La llarga espera dels presos franquistes: “Continuem sent víctimes”

Hi ha hagut 39.469 sol·licituds d’indemnitzacions en 15 anys, de les quals 17.011 han sigut refusades

Antònia Jover, de 76 anys, es va passar els tres primers anys de la seva vida a la presó d’Alcalá de Henares. Hi va entrar amb la seva mare, Baldomera del Olmo, a qui van detenir el març del 1939 perquè era de les Joventuts Socialistes. “Quan la van detenir estava embarassada de vuit mesos. Volien saber on era el meu pare, però ella els va dir que no ho sabia i que si ho sabés no els hi diria. El que li feia més por quan la van agafar és que li donessin oli de ricí”, explica l’Antònia. “Van deixar que la meva mare em tingués a casa de la meva àvia -amb vigilància policial- perquè la presó no reunia les condicions necessàries, i quan vaig fer dos mesos ens van portar a la presó”, afegeix. La mare de l’Antònia és un dels 22.439 ex-presos franquistes que han rebut una indemnització de la Generalitat; en quinze anys ho han sol·licitat 39.469 persones.

Baldomera del Olmo va rebre la carta de la Generalitat que li concedia la indemnització mentre es recuperava d’un ictus a l’hospital el 2001. “Va firmar amb un gargot. Els diners em van servir per pagar un llit homologable, adaptar el bany i comprar una cadira perquè pogués sortir a passejar”, diu l’Antònia. La seva mare va morir mesos després, el maig del 2002.

Baldomera del Olmo era una dona que no abaixava el cap fàcilment. Era combativa. L’Antònia en parla orgullosa, l’admirava: “Una hora abans que la jutgessin es va presentar, vestit amb l’uniforme militar, el seu advocat defensor. La meva mare li va dir que no en volia saber res perquè ell formava part de la pantomima del judici”. A l’Antònia no li agrada gaire recordar la seva infància. Li vénen ràfegues del rebuig d’alguns familiars i de l’escola per ser filla de rojos. O de la plaça on jugava i des d’on es veien les finestres de la presó. Però el que més la indigna és que no va poder compartir els primers anys de vida amb les dues persones que més estimava. Fins que no va fer 16 anys no va conèixer el seu pare: “Em van prendre la infància. Tenia uns pares fantàstics. El meu pare era músic, clarinetista, i quan el vaig conèixer em va ensenyar música i a jugar als escacs, i em va transmetre el seu amor per la literatura. No els vaig poder gaudir com hauria volgut”, explica.

Els exiliats, sense indemnització

L’estat espanyol va aprovar una llei el 1990 per indemnitzar els presos franquistes. Només podien tenir indemnitzacions els que poguessin provar amb documents que havien passat tres anys com a mínim a la presó. Deu anys després, la Generalitat va decidir ampliar-la perquè se’n poguessin beneficiar més persones. “Es va aprovar una nova llei, el 31 d’agost del 2000, perquè tots els que tinguessin més de 65 anys i haguessin passat per la presó, ni que fos només un dia, poguessin ser indemnitzats”, explica Òscar López, responsable de la gestió d’expedients d’indemnització de la Generalitat.

El 2002 el Govern va decidir ampliar la llei i incloure-hi tots els que fossin menors de 65 anys. En cas de mort, ho podien reclamar els vidus o els fills si tenien algun tipus de discapacitat. A més, la Generalitat també incloïa els que haguessin estat en camps de concentració a l’Estat o als batallons de treballadors. “No vam aconseguir indemnitzacions per als que van estar als camps de concentració francesos o alemanys”, detalla López. Els catalans que van passar pels camps nazis, però, tenen una indemnització del govern alemany.

Són molts, però, els que han sol·licitat una indemnització i no l’han pogut rebre. “Es van presentar 39.469 sol·licituds d’indemnització econòmica. 17.011 van ser rebutjades i, d’aquestes, 12.081 ho van ser perquè no es va poder acreditar la privació de llibertat”, detalla López. Molts documents s’han perdut. Alguns -sobretot els referents als presoners de guerra- mai van arribar als arxius i una ingent quantitat de papers es van fer desaparèixer. “Quan es va aprovar la llei, es va destinar un equip a investigar per trobar la documentació. Al principi vam rebre una allau de sol·licituds, però en els últims anys en rebem unes quinze o vint a l’any”, explica López.

