Quan va ploure ferro sobre València

València“Sonaven les sirenes, sentíem els avions allà dalt i baixàvem cap al refugi com cavalls desbocats”. A punt de complir 90 anys, Amparo Vila recorda perfectament els dies llargs en què les bombes llançades per avions dels feixistes espanyols, italians i alemanys queien sobre la ciutat de València. Ho feien a qualsevol hora, sense cap regularitat, per provocar el màxim terror i desassossec entre la població. “Alguns dies baixàvem al refugi un parell de vegades, una al matí i una altra a la vesprada -relata Vila-. Normalment ens quedàvem entre mitja hora i tres quarts, fins que passava el perill”.

Amparo Vila tenia 8 anys quan va començar la Guerra Civil i estudiava en el Grup Balmes, un col·legi compromès amb els valors de la nova escola republicana, com ara el pacifisme i la solidaritat. Fa unes setmanes, el refugi antiaeri on ella i les seves companyes i mestres tantes vegades es van posar a resguard va obrir-se al públic, un fet que no passa gaire sovint. “Per fi hem pogut conèixer allò que, com a alumnes, sabíem que teníem sota els peus mentre jugàvem”, explica Ferran Puchades, fill de l’Amparo i actual secretari autonòmic de Justícia. “Però, sobretot -continua Puchades-, ha sigut emotiu veure ma mare xafant el refugi vuitanta anys després, i fer-ho les tres generacions de la família que hem estudiat aquí”.

Redescobert el 2004

Una obertura quadrada al mig del patí, com la boca d’un aljub, marca el camí cap a la foscor. En acabar-se la guerra, els dos accessos al refugi es van cegar i ningú no va saber res d’aquest espai subterrani fins al 2004, quan unes obres al col·legi el van deixar al descobert. Avui, per accedir a la rampa s’ha col·locat una escala plegable. Amparo no s’ho pensa gens ni mica a l’hora de baixar. Dins del forat, un passadís ample i no gaire llarg ens allunya a poc a poc de la llum del dia. Hi ha molta humitat, tant al sostre, en forma de volta, com al terra, esquitxat de petits enderrocs. Les parets, una mica escrostonades, conserven el color roig original. “És un senyal inequívoc d’atenció, que indicava a la gent que no havia d’aturar-se, perquè podia entorpir el pas de les persones que fugien de les bombes”, explica José María Azkárraga, professor de biologia, coautor de l’obra València 1931-1939. Guía Urbana: La ciudad en la 2a República i una de les persones que més en sap sobre aquestes construccions bèl·liques.

El túnel s’acaba de sobte i fa un colze de 90 graus cap a la dreta, on s’obre i esdevé una doble galeria rectangular, on conflueixen vuit corredors transversals. Fa aproximadament 30 metres de llarg. Allà on hi ha un arc per passar d’una ala a l’altra hi ha bancs per seure, fets amb formigó. “Les mestres ens posaven un palet en la boca per protegir-nos els timpans de l’impacte de les explosions”, explica l’Amparo mentre es deixa fotografiar i comparteix anècdotes i records. Està visiblement emocionada. “Passàvem por, i tant. Jo he vist caure bombes. Molts dies baixava tremolant, però érem xiquets i també jugàvem aquí dins, i corríem, i entràvem per un corredor i sortíem per l’altre”, diu divertida.

El refugi del col·legi Balmes és el més ben conservat de la ciutat de València i manté, de manera excepcional, encara que deteriorats pel pas del temps, tots els elements originals. Una sanefa de color blau recorre de punta a punta els murs de les cambres voltades, sobre els quals pot llegir-se, en tipografia de l’època : “Capacitat: 1.000 xiquets”, “Prohibit fumar” o “Allunyeu-vos d’aquesta porta un metre per facilitar l’entrada d’aire”. Adherides al sostre hi ha les fustes que subjectaven el cablejat elèctric que servia per il·luminar el refugi, i un poc més avall, les reixetes per on s’extreia l’aire calent i viciat. Als dos extrems de la galeria, dues petites cambres. Una era per als excusats, i a l’altra hi havia la maquinària de ventilació, que havia d’accionar-se manualment amb una roda de ferro quan hi havia talls de llum. Al refugi de l’actual CEIP Jaime Balmes del barri de Russafa hi ha fins i tot grafitis fets pels xiquets, entre els quals el cap d’un indi fumant una pipa, pintat segurament amb un punxó o un palet, mentre a fora les bombes feixistes continuaven sembrant el terror.

Dels 982 dies que va durar la Guerra Civil, entre el 18 de juliol del 1936 i el 30 de març del 1939, València va ser bombardejada en 237. Els moderns avions italians cedits per Mussolini a Franco, els Savoia S79 i S81, juntament amb els hidroavions alemanys HE59 de la Legió Còndor, van dur a terme la majoria de les més de 440 missions sobre la ciutat, 550 en el cas del port, que va ser bombardejat sistemàticament. Aquests aparells, amb base a l’illa de Mallorca, van llançar tones de bombes i projectils en una autèntica “tempesta de ferro”, que va deixar 825 morts i 2.831 ferits, a més de provocar nombroses destrosses en edificis i instal·lacions i mantenir aterrida la població.

