LITERATURA
Cultura 31/01/2018

“Pedrolo era una autèntica màquina i sabia què volia dir”

Els hereus literaris de l’escriptor en recorden la cara més afable a la BCNegra

Núria Juanico
3 min
Sebastià Bennasar, Jordi Canal, Joaquim Carbó, Antoni Munné-Jordà i Anna Maria Vilallonga a la BCNegra.

BarcelonaEl pas del temps, inclement, ha fet perdurar la imatge d’un Manuel de Pedrolo (l’Aranyó, 1918 - Barcelona, 1990) sorrut, esquerp i, fins i tot, rondinaire. Però ahir alguns dels seus hereus literaris es van aliar al Conservatori del Liceu per invocar la cara més afable de l’escriptor en una taula rodona emmarcada dins la BCNegra i moderada per Sebastià Bennasar. Quan Joaquim Carbó feia les primeres passes en el món de la novel·la, Pedrolo va acompanyar-lo llegint algunes de les seves narracions i descobrint-li autors com William Faulkner i John Dos Passos. “Ens vam conèixer el 1956 a la llibreria Catalonia. Els autors firmaven i estava a rebentar de gent, però davant de Pedrolo no hi havia cua. L’any següent, vaig agafar tots els llibres que tenia d’ell i els hi vaig portar perquè me’ls signés. Allà va començar una amistat que va durar fins a la mort”, recorda Carbó.

Aquell lligam profund va fer capbussar l’escriptor de La casa sota la sorra (1966) en un món que desconeixia: el dels autors altament prohibits a l’Espanya franquista. “Em deixava llegir els llibres que la censura li tombava i jo li estirava tot el que podia -explica Carbó-. Fins i tot m’enduia novel·les acabades de fer, que encara tenien algunes pàgines al carro de la màquina d’escriure”. Malgrat la voracitat lectora de Carbó, Pedrolo era un escriptor prolífic. “Era una autèntica màquina i sabia exactament què volia dir. Alguna novel·la, com Joc brut, la va escriure directament a net, sense fer un esborrany previ”, afirma amb admiració continguda.

La fascinació que desperta Pedrolo vira cap a les transgressions literàries quan l’escriptor Antoni Munné-Jordà posa damunt la taula Temps obert. “És la seva obra més ambiciosa i el cicle novel·lístic més important de la literatura catalana, comparable a La recerca de Proust”, diu Munné-Jordà, que n’equipara el joc narratiu amb l’experiment del gat de Schrödinger perquè a Temps obert “les realitats divergeixen com les branques d’un arbre esponerós”. L’obra és, assegura, un exemple de la voluntat de Pedrolo “de fer avançar la literatura alhora que buscava lectors endinsant-se en molts gèneres diferents”.

Ell va introduir la novel·la negra a Catalunya impulsant la col·lecció La Cua de Palla, que va obrir les portes al català a autors com Patricia Highsmith, Georges Simenon i Raymond Chandler. Per a Jordi Canal, autor de l’assaig La cua de palla, retrat en groc i negre (Alrevés, 2011), Pedrolo tenia “una voluntat totalitzadora” i va aconseguir aplegar “un ampli ventall de traductors quan encara no hi havia un model de llengua fixat al país”.

L’anhel per abastar-ho tot també es percep en la seva capacitat per conrear tots els gèneres literaris i en l’extens llegat que va deixar. A l’hora d’abordar-lo, plouen de seguida futurs estudis i possibles recerques. “Era molt hàbil trobant bons títols, tant per a les seves novel·les com per a les que traduïa”, assenyala l’escriptora i comissària de l’Any Pedrolo, Anna Maria Villalonga.

Els hereus literaris de Pedrolo n’escodrinyen tots els racons narratius amb minuciositat i coincideixen a destacar l’absència de la gastronomia en les seves novel·les. “Tothom fumava i follava com desesperats als seus llibres, però pràcticament no fa cap referència als àpats. Quan els personatges mengen, no hi ha ni una punta de sofisticació”, fa notar Carbó. Per a Villalonga, aquesta opció literària és un senyal de coherència. “Pedrolo creia molt en l’economia narrativa -indica l’escriptora-. Moltes coses no apareixen a les novel·les perquè li trenquen els esquemes: ell va directament al gra. Fins i tot ho criticava als seus informes de lectura: deia que un llibre funcionaria millor sense certs elements superflus i sense trames paral·leles”.

stats