Quan el periodisme crida l’atenció de Hollywood

Nova YorkNo passa cada any que Hollywood produeixi dues pel·lícules sobre periodisme candidates als Oscars, però el 2015 ha sigut un d’aquests anys. Primer va arribar La verdad, a l’octubre. Basada en un relat autobiogràfic d’una exproductora del programa 60 minutes, Mary Mapes, suposadament narra l’agosarada investigació que Mapes va fer el 2004 sobre l’etapa en què un jove George W. Bush va prestar servei a la Guàrdia Nacional. Més tard es va saber que la informació, que es va difondre en un capítol de 60 minutes II uns mesos abans que el president fos reelegit, s’havia basat en documents falsificats i els directius de la cadena en van demanar compte a la productora i el seu famós corresponsal, el presentador de la CBS Dan Rather. Els va acabar costant la feina.

El 29 de gener Spotlight se sumarà a La verdad. La pel·lícula parla de la impactant investigació del diari The Boston Globe sobre un escàndol de pederàstia en el si de l’Església i del fet inconcebible que l’arxidiòcesi catòlica de Boston encobrís els sacerdots responsables dels abusos (actualment se sap que també ho feien diòcesis d’arreu dels Estats Units i de tot el món). Protagonitzada per Michael Keaton, en el paper de Walter V. Robinson, conegut com a Robby, cap de la unitat d’investigació Spotlight de The Boston Globe, Spotlight és la pel·lícula d’intriga periodística més crua d’ençà de Tots els homes del president.

Si bé totes dues obres estan ben fetes i ben interpretades -Cate Blanchett en particular ha rebut elogis entusiastes per la seva interpretació de Mary Mapes-, la majoria dels periodistes han acollit favorablement Spotlight però han reprovat La verdad. Això s’explica perquè, mentre que Spotlight presenta la millor cara dels professionals del sector (treballen en un cas extens i de gran rellevància i planten cara a la vaca sagrada més important de Boston), el periodisme que La verdad mostra com a heroic té de tot menys heroisme. Guiada per l’ànsia de signar un article punyent, Mapes no es va molestar a assegurar-se de l’autenticitat dels documents i Rather tampoc no l’hi va empènyer.

La veritat i el bon periodisme

Així, en la mesura que el guionista i director de la pel·lícula, James Vanderbilt, li aplaudeix els errors, sembla que vulgui transmetre subliminalment el missatge que no s’hauria de menystenir la veritat en sentit ampli que intentaven exposar Mapes i Rather (el fet que a principis dels 70 es va donar un tracte preferent a Bush mentre feia el servei a la Guàrdia Nacional) pel sol fet que els periodistes donessin per bo un grapat de documents falsos. D’aquí deu venir el títol de la pel·lícula. “No se’ls va atacar per la substància del reportatge -diu Vanderbilt-. Se’ls va atacar pels documents”, un fet que suggereix que, malgrat haver escrit el guió d’un altre film sobre periodisme -el thriller de David Fincher Zodiac, de l’any 2007-, en realitat no entén la diferència entre el bon i el mal periodisme.

La verdad no és pas l’únic exemple en què un cineasta presenta una pràctica periodística amb defectes greus com un acte heroic. El 2014 es va estrenar Matar el missatger, de Michael Cuesta, que narra la història de Gary Webb, reporter de The San Jose Mercury News que el 1991 va escriure una sèrie de tres reportatges en què assegurava que l’epidèmia del consum de crac que afligia els Estats Units era producte d’una conspiració de la CIA. Afirmava que l’agència havia destinat centenars de milions de dòlars procedents dels beneficis del tràfic il·lícit de droga a finançar els grups contrarevolucionaris nicaragüencs.

Malgrat que grans mitjans de comunicació -com The New York Times - van desacreditar ràpidament la sèrie de Webb, la pel·lícula presenta els periodistes com uns buscadors solitaris de la veritat que planten cara a forces governamentals poderoses. Basada en un relat autobiogràfic de Webb, que va morir el 2004, l’obra no assumeix les deficiències de la seva pràctica periodística, tot i que The San Jose Mercury News sí que les va acabar reconeixent.

La veritat de “segueix els diners”

D’ençà de Tots els homes del president, l’obra d’Alan J. Pakula del 1976 sobre la investigació de Bob Woodward i Carl Bernstein que va desembocar en la dimissió de Richard Nixon, les pel·lícules sobre periodistes els han presentat en gairebé tots els casos envoltats d’una aura lluminosa, per bé que el públic ha adoptat una visió més negativa del gremi.

Probablement, el clàssic d’aquest gènere és El dilema, un film del 1999 que narra la història dramàtica d’un altre productor de 60 minutes, Lowell Bergman, que, amb l’ajut de la seva font clau, Jeffrey Wigand, exdirectiu d’una tabaquera, va contribuir a deixar en evidència les tres grans tabaqueres, conegudes com la Big Tobacco. Si es té en compte que Al Pacino interpreta Bergman i Russell Crowe encarna Wigand, era impossible que els dos periodistes no fossin personatges heroics. En aquest sentit, la pel·lícula del 1981 Sense malícia, de Sydney Pollack, és una excepció infravalorada. Sally Field hi interpreta una periodista desitja tant obtenir una primícia que traeix un home que s’ha convertit en el seu amant. Tot i això, l’amant, encarnat per Paul Newman, riu l’últim en aconseguir que Field perdi la feina al diari.

