L''Holandès' que hauria pogut ser

Estava en boca de tothom que la Fundació Òpera de Catalunya feia història incorporant al seu ampli llistat de títols programats al llarg de més de quaranta anys el seu primer Wagner. I, tot i que Der fliegende Holländer beu molt del romanticisme alemany del primer terç del segle XIX, i que els nibelungs queden encara lluny, Wagner sempre demana un sobreesforç artístic que en aquest cas no ha acabat de reeixir. I no és que aquest espectacle hagi naufragat, però tristament no ha acabat d’arribar a bon port, si se’ns permeten els símils mariners que escauen a la quarta òpera del catàleg wagnerià.

I les causes són diverses. En primer lloc, per la direcció musical de Josep Planells Schiaffino, amb alguns problemes de concertació però, sobretot, amb un so de vegades poc dens a càrrec de la Simfònica del Vallès —el fossat de La Faràndula és el que és— i sense les tensions dramàtiques que demana la partitura.

La formació coral de la casa, el Cor Amics de l'Òpera de Sabadell, va complir i s’ha d’agrair la feina feta. Però el reforç del Cor Anton Bruckner no va estar a l'altura per la migradesa de les veus, que haurien hagut de semblar realment fantasmagòriques al tercer acte. Cal dir, a més, que la megafonia va ser insuficient en una escena que ha de gelar la sang.

Del repartiment, tan sols l’Holandès del baríton José Antonio López va brillar amb llum pròpia: va saber donar els accents patètics del personatge i va servir amb rotunditat i coneixement de causa estilística l’exigent partitura. Al seu costat, la Senta de Maribel Ortega tan sols va estar a l'altura en les escenes amb el baríton murcià, especialment en el duet del segon acte. A la balada, Ortega va exhibir massa inseguretat i puntuals sons fixos, mentre que el duet al tercer acte amb l’Erik de José Ansaldi sí que va vorejar el naufragi. El tenor xilenoitalià exhibeix una veu robusta i de centre més o menys equilibrat, però els sons aguts apareixen mal recolzats i amb una emissió desagradable.

Notable el Daland del baix Sava Vemic, amb un volum que demanaria més control i més gust en el fraseig, complidor el Timoner de Jorge Juan Morata i excel·lent la mezzosoprano Elisabeth Gillming en el breu paper de Mary.

L’altre gran escull d’una òpera com aquesta és l'escenificació. I, tot i l’hàbil joc de llums de Sergio Gracia, el recurs de les projeccions no sempre va funcionar. Ocasionalment, van resultar monòtones i previsibles i sense l’originalitat necessària per contribuir a la narració (per cert, no cal projectar el títol de l’òpera dues vegades... tothom, penso, sabia que la nit de divendres no anava a veure precisament La bohème).

El principal problema, però, és que, si no hi ha bon treball de personatges ni bona direcció d’actors, la cosa no funciona. I, en aquest sentit, la tasca d’Emilio López com a director d’escena ha resultat pobra i escassa.

Tot plegat una veritable llàstima, perquè la Fundació Òpera Catalunya ha posat il·lusió, esforços i recursos per a un dels seus projectes més ambiciosos, però s’ha quedat a mig camí.