Pete Seeger, el poder de la cançó

Barcelona.Hi ha una imatge i una cançó que expliquen perfectament què representa Pete Seeger. La imatge forma part del documental The power of song, dirigit per Jim Brown l'any 2007. Seeger hi apareix fent llenya amb una destral. El paisatge és Beacon, un poble de l'estat de Nova York. Talla amb constància i determinació els troncs que serviran per escalfar la llar que comparteix amb la Toshi, la seva dona des del 1943 i fins a la seva mort, el 9 de juliol del 2013. Per Beacon hi passa el riu Hudson, que Seeger va contribuir a netejar involucrant veïns i amics en l'organització The Hudson River Sloop Clearwater. Era un compromís amb l'entorn, una acció directa, comunitària i de proximitat per fer millor el món. Seeger va convèncer amb les paraules i amb l'acció. Així va ser la seva vida, compromís de paraula i d'acció.

La cançó és We shall overcome, un crit de confiança en la victòria. Era un himne gòspel fins que Lucille Simmons, una treballadora afroamericana, la va omplir de contingut reivindicatiu durant una vaga a Charleston. Seeger va recuperar la cançó i va contribuir a convertir-la en l'himne de la lluita pels drets civils. We shall overcome mostra alhora tres constants en la vida de Seeger: el compromís amb els treballadors, l'interès per les arrels de la música nord-americana (el folk) i la consciència interracial.

Seeger va morir dilluns en un hospital de Nova York, però el seu llegat perviu i, de fet, és més actual que mai. El seu esperit apareix com un exemple de conducta davant la injustícia o, més ben dit, per aconseguir la justícia social. Fa dos anys Anders Breivik, l'autor de la massacre d'Utoya, va dir que My rainbow race era una cançó marxista que havia rentat el cervell dels noruecs. La reacció de milers de noruecs va ser sortir al carrer i cantar la versió que Seeger havia popularitzat d'aquesta peça infantil noruega.

Militància política i musical

Pete Seeger va néixer el 3 de maig del 1919 a Nova York. El pare era musicòleg i la mare violinista. Va voler ser periodista, i va acabar per ser cronista mitjançant la música, que mai va considerar un element aïllat de l'activisme polític. Encara era un adolescent quan va entrar a les joventuts comunistes, i poc després va treballar amb l'etnomusicòleg Alan Lomax a l'arxiu de cançons folk de la Biblioteca del Congrés. Eren els anys de la Gran Depressió i de la Guerra Civil Espanyola, dues realitats sociopolítiques que van influir decisivament en Seeger, que alhora va anar descobrint el llegat folklòric nord-americà: les cançons de treball, el blues, el gòspel, les balades. Músiques negres i blanques, però sobretot músiques de resistència i dignitat.

Després vindria també el coneixement de músiques d'arreu del món. Una de les lliçons que deixa Seeger és precisament que no va establir jerarquies musicals, ni per qüestions geogràfiques ni estilístiques. Per a ell tant poder tenia un blues de Lead Belly com una peça cubana com Guantanamera.

L'any 1940 Seeger va conèixer Woody Guthrie, i amb ell va formar el grup Almanac Singers. El repertori eren cançons de dignitat obrera. El replegament ideològic dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial i la pressió de l'FBI van acabar amb el grup. Seeger hi va tornar a principis dels 50 amb The Weavers, la formació que va consolidar el folk com a música popular en la societat de masses. No van ser temps fàcils, perquè Seeger va ser investigat per la comissió d'activitats antiamericanes. Tanmateix, el seu exemple, tant musical com polític, va marcar els joves dels anys 60, com ara Bob Dylan, Joan Báez i Víctor Jara, i més endavant va ser un referent per a Bruce Springsteen i Billy Bragg, entre molts altres.

La influència a Catalunya

A Catalunya, durant el franquisme, el Grup de Folk i Xesco Boix van traduir al català cançons com We shall not be moved i Where have all the flowers gone, que es van convertir en himnes de protesta. És a dir, van posar de manifest el que Seeger proclamava: el poder de les cançons per transmetre idees. Tot i així, ell no volia cantar a Espanya mentre hi manés Franco. Finalment, Raimon hi va intercedir i Seeger va fer una petita gira l'any 1971, que va passar per Terrassa. El concert a Barcelona es va prohibir, però sí que es va fer una petita actuació al Bar Llopart del barri de Sants. Hi va tornar altres vegades: el 1980 va actuar a la Festa del Treball, organitzada pel PSUC, en què Xesco Bix va pujar a l'escenari a traduir les cançons i els comentaris de Segger. I l'any 1993 va actuar al Palau Sant Jordi amb Raimon.