L'infal·lible 'L'elisir d'amore' de Mario Gas torna al Liceu

BarcelonaQuin és el secret perquè un espectacle estrenat el 1983 segueixi triomfant quatre dècades després? El director d'escena Mario Gas no guarda la fórmula màgica, però creu que té alguna cosa a veure amb "fer una comèdia costumista que dona molt de joc escènic, però que no és només pur divertiment". Ell és l'artífex de la producció de L'elisir d'amore, de Donizetti, que el Gran Teatre del Liceu torna a acollir aquesta temporada, després d'anys captivant el públic una vegada i una altra. Amb el mestre veneçolà Diego Matheuz com a director d'orquestra, el muntatge oferirà una paleta d'intèrprets de primer nivell, encapçalada per les sopranos Pretty Yende, Serena Sáenz i Marina Monzó i els tenors Javier Camarena, Michael Spyres i Filipe Manu. L'elisir d'amore s'estrena aquest dissabte —en una vetllada que coincidirà amb l'encesa de llums de Nadal del Liceu— i es podrà veure fins al 15 de desembre.

Mario Gas va aixecar per primera vegada L'elisir d'amore el 1983 en el marc del Festival Grec, i de seguida va veure que li esperava una llarga vida. El 1993, el Festival de Peralada va comprar-ne la producció i el 1998 la va adquirir el Liceu. "Aleshores vam fer un decorat nou i vaig decidir ubicar la història a la Itàlia de Mussolini, per donar-li més proximitat", recorda Gas. La darrera vegada que es va poder veure el muntatge va ser el 2018. Ara, Leo Castaldi s'ha encarregat de fer-ne una reposició que "manté la mateixa estructura" però incorpora alguns canvis petits en la construcció de les escenes. "He intentat donar un espai de creativitat als cantants, no imposar-los una gàbia", afirma Castaldi.

Un cercle que es tanca

Per al tenor Javier Camarena i la soprano Serena Sáenz, protagonitzar aquesta òpera va més enllà d'un projecte professional. La primera casualitat és que Sáenz va debutar el 2021 amb Lucia di Lammermoor al costat de Camarena. Ara sent que es tanca un cercle. "Aquella va ser la meva primera experiència en un rol de tanta envergadura", subratlla la soprano, que celebra tenir ara entre mans un nou espectacle de bel canto al Liceu. La segona és que Camarena va debutar al Liceu 13 anys enrere amb el mateix espectacle i també en el paper de Nemorino.

"En aquella època tenia al cap una versió de Nemorino que ja no és la mateixa. És un home ingenu i profundament enamorat, però amb els anys n'he sabut valorar el compromís i el sacrifici. Té la força de voluntat d'inscriure's a l'exèrcit, malgrat que sap que serà carn de canó, i guanyar diners per aconseguir l'elixir que li doni l'amor d'Adina", assenyala Camarena, que afegeix que "cantar Una furtiva lagrima és un goig per a qualsevol tenor".

Per la seva banda, Sáenz ha construït una Adina "molt segura de si mateixa, a qui li agrada jugar amb els homes perquè sap que, faci el que faci, cauran als seus peus". Tot i això, la soprano ha treballat per portar el personatge més enllà. "Al final ella s'adona que no li interessa l'amor d'un dia i prou. Veu que, per tots els sacrificis que està fent, l'amor de Nemorino val or. Té un arc narratiu molt bonic que acaba d'una manera molt més sincera que no pas comença", diu Sáenz.

Tot plegat s'embolcalla amb una partitura "molt ben escrita", subratlla Matheuz. El mestre va estrenar-se al Liceu el 2015 amb una altra obra de Donizetti, Don Pasquale, i ara destaca sobretot l'evolució que han tingut tant l'Orquestra Simfònica com el Cor: "És molt gratificant arribar i trobar-te una orquestra tan ben preparada. En comptes d'enfocar-nos a posar les notes a lloc, hem pogut explorar la partitura, buscar colors i aproximar-nos-hi des de la senzillesa. És una música molt lleugera, sembla que estigui flotant tota l'estona".