Crítica d'òpera
Òpera22/05/2022

El triomf d'un 'Wozzeck' sense concessions al Liceu

Gran èxit del muntatge escènic salzburguès sobre l’òpera de Berg a càrrec del gran William Kentridge

''Wozzeck'

Gran Teatre del Liceu. 22 de maig del 2022

Indiferent a la violència que l’envolta, fins i tot quan uns quants nens li diuen que la seva mare és morta, el fill de Marie i de Wozzeck segueix galopant sobre un cavall de cartró (“Hop-hop! Hop-hop!”). Aliè a la barbàrie d’un món en flames i que ha sucumbit a la virulència i la violència absurda de les trinxeres, un ninot articulat i amb una màscara antigàs galopa sobre una crossa (Hop-hop! Hop-hop!). Aquesta última versió del final de Wozzeck és l’esfereïdora rúbrica del muntatge de William Kentridge que es pot veure des d’aquest diumenge i fins al 4 de juny al Liceu . Un espectacle sense concessions, dur i amb la mateixa bellesa estranya i cantelluda amb què Alban Berg va escriure l’òpera sobre l'obra Woyzeck de Georg Büchner. Un drama que parla sobre la comprensió del crim, que destil·la compassió sobre qui el comet i que, amb llibret del mateix Berg molt fidel a l’original, es va convertir en una de les òperes atonals més singulars del segle XX. Acabada ara fa cent anys i estrenada el 1925, Wozzeck és una obra que mai no deixa indiferent. I el muntatge que veiem al Liceu, procedent del Festival de Salzburg, tampoc.

Cargando
No hay anuncios

Kentridge ho sap i per això ha buscat en referents pictòrics del segle XX l’amalgama d’elements caòtics que envolten la trista existència del protagonista: les ombres expressionistes d’Otto Dix i de George Grosz o els desolats dibuixos de Zoran Music apareixen, cantelluts i feridors, de llarg a llarg en un espectacle sense concessions, fidel al drama latent de Berg i amb un esplèndid treball sobre els personatges. I amb solucions plàstiques hipnòtiques que resulten un discurs en si mateix gràcies a la sensibilitat del polifacètic artista sud-africà, però també al videoart i a la tecnologia.

Excel·lent nivell musical

Aquest muntatge compta, a més, amb un nivell musical excel·lent que demostra les hores de feina que hi ha al darrere. Josep Pons és un director que sempre s’ha sentit còmode en aquest tipus de repertori, i es nota. El treball amb l’orquestra és més que evident, amb perfils sinuosos, amb detalls cuidats, amb una concepció cambrística que no estalvia la contundència en alguns passatges, com ara els interludis o l’acompanyament dels monòlegs de Wozzeck (especialment el del ganivet, al tercer acte).

Cargando
No hay anuncios

I el planter vocal és de categoria, començant per un majúscul Matthias Goerne a la pell del personatge titular, de veu poderosa i projecció envejable, perfecte en escena i musicalment triomfant sobre una partitura exigent i maratoniana, tot i la brevetat de l’òpera. Primmirat en la tria dels escassos rols operístics que el baríton alemany interpreta en una carrera sobretot liederística, Goerne és un Wozzeck d’absoluta referència.

La Marie d’Annemarie Kremer és el complement perfecte per a la veu de Goerne, gràcies a la versatilitat de la soprano neerlandesa i a la seva capacitat d’emmotllar-se a les situacions a què la sotmeten el text i la música, des del caprici luxuriós fins a la tendresa en la cançó de bressol del primer acte. Torsten Kerl aborda el rol del Tambor Major amb els trets grotescos justos d’una part molt ben tractada escènicament, mentre que Mikeldi Atxalandabaso signa un Capità majúscul, incisiu i perfectament canalla. Llàstima que el Doctor de Peter Rose resulti difícilment audible en alguns moments (escassa projecció o excés de volum per part de Pons?) Molt bé l’Andres de Peter Tantsits, la Margret de Rinat Shaham i el Boig de Beñat Egiarte.

Cargando
No hay anuncios

Bon paper, malgrat la brevetat, del cor del Liceu, incloent-hi la curta intervenció final del Cor Vivaldi - Escola IPSI, al servei d’una òpera (cal recordar-ho encara?) que no té res de contemporània, tot i la vigència del seu discurs ètic, i que és un dels grans i indispensables clàssics del segle XX. Hauria de programar-se molt més sovint del que es fa. Per això mateix, ningú hauria de perdre’s un dels grans encerts d’aquesta temporada liceista. Crec que bona part del públic d’aquest diumenge –i de la funció #Under35 de divendres– així ho va entendre amb sincers aplaudiments i ovacions.