (Debate, 2025).

En el llibre expliques que et van demanar que toquessis una cançó de Los Enemigos en el funeral d’un amic, i que en aquell moment vas entendre el sentit de la música.

— Va morir un amic de sobte, de manera abrupta, i em van demanar que al funeral toqués Desde el jergón, de Los Enemigos, perquè li agradava molt. En un principi vaig dir que no. Em semblava que no era el meu lloc. I un amic, l'Abel [excantant de Corn Flakes i actualment programador del Primavera Sound] em va fer una reflexió que em va convèncer al 100%. Em va dir: "Escolta, tu et dediques a una cosa, que és fer música, que té el seu punt de major importància i sentit en aquest tipus de celebracions. En celebracions d'alegria, com poden ser bodes i festes, i en funerals, perquè la música és un element cohesionador de la comunitat".

I quan crees, has tingut algun moment en què hagis notat que tot plegat té sentit, és a dir, que tot encaixa?

— Sí. Al llibre hi poso un exemple, però en podria posar d'altres. Estava treballant en la música de La mesías, la sèrie dels Javis, i hi havia una escena que per a ells era molt important: el moment en què la Montserrat, la mare de la família, notava que començava a contactar amb Déu. Ells hi havien posat el Messies, de Händel, però era una referència, i jo vaig compondre altres peces. Em deien: "Està bé, sí, sí". Però tots sabíem que hi havia alguna cosa que no encaixava al 100%. I va ser quan vaig fer una relectura del Messies que, de cop, ens vam adonar que era allò, que no podia ser una altra cosa. Hi encaixava.

Expliques també que et sents còmode a la corda fluixa. Què vol dir això?

— En els discos que he fet en els últims anys, m'ha agradat més el que he decidit no fer que el que he fet al final. A vegades la decisió de no fer és més important que la de fer. Un altre aprenentatge que he tingut al llarg de la vida és el fet d'abraçar l’imprevist i l'error. En lloc d'esperar que tot surti sempre igual i voler repetir el que he fet un dia i que més o menys ha funcionat, he trobat la meva manera de gaudir de fer música, que per a mi és un acte 100% lúdic. Després de l'entrevista, quan estigui a l'estudi treballant en la banda sonora de la pel·lícula La bola negra, dels Javis, m'imagino fent-ho amb moltes ganes d'alguna cosa lúdica. Quan abraces l'error, acceptes que estàs caminant a sobre d'un terra de vidre, que és molt fràgil, però també pots portar-lo cap a un costat interessant. Crec que gran part de les composicions que he fet en els últims anys han sorgit a partir de l'error.

Si aquest llibre fos una història de superherois, els teus arxienemics serien els professors de música i els músics acadèmics.

— Entenc que la docència ha d'establir un mètode que serveixi per a un gruix de gent molt ampli, però no deixa de sorprendre'm que després de tants anys em continuo trobant amb estudiants de superior que decideixen deixar de tocar l'instrument que estudien perquè acaben fastiguejats. Crec que la part lúdica de la docència s'oblida en favor de la tècnica i de buscar una cosa que en el fons homogeneïtza a qui toca. Em va costar molt, però vaig acceptar que era molt mal reproductor. Fins i tot ara que en fa molts anys i que tinc un ofici, continuo sent bastant incapaç de fer les coses com s'han de fer. Però, en canvi, soc capaç de fer alguna cosa diferent, alguna cosa nova. Moltes vegades, quan es pensa en la meva visió de les músiques populars es pensa que he trencat o que he volgut disgregar. No és per res això. No m'enfronto amb un gènere i dic que ara el trencaré per la meitat. La meva manera de tocar-lo potser és escoltar Niño Ricardo tocant la guitarra, i aleshores toco intentant fer allò mateix i em surt una altra cosa. És la meva naturalesa. No és ni millor ni pitjor, però és acceptar-se a un mateix.

Quan has portat més al límit una convenció, sovint ha sigut al costat d'artistes que tenien molt interioritzada la convenció. Per exemple, Rocío Márquez amb el flamenc i Rosalía amb els cants antics. Tu actues des del desconeixement, com expliques en el llibre, però al costat d'algú que en té un coneixement molt profund.

