MÚSICA

“Com pot ser que no sortim al carrer i ho cremem tot?”

The New Raemon presenta nou disc a la Sala Apolo

Ramón Rodríguez (Cabrils, 1976) va començar el projecte The New Raemon amb A propósito de Garfunkel (2008). Era un disc confessional de cap a peus, les desventures sentimentals d’una parella explicades per una de les parts. “Amb el temps vaig adonar-me que no pots ser tan literal. Fent una cosa que era per reconquerir una persona pots fer-li mal, sense voler, perquè li fa mal que l’exposis d’aquesta manera”, explica ara Rodríguez, deu anys després de la publicació d’un disc que és “el motiu” pel qual encara està tocant i fent cançons com les del nou àlbum, Una canción de cuna entre tempestades (BMG, 2018), que aquest dijous presenta a la Sala Apolo de Barcelona.

La franquesa d’ A propósito de Garfunkel i “un fil narratiu molt clar van connectar amb el públic”, però Rodríguez va decidir que havia de trobar “una altra manera de dir les coses”. Disc a disc va anar camuflant-se darrere lletres cada vegada més críptiques, fins que a partir d’ Oh, rompehielos (2015) i sobretot en el nou disc ha capgirat la tendència. “Ara es pot entendre més bé de què estic parlant, però sempre amb una finalitat poètica”, diu.

L’origen del mal

El pop-rock de The New Raemon, que ara mostra amb més transparències de la influència de The Cure i Nick Drake, embolcalla lletres alimentades per realitats tan cruels com l’atemptat de la Rambla del 17 d’agost del 2017 i el crim de Susqueda, en què una de les víctimes era una coneguda de la família. És pura antropologia del mal, d’un “mal ancestral”, tocada per la influència de poetes com Paul Celan i Ingeborg Bachmann, “poetes de l’Holocaust”. “La cançó Un posible final no parla explícitament del crim de Susqueda, sinó del mal. Per què passen aquestes coses? ¿Com pot ser que la teva filla marxi de cap de setmana i que al cap de dos mesos es descobreixi que l’han assassinat al mig del no-res? Aquesta cosa absurda, fortuïta i desafortunada, ¿com pot ser? D’on surt aquesta maldat?”, es pregunta Rodríguez, que tanmateix evita el tremendisme musical i s’estima més contrastar la foscor lírica amb una llum que aquí reforça amb la veu de la cantaora Rocío Márquez enlairant el vers de Bachmann “sang, or, poder i mort”.

“Estem vivint una època molt pertorbadora en què ens entenem pitjor que mai -diu Rodríguez-. I tot està molt deshumanitzat, perquè és el que li interessa al poderós. Això es reflecteix en una societat que no qüestiona res, que està atordida. I acabem menjant-nos unes coses... A Catalunya mateix, ¿com pot ser que la gent no sortim al carrer i ho cremem tot? ¿Com pot ser que tinguem tanta tolerància a tanta injustícia i corrupció?”, continua, llançant preguntes.

Música després del 17-A

Recança, ràbia i tristesa van amarar Rodríguez el 17-A, i el matí següent, en ple procés d’escriptura del disc, enllestia la cançó Melodrama histórico. “Encara estava paint el que havia passat a Susqueda i, de sobte... Déu meu, què està passant? La cançó tampoc parla literalment de l’atemptat, sinó de la maldat, però assumint nosaltres part de la culpa com a societat. És la frase que canto: «Sé que no somos buenos, aunque a veces nos portemos bien », que fa referència a com ens afecten coses que passen a la cantonada de casa, però no ens impliquem en tota la merda que està passant diàriament arreu. Tots som culpables perquè permetem que passi. La cançó és una mica això”, assegura.

Tot i el propòsit d’abordar temàtiques incòmodes, el nou disc de The New Raemon no es recrea potinejant la desgràcia, sinó que entén que pot existir la possibilitat de l’esperança. Així cal entendre que tanqui l’àlbum amb Tengo el as, una cançó a piano en què l’as és el seu fill de tres anys. “El meu ofici m’encanta i em sento molt afortunat de fer-lo, però a la nostra edat [42 anys], què coi fem? Per què ho fem si costa tant? Músics com jo o el Jaume Pla [Mazoni] ja no som novetat i no podem competir amb la novetat. Però si ho capgires t’adones que és guai no poder competir perquè així ens podem centrar en l’obra i continuar; ja no et preocupa tant si el disc té més repercussió o menys, perquè tampoc depèn de tu. I en aquest context apareix el nen, que m’ha injectat joventut i una manera de mirar. El nen m’ha donat més del que jo pugui donar-li. Em sento més jove i tinc una raó per seguir endavant. Hi ha alguna cosa més important, i d’això parla la cançó”, conclou.