Cinema
Cultura 05/11/2021

“No normalitzeu els talibans, són terroristes internacionals”

Les cineastes Sahraa Karimi i Sahra Mani participen a Barcelona en una trobada organitzada per Cultura per l’Afganistan

3 min
Les cineastes afganeses Sahra Mani i Sahraa Karimi, a Barcelona.

Barcelona“No normalitzeu els talibans, són terroristes internacionals”. És la crida de Sahra Mani, la cineasta afganesa que aquest divendres ha participat en una trobada organitzada a la seu de la SGAE a Barcelona per Cultura per l’Afganistan , el Casa Àsia Barcelona Asian Film Festival, l’Acadèmia del Cinema Català i l’Open Society Foundations. Mani lamenta que l’oblit progressiu dels mitjans de comunicació respecte al que passa a l’Afganistan està contribuint a aquesta “normalització”: “I no pot ser. Són terroristes. Hem de resistir. No podem oblidar la gent que és a l’Afganistan perquè la situació empitjora cada dia. Les dones saben que les poden torturar i assassinar als carrers de Kabul, i tot i això surten a manifestar-se”.

“Sisplau, no reconegueu els talibans. El reconeixement els donarà confiança i això destruirà les nostres vides”, afegeix Sahraa Karimi, que el 2019 es va convertir en la primera dona que dirigia l’agència del cinema afganès. Karimi va poder fugir de Kabul a mitjans d’agost i trobar refugi a Europa. Tant ella com Mani es van formar fora de l’Afganistan, l'una a Bratislava i l’altra a Londres. Pertanyen a la generació de la diàspora, la de les famílies que van haver de marxar del país durant la guerra contra la invasió soviètica a principis dels 80. “Vam decidir tornar a l’Afganistan per fer cinema”, recorda Karimi. Fer cinema significava explicar el país trencant els relats imposats des de fora i desafiant els tabús interiors. L’Afganistan és “un país enorme i amb molta diversitat ètnica”, però sovint era reduït a quatre tòpics. A més, la influència de Bollywood marcava bona part d’una producció cinematogràfica “autodidacta”. “Les dones, o eren heroïnes o víctimes, res més, i això no és representatiu de la societat afganesa. Volíem fer un cinema que trenqués clixés i que fes sortir a la llum temes com els abusos i l’incest. Almenys durant sis anys vam ser les dones les que representàvem el cinema afganès i vam poder mostrar les nostres pel·lícules als festivals internacionals”, explica Karimi.

Però lamenta que quan el 2019 va portar la pel·lícula Hava, Maryam, Ayesha al Festival de Mill Valley, a San Francisco, li van preguntar com era que en el seu cinema no mostrava “la misèria i les explosions”. “La majoria de la gent ens feia aquesta mena de preguntes perquè tenien aquesta imatge preconcebuda del país”, diu. Karimi es revolta contra aquesta imatge, en part alimentada per institucions occidentals: “Tot i els problemes i la corrupció, hi havia una generació jove que havia aconseguit fer una sèrie de transformacions. Kabul era una ciutat normal, amb cafeteries, escoles, botigues de moda. Una dona podia anar a treballar i posar-se la roba que volgués, com a Barcelona. Les dones formaven part d’uns canvis polítics per a un país millor”.

La feina de Mani com a documentalista també formava part d’aquests canvis. Al film A thousand girls like me (2018) donava veu a les dones que patien abusos dins la família a partir de la història d’una noia que va haver d’anar a la televisió a denunciar el seu cas. “El sistema judicial estava en contra de les dones i la família la volia denunciar”, recorda Mani.

Ara tota aquesta feina, tota aquesta mirada cinematogràfica, se’n va en orris. “No soc optimista sobre el cinema a l’Afganistan, però espero que els artistes que viuen a l’exili puguin alçar la veu i denunciar la situació”, diu Mani. “Ara mateix el cinema afganès està en perill. Ja no donen permís als cineastes per rodar i han tancat totes les productores. No han tancat l’agència estatal, però ara el director és un religiós que promourà films de propaganda”, explica Karimi, que ahir va oferir també una masterclass al Màster de Producció i Distribució Cinematogràfica de Paco Poch.

stats