— El desconeixement del qual parlo és una mica trampós. No estic en contra d'aprendre. Es pot aprendre de moltes maneres. No només és estudiar música, sinó també escoltar-la. Trobo molts músics, d'aquests que són músics de professió, que deixen d'escoltar música. Al final, com més he après és escoltant els altres. Soc melòman per sobre de músic.

Quan has fet aquestes exploracions tan intuïtives, has rebut un odi ferotge, com quan a la gira de Los Ángeles amb la Rosalía hi havia gent que demanava que li tallessin les mans al guitarrista, que eres tu. Entenent que els músics i els creadors treballeu sempre en una fina línia entre el narcisisme i la fragilitat, com s'entomen aquesta mena de comentaris?

— És interessant aquesta línia entre les dues coses. Queda molt bé a les entrevistes dir: "L'ego, jo el tinc molt mesurat, no tinc ego, no sé què". I penso: "Ostres, no tens ego? I com ho fas?". Perquè l'ego és completament necessari precisament en aquests moments de fragilitat. És com un flotador, que estàs en un moment de tempesta i et pots agafar a l'ego. Si no creus en tu mateix, és molt complicat. La meva relació amb els més ortodoxos o puristes ha sigut complexa. I en el flamenc i les músiques tradicionals en general, hi ha una sèrie de gent, que crec que és molt necessària, que decideix que les coses s'han de mantenir d'una manera concreta. Per exemple, volen mantenir el flamenc tal com era a la dècada dels 70, com si això fos el flamenc primigeni, i s'obliden de com tocaven els antics. I el més fort és que, com em deia Pedro G. Romero i també com m'han dit altres, la meva manera de tocar, molt menys ortodoxa, molt més bruta, molt més punk, enllaçava amb els guitarristes del flamenc dels anys 40, que tocaven pensant molt més en la veu, menys en la tècnica, menys en el virtuosisme, i més en què allò funcionés d'una manera dinàmica, que emocionés. Els puristes ara em veuen com un cos estrany, com algú que fa la seva, però ja no em critiquen. Però va haver-hi un moment dur, és veritat.

És interessant això de l'ego i del punk. Anem primer amb el punk. Com recordes aquells primers anys de tocar amb Corn Flakes, un grup de hardcore melòdic? Què en queda, d'aquell Raül?

— Crec que en queda molt. En realitat, hi vaig aprendre la base de qui soc ara. A vegades escolto coses que feia en aquell moment i entenc que no era capaç de comunicar el que volia, no tenia les eines encara, però veig coses que volia dir que no estan tan lluny del que dic ara.

Raül Refree és tant el que has fet amb el teu nom com totes les feines que has fet en discos d'altra gent. M'agradaria fer-ne un petit repàs, sobretot perquè m'expliquis què és el que t'hi han aportat. Per exemple, Albert Pla.

— L'Albert és el paradigma de la personalitat que, per sobre de la tècnica i del que està establert, el que impera i és emocionant és la persona. És un animal escènic únic i un transmissor d'emocions tremend. Deixa'm que t'expliqui una anècdota. Els Javis, quan es va emetre La mesías, tenien al cap una cosa que es deia el Concierto de Año Nuevo: un concert en què les escenes de La mesías estan succeint a temps real amb els actors, i que s’interpreta la banda sonora corresponent amb orquestra i cor. Es va fer una sola vegada en un teatre de Madrid. En els assajos, una de les cançons que tocàvem era Experiencia religiosa [la versió d'Enrique Iglesias]. La fèiem amb un cor de 60 persones, un octet de corda, moltíssima gent... i apareix l'Albert, que és qui cantava la cançó. Em poso a tocar el piano, i l'Albert comença a cantar, però fluix, fluix, xiuxiuejant. Jo veia els del cor incòmodes, mirant-se els uns als altres: què està passant aquí? No entenien que algú pogués posar-se a cantar així, i allò va provocar que de cop el cor cantés completament diferent, molt més fluix. I quan l'Albert arrencava, era com un alliberament per al cor. És a dir, l'Albert arrossega amb la seva manera de fer i la seva personalitat, com els grans artistes arrosseguen tota la resta.