“La Guerra Civil va ser el primer conflicte bèl·lic en què l’aviació militar va atacar nuclis de població amb bombardejos indiscriminats -recorda la historiadora i antropòloga Andrea Moreno-. Davant d’una forma de fer la guerra inèdita fins aleshores, sorgiren també noves formes de defensar-se”, explica Moreno. Per protegir la població, València es va dotar, a través de la Junta de Defensa Passiva, d’una important xarxa de refugis, construïts en un temps rècord i malgrat les penúries del moment i les dificultats del subsol, amb constants afloraments d’aigua. Així, la ciutat de València va passar de comptar amb 127 refugis l’any 1937 a tenir-ne 342 al final de la guerra, segons consta en l’inventari elaborat per l’historiador José Peinado.

Els primers d’aquests refugis aprofitaven i adaptaven soterranis per protegir el govern de la República, que s’havia traslladat a València el novembre del 1936, i que va arribar acompanyat d’un gran nombre de polítics, funcionaris, brigadistes, diplomàtics, periodistes i intel·lectuals. A mesura que la guerra avançava i els bombardejos s’intensificaven cada vegada amb més virulència, la construcció de refugis va anar in crescendo. “Durant els anys 1938 i 1939, les notícies de la premsa i la documentació de l’Arxiu Històric Municipal ens diuen que els valencians no cessen en la tasca de construir refugis, fins uns pocs dies abans de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat”, explica José María Azkárraga.

Refugis escolars

La majoria d’aquests refugis eren públics o de districte, sufragats amb aportacions dels veïns, però n’hi havia també de privats, destinats a la protecció de famílies o del personal de petits negocis; de fabrils, per als treballadors de les empreses i tallers; i de governamentals i escolars, com els del Grup Balmes o l’institut Lluís Vives, que responen a la voluntat de la República de mantenir la normalitat als centres educatius facilitant als infants llocs segurs dins del mateix col·legi o molt a prop.

Acabada la guerra, la dictadura no es va desfer d’aquests espais de la memòria. En els primers anys de fam, misèria i repressió, molts van servir per arrecerar de la intempèrie centenars de famílies sense recursos, especialment a la zona dels Poblats Marítims. L’any 1947, quan una possible intervenció dels aliats a Espanya va quedar descartada, molts van ser demolits completament. La majoria dels refugis escolars van ser cegats, altres van ser reconvertits en magatzems, i no ha sigut fins a temps molt recents que s’ha iniciat la recuperació d’aquest patrimoni bèl·lic.

L’aprovació, enguany, de la llei de memòria democràtica i per la convivència de la Comunitat Valenciana i la inclusió d’una menció explícita als vestigis de la Guerra Civil en la llei de patrimoni cultural valencià marquen l’inici d’una nova etapa pel que fa al procés d’estudi, catalogació, protecció i divulgació dels refugis. “Estem en un moment històric”, assegura la historiadora Andrea Moreno. Cal inscriure en aquest nou marc legislatiu i institucional la rehabilitació i museïtzació del refugi de l’Ajuntament de València, que es va obrir al públic l’abril d’enguany i pot visitar-se prèvia reserva (962 081 390). Construït l’any 1938, tenia capacitat per a 700 infants i servia per protegir els alumnes del grup escolar que ocupava la part posterior de l’actual Ajuntament.

El del consistori del Cap i Casal ha sigut el primer refugi antiaeri a ser rescatat de l’oblit i recuperat per a la ciutadania, però no serà l’últim. A finals d’any està previst que s’inauguri el de Serrans-Palomino, que podria coincidir amb l’obertura d’un altre refugi: el de l’antiga fàbrica de bombes hidràuliques Bombas Gens, que avui acull un imponent centre d’art. “En esclatar la guerra, l’empresa va ser confiscada i les seves foneries passaren a produir material armamentístic -explica Paloma Berrocal, arqueòloga de Bombas Gens-. La fàbrica va esdevenir objectiu militar i la Junta de Defensa Passiva obligà a construir un refugi per als treballadors”.

El refugi de l’antiga fàbrica de Bombas Gens és un recinte més aviat petit on destaquen les recomanacions de caràcter higiènic que decoren les parets, com ara “No fumar”, “No escopir” o “No tirar deixalles”, que deixen clar que aquest no era un refugi per al gran públic sinó per a ús exclusiu dels obrers. Amb capacitat per a 40-60 persones, l’espai s’ha conservat “miraculosament intacte -assegura Berrocal-; només ens falta recuperar els punts de llum originals per recrear amb la màxima fidelitat l’ambient que es devia respirar en aquells temps”.

L’última sirena de la ciutat

Durant els tres anys de la Guerra Civil, a València es van arribar a instal·lar fins a 25 sirenes, repartides per tota la ciutat, per alertar la població de l’arribada dels avions. Fabricades a Barcelona al principi de la guerra, les sirenes funcionaven mitjançant un motor elèctric que feia girar, a gran velocitat, la part interior d’alumini per produir el so.

L’avidesa de ferralla durant la postguerra, però, va fer que desapareguessin pràcticament totes aquestes sirenes. Avui només se’n conserven dues. Una s’exposa al refugi de l’Ajuntament de València. L’altra es manté al seu lloc original, enfront de La Finca Roja, i pot observar-se des del carrer, mirant cap al terrat d’un edifici de la plaça del pintor Segrelles. Són testimonis de la ferocitat dels bombardejos franquistes.