Tot el que descobrirà el jaciment musulmà més gran (i desconegut) de Catalunya

BalaguerA simple vista el Pla d'Almatà és un descampat immens i desolador. Són 27 hectàrees envoltades per restes d'una muralla i de 27 torres molt deteriorades. Des de la carretera només són visibles el Sant Crist de Balaguer, un parc de bombers i un institut. Si s'hi passeja apareixen algunes pistes de l'altra vida de l'altiplà que domina la ciutat de Balaguer: les restes de quatre cases del segle X, quan la capital de la Noguera era la Madina Balagí, i hi havia mesquites, banys, mercats, cases i carrers que seguien un ordenat i planificat entramat, i un alcàsser. Pràcticament tot està soterrat, tan sols s'ha excavat un 2% del jaciment, però, a banda d'amagar restes del passat andalusí, l'altiplà, com que pràcticament no s'hi ha urbanitzat, és una autèntica font de coneixement. Fa quaranta anys que s'hi excava, però un dels problemes és que ni tan sols és reconeixible com a jaciment i no està protegit.

Feia anys que els responsables del Museu de la Noguera reivindicaven un pla per protegir l'altiplà i aturar el deteriorament de la muralla. Finalment ha arribat i li han posat el nom d'El Renaixement del Pla d'Almatà. En una primera fase, que durarà tres anys i tindrà una inversió de 6,1 milions d'euros, es vol fer visible el jaciment, adequar-lo i construir un espai d'interpretació i difusió. Es faran també espais de treball i estudi, i laboratoris arqueològics. D'altra banda, es restauraran la muralla i les torres. "Li hem posat el nom de Renaixement perquè el 1105 el Pla d'Almatà va morir quan la ciutat va ser conquerida pel comte d'Urgell. D'alguna manera el volem fer renéixer, perquè és un passat que la historiografia ha amagat durant massa temps", afirma Carme Alòs, directora del Museu de la Noguera. "És el jaciment andalusí més gran que es conserva a Catalunya", afegeix Alòs.

Les proves de la convivència entre musulmans, jueus i cristians

L'origen de Balaguer es remunta al segle VIII, quan van arribar-hi pobladors d'Aràbia i del nord d'Àfrica que anhelaven conquerir Europa, i hi van instal·lar un campament militar. Tenien el riu Segre, que era una via de comunicació, i podien vigilar la zona fronterera amb els comtats cristians. Els trobadors lloarien també el riu per l'or que s'amagava a les ribes i a les corbes, i que aquests primers pobladors també van buscar. "Sabem que hi convivien cristians, musulmans i jueus per les fonts escrites. Al 863 es parla del trasllat de Sant Vicenç des de Saragossa a França, i es menciona com tot de cristians que vivien al Pla d'Almatà el van anar a veure, i que una dona va recuperar la vista; i tenim també els noms de ciutadans jueus. Hi havia convivència cultural i religiosa", explica Alòs.

"No tan sols és un jaciment, sinó que és clau per entendre la història i les arrels andalusines del nostre país –assegura la consellera de Cultura, Sònia Hernández–. Estimar Catalunya no és negar-li el passat musulmà, sinó reconèixer-lo", afegeix. Què pot aflorar d'aquest passat? Les incursions per conquerir Madina Balagí per part dels comtes d'Urgell van començar a finals del segle XI. La ciutat va patir diferents setges fins al 1105, quan finalment va caure i va començar la seva ruïna. El pla d'Almatà mai més va ser habitat, perquè els seus habitants van preferir viure al barri del Torrent (l'actual centre històric) i el barri del Firal, que havien començat a créixer al 898 perquè a dins de les muralles hi vivia molta gent i hi havia saturació. El fet que ningú hi tornés a viure és part de la seva excepcionalitat perquè només hi ha les ruïnes musulmanes.

"Un dels grans enigmes és on està la porta o les portes d'entrada. Si la trobem podem entendre com es va configurar i com va evolucionar la ciutat", explica la subdirectora general de Patrimoni, Marina Miquel. Fins ara tampoc s'han trobat restes dels banys, però no es descarta que estiguessin fora de les muralles, ni tampoc d'una de les mesquites que encara podria estar soterrada. Se sap que de la mesquita d'Avimoni no en va quedar ni una pedra després que a sobre s'hi edifiqués l'església de Sant Salvador. Arqueològicament, es va poder constatar perquè Sant Salvador va ser incendiada i saquejada el 1936, i es va poder comprovar que de l'edifici andalusí no en quedava res. També és irrecuperable la gran mesquita que hi havia sota el Sant Crist. Es farà un nou georadar a tot el jaciment perquè es vol tenir més coneixement de tota la trama urbana. "No descartem trobar-hi alguna sorpresa", assegura Alòs.

La necròpolis dins de les muralles

L'altre gran repte és garantir la protecció de la muralla. Amb quaranta anys d'excavacions s'han pogut esbrinar moltes coses. Una altra peculiaritat d'Almatà és que el cementiri estava dins de les muralles i s'ha estat excavant els últims anys. S'han exhumat 82 individus enterrats pels ritus musulmans i les seves restes: hi ha des de víctimes de morts violentes fins a dones embarassades, i poden donar moltes pistes de com era i com vivia la població. Se sap que tenien una dieta força rica i que menjaven hortalisses, fruites, cereals, força carn i peix. "Les cases excavades demostren una planificació força acurada", afirma l'arqueòloga Helena Kirchner. Tenien entre 120 i 150 m², eren de planta baixa, hi havia pati i latrines, i estaven construïdes per evitar les mirades indiscretes. Amb nous estudis es podran tenir més detalls sobre la dieta, les plantes –els andalusins van aportar moltes noves espècies– o si, per exemple, el pati es feia servir també com a corral.

El jaciment ha estat a punt de desaparèixer en dues ocasions. A la dècada dels vuitanta es va projectar una gran zona esportiva al Pla d'Almatà, que aleshores eren sobretot camps de conreu molt parcel·lats. El consistori va passar a ser-ne l'únic propietari. Quan la màquina excavadora que havia de fer el forat per a una de les piscines es va topar amb tot de pedres, es va aturar l'obra. Es va descobrir que hi havia una àrea industrial terrissaire andalusina. "El 2006 hi va haver un altre intent d'urbanitzar-ho. S'hi volien fer 400 cases adossades, però es va aturar gràcies, en part, a la pressió ciutadana", afirma Alòs.