Sílvia Pérez Cruz, amb qui vas tenir una relació musical molt intensa.

— Vam tocar deu anys, amb la Sílvia. Vaig aprendre molt, d'ella, i espero que fos una cosa recíproca. Vam fer el disc de Las Migas, Reinas del matute, vam fer el projecte Immigrasons, vam tocar molt de temps en directe abans de gravar, vam fer l'11 de novembre també i vam fer Granada, que segurament és la culminació d'una relació molt intensa, perquè que ens enteníem d'una manera molt intensa. I bé, com totes les relacions intenses, no són per sempre. Això sempre li deia a la Sílvia. Però estic molt content del llegat que vam fer. La Sílvia és una veu espectacular i crec que és una música també amb una ment creativa molt potent.

Rosalía?

— Amb la Rosalía hi ha una història que m'agrada explicar perquè trobo que és molt maca. Ens va presentar el periodista i compositor Luis Troquel, que tenia clar que ens havíem de conèixer. Però jo estava amb Granada en aquella època i la Rosalía tampoc no tenia una idea de fer un disc amb mi. Ens vam començar a trobar: ella venia a l'estudi potser un cop per setmana i ens passàvem la tarda junts escoltant música. No tocàvem. Vam passar mesos que miràvem YouTube i posàvem temes a Spotify. Ella em va ensenyar molta música i jo li ensenyava coses que a mi m'agradaven, però no tocàvem. Ens vam fer amics musicals sense un interès de fer un disc. Un dia li havia deixat el CD I see a darkness, de Bonnie Prince Billy. I d'una manera superespontània, ella es va posar a cantar i jo a tocar. Vam acabar, ens vam quedar mirant-nos i notàvem aquesta connexió. I vam dir: "Bé, n'hem de fer alguna cosa, amb tot això". La Rosalía és una artista contemporània que té molt clar el concepte, i que, a part que té molt talent, té molt clar que les coses van lligades a un concepte, i que el concepte artístic és molt important. Crec que ella mai ha renunciat a això. Ha aconseguit una cosa molt complexa, que és arribar al públic sense perdre aquesta força artística.

Recuperant allò de l'ego. A la portada de Granada hi surten el teu nom i el de la Sílvia. I al disc amb la Lina també hi ha tots dos noms. En canvi, a Los Ángeles només surten el nom i la cara de la Rosalía, i les entrevistes ja només es feien amb ella. Com ho vas entomar?

— Això va ser una decisió meva. Podia haver posat el meu nom, però en aquell moment, venint de tocar Granada amb la Sílvia, d'un duo tan potent que havia tingut tanta repercussió, em va semblar que a una veu nova li podia pesar molt. I tampoc volia que ningú pogués pensar que havia substituït una veu per l'altra. Va ser cosa meva. Mira, traguem-li tot el pes, que siguis capaç de començar neta, i traiem el meu nom, encara que a la foto de contraportada hi som tots dos. Va estar bé treure-li tot el pes del que jo havia fet abans.

Amb altres artistes has tingut una relació de productor en el sentit més convencional. Per exemple, Roger Mas, Els Pets, Cocanha... D'aquestes experiències, què en treus de positiu? I què no voldries repetir?