Documents extraviats

Amb la llei de memòria històrica del 2007 es va fer un pas important. Es va obligar els arxius militars, judicials i municipals a catalogar els seus fons i a contestar les peticions sobre la Guerra Civil en tres mesos. “El 2001 vam enviar un equip a l’Arxiu Militar de Guadalajara. Els arxius estaven en una sala on no hi entrava ningú des de feia trenta anys. Tot i la col·laboració del personal de l’arxiu, van trigar un any i mig a catalogar tota la documentació”, diu López.

Carles Vallejo té 65 anys i ni tan sols ha pogut veure mai la seva fitxa policial. “No són consultables en cinquanta anys prorrogables”, diu Vallejo. A ell el van indemnitzar el 2001, perquè va estar sis mesos a la presó Model de Barcelona. Tenia quatre causes pendents que sumaven vint anys, i quan va sortir de la presó va marxar a l’exili. No va tornar a Espanya fins al 1976. Aquest exobrer de la Seat formava part de l’organització clandestina de CCOO. Les condicions laborals eren molt dures. Arribar un minut tard era motiu de falta a l’expedient i fins i tot hi havia cronòmetres als lavabos. “Em van detenir el desembre del 1970. Era l’estat d’excepció i la policia va poder tenir-me detingut tot un mes a Via Laietana. Quan eren 72 hores sabies com a mínim quan acabarien les tortures. El comissari Genuino Navales feia de policia bo i dolent”, assegura Vallejo. Amb l’arribada de la democràcia aquest policia va ser promocionat. El PSOE el va fer director general de Protecció Civil. Navales ambicionava ser director general de la policia de Barcelona. “Ho vam impedir amb mobilitzacions”, diu Vallejo. Aquest ex-pres ha tingut problemes fins fa relativament poc: “El 1990 em van robar al cotxe i vaig anar a posar una denúncia a la comissaria. Em van retenir durant nou hores perquè encara estava en cerca i captura”, recorda. “Tot plegat no es repara amb diners. Continuem sent víctimes perquè no s’han anul·lat les sentències franquistes”, lamenta.

Guerrillers urbans

“No ho fem per les indemnitzacions, ho fem per dignitat”, reivindica Marià Gadea, de 90 anys. Aquest barceloní va entrar a treballar a l’empresa de perfums Dana el mateix dia que va fer 14 anys. “Jo simpatitzava amb els comunistes. Feia molta muntanya i formava part de l’Agrupació Excursionista Icària del Poblenou. Allà em van posar en contacte amb persones de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) i vaig començar a actuar en la clandestinitat. Érem guerrillers urbans. Vam posar una bomba a l’oficina de la Falange a les Corts, a les dues de la matinada per no ferir ningú”, recorda. Els companys del JSUC li van demanar que des de l’oficina de Dana, abans que arribessin els altres treballadors, fes còpies de la revista clandestina Treball.

Un dissabte al migdia, quan Gadea va sortir de treballar, prop de plaça Catalunya, algú li va posar una mà a l’espatlla: “Em van dir: « No te muevas o te freímos a balazos ». I em van portar a la comissaria”, recorda. Gadea està convençut que algun company de feina el va denunciar. “Mai he pogut saber qui era. Van regirar tots els calaixos que tenia a l’oficina”. Una nit, a les dues de la matinada, el van fer sortir del calabós. “Em van fer seure en una butaca i dos o tres policies em van començar a pegar. Vaig caure a terra i van continuar donant-me cops de peu. No vaig delatar cap company”. Gadea va estar un mes i mig a la presó Model de Barcelona. Quan en va sortir el van acomiadar de Dana. El 1977, amb la democràcia, va demanar que el readmetessin. No ho van fer, però el van indemnitzar.

Jover, Vallejo i Gadea continuen lluitant, des de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics, perquè siguin condemnats els crims franquistes i anul·lades les sentències que es van emetre durant la dictadura. No es rendeixen.

Més continguts de