Una cosa que sempre m’ha sorprès de l’atracció del cinema pel periodisme és que l’exercici de la professió rara vegada implica reunir-se secretament en garatges foscos amb fonts de les quals es desconeix la identitat. Altrament dit, la pràctica del periodisme rara vegada és material dramàtic de primera. “No és gaire glamurós -apunta Bergman-. Quan Michael Mann i Eric Roth escrivien El dilema [Mann la va dirigir després d’escriure’n el guió amb Roth], em preguntaven: «Hi ha alguna cosa que facis sempre? Ets sempre al telèfon? Tens alguna estratagema, algun truc?»”.

Malauradament, però, no en tenia cap. En conseqüència, Mann i Roth es van prendre una llicència dramàtica per donar una pàtina més interessant a la feina de Bergman. És una cosa que les pel·lícules sobre periodisme fan de manera ineludible. “Mann em deia: «No estem pas fent un documental»”, recorda Bergman. De fet, segons Bergman, el primer document en què es va encunyar l’expressió “segueix els diners” -que la font coneguda amb el sobrenom de Gola Profunda suposadament va dir a Woodward- va ser el guió de William Goldman (i no pas el llibre de Woodward i Bernstein). Doncs bé, aquestes paraules s’han convertit en una de les frases més famoses associades amb el Watergate, per bé que no figuren al llibre en què es basa el film de Pakula.

La teoria de Vanderbilt -que és prou persuasiva-és que, malgrat les deficiències dramàtiques del periodisme, els periodistes són bons personatges centrals perquè són detectius amb bolígraf. “Hi ha alguna cosa inherentment interessant en una persona que cada dia va a la feina dient-se: «Arribaré al fons d’aquesta qüestió»” -explica-. El periodisme sempre m’ha fascinat”, afegeix. El cas és que, en vincular la seva pel·lícula amb un llibre escrit per una periodista incapaç de reconèixer que es va equivocar, la seva fascinació ha extraviat Vanderbilt.

Afegir salsa picant a la realitat

En aquest sentit, Tom McCarthy, coguionista i director de Spotlight, ha estat de sort: no tenia cap relat autobiogràfic en què basar-se, atès que cap dels integrants de la unitat d’investigació Spotlight de The Boston Globe no ha escrit cap llibre sobre la seva experiència. Tan sols disposava dels articles, que van arribar a les seves mans a través de dues joves productores, Nicole Rocklin i Blye Pagon Faust, que van llegir un estudi del cas publicat per l’Escola de Postgrau de Periodisme de la Universitat de Colúmbia.

De fet, McCarthy i l’altre guionista, Josh Singer, van haver d’exercir de periodistes per informar-se sobre el reportatge relatiu als abusos dels sacerdots publicat per The Boston Globe i guardonat amb el premi Pulitzer. “En alguns sentits, el nostre procés era un reflex del seu”, afirma. “Sortíem d’una entrevista amb un dels periodistes del Globe i tornàvem corrents a l’hotel per parlar-ne; ens engrescàvem, i això va inspirar el tractament que vam donar al material”. Havien descobert l’emoció d’exercir el periodisme tot exercint el periodisme. L’objectiu de McCarthy era transmetre aquesta emoció d’informar que havia descobert en entrevistar els periodistes del Boston Globe. Tant és així que no li va semblar necessari adornar Spotlight amb subtrames supèrflues o el patiment interminable dels cònjuges.

McCarthy i Singer fins i tot han desvelat uns quants fets inèdits, un dels quals destaca particularment. Es van assabentar que uns anys abans The Boston Globe havia publicat un article en què apuntava que vint sacerdots havien abusat sexualment de menors, però que havia quedat sepultat enmig de la secció de notícies locals. Els dos homes van trobar-lo i van demanar explicacions a Robinson. “Sí, era jo”, va fer un Robinson afligit, que va afegir que, en aquells moments, acabava de convertir-se en redactor de la secció. “No me’n recordo gens”.

Tot i que, en realitat, en cap moment de la investigació de l’equip Spotlight de The Boston Globe no es van demanar explicacions a Robinson, McCarthy va afegir aquesta escena cap al final de la pel·lícula. I és que, fins i tot fent un film que mostrava el vessant més estimulant del periodisme, a McCarthy, com a la majoria de cineastes, li va semblar que calia posar-hi una mica més de salsa picant.

El cas és que sembla inevitable que els cineastes continuïn creant pel·lícules sobre periodistes, especialment si La verdad i Spotlight són nominades als Oscars dijous que ve. De moment, Spotlight ja té tres nominacions als Globus d’Or (millor drama, millor guió i millor director; la matinada de dilluns se sabrà si els ha guanyat i referma la cursa als Oscars). Per tant, els periodistes s’hauran d’acostumar a les llicències dramàtiques, en cas que encara no ho estiguin. Però la qüestió, en realitat, és si el cinema arribarà a entendre mai la diferència entre el bon i el mal periodisme, una cosa que McCarthy ha aconseguit i Vanderbilt, no. No us feu gaires il·lusions. Al capdavall, és cinema.