— Roger Mas va ser el primer artista gran que em va demanar que li produís un disc [Mística domèstica, el 2006]. Per a mi va ser molt important, i vaig aprendre molt per moltes raons. Una, precisament perquè crec que vaig fer coses bé i coses malament. Potser coses malament que he après després que no es poden fer. Tu t’has d’adaptar a la velocitat que té l'artista d’assimilació del que estàs fent. I en aquell moment crec que vaig anar a una velocitat de decisió que a ell el va fer sentir una mica fora del que estava passant. I potser se'l va sentir una mica extern, aquell disc. Per això, en el moment de les mescles, em va dir: "Escolta, Raül, prefereixo fer-les jo". I ho vaig entendre. Sempre he estat pendent que l'altre se sentís còmode amb el que estava succeint. M'agrada pensar en la música com un viatge conjunt en què arribes a llocs inesperats, que a vegades no són fàcils. I s'ha de ser molt fort i també s'ha de tenir molta psicologia. Però de cada un dels artistes i dels discos que he fet he après coses, i això és molt important. Són coses que han repercutit en les coses que he fet en el següent pas. Al final, per molt que jo hagi treballat per a altra gent, no deixen de ser discos en què he posat tot de mi.

En el llibre recordes la teva timidesa natural. També expliques que, quan ja estàs liderant un projecte personal, alhora li dones molta importància a una gira que vas fer amb Josh Rouse, i a la que vas fer després amb Lee Ranaldo. No liderar t'allibera d'algun pes?

— Totalment. Tinc el record d'un dels últims concerts amb Refree cantant. Va ser a l'Auditori, i no estava ple; hi havia la meitat de gent potser. I vaig pensar: "Estic cansat d'això, de posar-hi aquest esforç, de liderar una cosa que és tan difícil a vegades". Amb el temps he entès que amb la meva manera d'enfocar la música, lliure i sense tenir por a l'experimentació, passa això, que hi ha concerts que tens 200 o 300 persones i d'altres que en tens 1.200 o 2.000. Això ho he acceptat, però en aquell moment vaig pensar que n'estava cansat. I de cop vaig començar a tocar amb el Josh i després amb el Lee, i el fet de poder fer una gira extensa pels Estats Units i per Europa, però sense patir... Ho vaig gaudir perquè m'encanta tocar, m'agrada la música que estava tocant i no havia d'estar pensant ni en les entrevistes ni en si hi haurà gent o no, ni en si sortiran els números.

Quin és el teu millor record relacionat amb la música. I quin és el record, també relacionat amb la música, que t'agradaria oblidar?

— Començaré per la segona, que és més fàcil. La meva mare em diu que sempre recordo les coses dolentes. No sé per què, perquè recordo moltes coses bones. De mal record, aquelles classes eternes de piano en què era incapaç de fer el que volien i la persona que tenia al costat era incapaç de veure en mi ni un talent ni cap interès. Jo arribava a les classes sense tenir la partitura clara, però amb una idea d'una cançoneta molt nímia que potser no tenia gaire importància, però tens un xaval que et porta una petita creació i potser l’has d’animar. I tinc el record que això no només no agradava sinó que em queien les esbroncades i em deien que no servia per a això.

En el llibre parles d'una mala experiència quan tenies uns vuit anys, quan a la classe de música decideixes fer una peça dels Mikrokosmos, de Bartók, però en el moment de tocar no te'n surts.

— No me'n surto, i comença la suor freda. En aquell moment no podia imaginar que el que em passava aleshores és el que ara em passa constantment i crea una cosa nova i em funciona. Per a mi, sortir a l'escenari durant molt de temps va ser un sinònim de patiment. Miles Davis deia que la creació no havia de ser patiment, sinó una cosa lúdica, divertida. I per a mi fer un concert era patir i posar-me malalt el dia abans. Aquesta és potser la pitjor part. I segurament la millor part de fer música ara és quan aconsegueixo deslliurar-me de mi, del cos, de l'escenari. Em fa una mica de cosa explicar-ho perquè pot sonar molt hippie, però passa que et deslliures de l'ego i t'acabes situant en una mena d'espai incorpori. Ja et dic que és una mica hippie, però a vegades estic en directe i tinc un viatge real; m'oblido que estic tocant en aquell lloc, que tinc gent allà davant, i simplement estic reaccionant a una cosa que sento. Amb el Paco, el Niño de Elche, m'ha passat diverses vegades, que em vaig aixecar després de tocar el piano i tenia totes les tecles plenes de sang, esquitxades de sang. Que fort que puguis tenir aquest viatge en què aquesta incorporeïtat provoqui que ni notis el dolor.