La Rosalía ho ha tornat a fer amb 'Berghain' als Brit Awards
Segurament molts seguidors de la Rosalía ens pensàvem que no interpretaria en directe Berghain. No només per les dificultats vocals i la necessitat de la presència orquestral, sinó també pels canvis estructurals i d’estils que suposa aquest tema de poc més de tres minuts. Però sí, ho ha tornat a fer. Ens ha tornat a embadalir. Sembla que, realment, la de Sant Esteve Sesrovires ens convida a participar d’una doble possessió divina: per Apol·lo, quan canta amb la veu de cap que sedueix amb una forta racionalitat alemanya, i, després, per Dionís, amb el remix de Conrad Taylor (amb “till you love me”).
La guanyadora del premi a l’artista internacional de l’any dels Brit Awards 2026, guardó atorgat dissabte a Manchester per la indústria fonogràfica britànica, i que s’ha imposat a Bad Bunny, Taylor Swift, Lady Gaga, Sabrina Carpenter i un llarg etcètera, ho ha tornat a petar.
L’actuació en directe de Berghain, una cançó que fins ara només havíem tingut la possibilitat de gaudir en el videoclip que va estrenar l’àlbum Lux, no pot ser considerada merament una actuació pop que justifica el premi que ha rebut, sinó que s'ha de considerar una manifestació estètica sublim de la fragmentació contemporània. En aquesta peça, la Rosalía consolida la seva transició, seguint el rastre dels seus àlbums anteriors, cap a una ontologia que neix de la dicotomia entre l’humà i la màquina, on la veu ja no busca només l'expressió de la interioritat clàssica, sinó que esdevé una textura més en un engranatge sonor brutalista. La interpretació vocal de soprano lírica de la Rosalía estableix una dialèctica amb la naturalesa tel·lúrica de la intervenció de Björk (sensacional i única, com sempre!), que la va acompanyar en aquesta magnífica actuació. Aquesta darrera, amb els seus salts intervàl·lics orgànics i el seu ús de l'atonalitat, actua com el residu d'una humanitat que es resisteix a ser totalment digitalitzada.
El ball col·lectiu amb què acaba el tema ens pot recordar el desenfrè de l’èxtasi corporal de qualsevol nit en el famós local berlinès Berghain. La direcció creativa de Pilar Vila Tobella i l’escenografia i la coreografia de (La)Horde –un col·lectiu francès de coreògrafs i cineastes com Marine Brutti, Jonathan Debrouwer i Arthur Harel, que combina dansa contemporània, cultures digitals i moviments postinternet, com el jumpstyle o el rave, per explorar la relació entre cos, comunitat i política en l’era global– són d’una força esglaiadora. Aquesta posada en escena dels ballarins pot evocar perfectament les teories de Byung-Chul Han sobre la societat de l'esgotament i la transparència. Els moviments coreogràfics, espasmòdics i altament fragmentats, tant musicalment com visualment, funcionen com una representació de la submissió del cos al ritme algorítmic del capitalisme tardà; no hi ha fluïdesa, sinó una successió de punts de tensió que recorda l'alienació del subjecte contemporani davant la màquina. En aquest sentit, Berghain deixa de ser una referència geogràfica al club berlinès per convertir-se en un no-lloc en què, com postularia Marc Augé, la identitat es dilueix en la repetició del pols techno.
La sensació que el nostre present habita en un estat d'encantament per futurs que mai no arribaran a materialitzar-se es defineix amb el terme d’hauntologia. Tot i que el terme va ser encunyat originalment per Jacques Derrida el 1993, va ser el crític cultural Mark Fisher qui el va popularitzar a principis del segle XXI per diagnosticar l'estagnació de la cultura contemporània. Aquest marc teòric s'articula sobre tres pilars fonamentals. En primer lloc, la pèrdua de futur, que descriu la nostra incapacitat per imaginar horitzons realment nous, forçant-nos a reciclar estètiques i sonoritats del passat, tal com s'observa amb l’inici del tema líric cantat per Rosalía en al·lusió al llegat clàssic i amb el revival del techno dels 90 a Berghain. En segon lloc, el fantasma del que podria haver estat, referit a aquelles utopies del segle XX, com la de l’optimisme tecnològic desfermat, que malgrat haver fracassat encara ressonen com a espectres de la creació musical contemporània. I, finalment, l’estètica de la nostàlgia, en què l'ús de sons trencats o granulars ens recorda constantment que el temps està "fora de lloc".
En l'actuació de la Rosalía, l'hauntologia emergeix amb una força aclaparadora a l'utilitzar una estètica de club industrial de fa dècades per narrar un 2026 hiperdigitalitzat que ens presenta la paradoxa d'una música que apunta al futur, però que s’ancora encara en el passat.