El debut en disc de la jove cantaora catalana apareix envoltat d'una expectació considerable. D'una banda, hi ha l'entusiasme dels que l'han vist cantar en directe; de l'altra, el hype creat arran de les seves col·laboracions amb el raper C. Tangana -Llámame más tarde, amb més de tres milions de visualitzacions, i Antes de morirme, amb gairebé nou milions-. Però Los Ángeles és molt lluny de l'estètica del trap o l'R&B i en canvi abraça el flamenc més despullat amb una operació arriscada: partir del cante anterior a Camarón però a la vegada acompanyar-se de la guitarra de Raül Fernandez Refree, un guitarrista que no és de flamenc i està molt avesat a l'experimentació. Una mena de doble salt mortal, doncs, que reivindica un cant primitiu (Manolo Caracol, La Niña de los Peines, Manuel Vallejo...) i el porta a nous terrenys sense trair-lo. Al contrari, les cançons sobre la mort que configuren el disc transmeten emoció amb una puresa tan visceral que sembla viscuda.
