Una vella, coneguda olor d'elixir quaranta anys després

Per cinquena vegada, el Gran Teatre del Liceu reposa la producció de Mario Gas sobre L’elisir d’amore, de Gaetano Donizetti, un dels espectacles més icònics de la casa. Quan s’hi va representar per primer cop –en ple exili postincendi i al Teatre Victòria–, el muntatge ja s'havia vist al Grec (1983) i, deu anys més tard, al Festival de Peralada, fins que el 2005 va pujar a l’escenari de la Rambla.

L'escenificació de Gas és una veritable festa i no passa de moda per la seva energia vital encomanadissa. Més de quaranta anys després, aquella vella i coneguda olor d’elixir amorós manté tota la seva gràcia i bon rotllo.

Els tres repartiments programats inclouen veus de casa al costat de cantants consolidats i d’altres que debuten al Liceu amb aquest títol. Aquest és el cas, per exemple, del tenor neozelandès Filipe Manu –que substitueix en la primera funció l’encara indisposat Javier Camarena–, que exhibeix una veu de líric-lleuger bonica, tot i que la projecció és millorable i l’emissió de coll no ajuda. Però va donar-ho tot, especialment en un segon acte que en general va resultar molt més interessant que el primer, musicalment.

També millor a la segona part, Serena Sáenz ja no cal que demostri res a hores d'ara. Els seus duets amb Dulcamara i Nemorino van demostrar que la seva ascensió meteòrica és plenament justificada: bon gust, bona línia de cant i descarats atacs als sobreaguts fan de la seva Adina una veritable delícia, tot i la contenció expressiva de la soprano catalana al primer acte.

El de Dulcamara és un paper-caramel i el gran Ambrogio Maestri en fa una creació monumental. El lleu desgast de la veu es compensa amb trucs de gran eficàcia en la línia del més pur estil de basso buffo i amb una prestació escènica senzillament magistral.

El Belcore de Huw Montague Rendall va ser un altre dels principals atots de la funció, per la bellesa tímbrica, la rotunditat expressiva i el treball actoral del baríton britànic. Grata sorpresa, d’altra banda, la Gianetta d’Anna Farrés.

Orquestra i sobretot cor van fer un bon paper, tot i la batuta bastant impersonal de Diego Matheuz, que ocasionalment va tapar alguna veu que necessitava menys volum simfònic i que va tenir algun problema de concertació.

L'alegria final dels assistents a aquesta funció augura, encara, una llarga vida a aquest Elisir d’amore, que ara ocupa l’escenari del Liceu durant catorze representacions fins al 15 de desembre.