El retrobament dels nens de la Guerra Civil

Barcelona“Estimada Clementina, estic molt contenta que siguis la meva germana espanyola i espero que ens puguem conèixer. ¿Has intentat fer mai un dibuix amb ceres? És molt divertit, jo n’estic aprenent. Espero poder parlar de tot això també amb tu”. Jean Taft Bandler, filla d’un senador demòcrata i professor d’esquerres de la Universitat de Chicago, va escriure aquesta carta el 1938, en plena Guerra Civil Espanyola. Tenia 5 anys. La destinatària era una altra nena petita, Clementina Peinó, que va guardar la missiva durant 76 anys. Mai l’havia pogut entendre, perquè no parla anglès. Fa pocs mesos que la va fer traduir perquè l’equip del documental La distància dels noms la va anar a veure. La Clementina formava part de Plan, el projecte que el periodista britànic John Langdon-Davies va posar en marxa durant la Guerra Civil per apadrinar centenars de nens que la guerra havia deixat sense pares o que les seves mares, vídues o sense recursos, no podien cuidar.

400 nens refugiats

En diferents refugis, Langdon-Davies va acollir fins a 400 nens. La història la va revelar a finals del 2012 Jordi Finestres al llibre El xalet de Puigcerdà (Ara Llibres). Davis era un britànic enamorat de Catalunya i va organitzar les colònies amb nens procedents de totes les regions espanyoles en guerra. Cada nen tenia un padrí que aportava un xíling al dia. Hi havia padrins britànics, nord-americans i australians, entre els quals la dona de Franklin Delano Roosevelt, Eleanor Roosevelt, i un gran nombre d’actors i actrius, com Ingrid Bergman, Gary Cooper i Frank Sinatra.

El desembre del 2012 l’ARA va publicar un llistat amb els noms d’aquests infants i va fer una crida per trobar-los. El diari va localitzar una de les nenes: Magdalena Julián. La història va entusiasmar un equip d’estudiants de la Pompeu Fabra i van decidir fer-ne el documental. Després de més de 300 trucades telefòniques, van trobar una desena d’homes i dones que havien passat pel projecte Plan: “Vam veure el llistat que havia publicat l’ARA i vam començar a buscar els noms a les pàgines blanques. Molta gent a qui vam trucar no sabien de què parlàvem. Alguns s’espantaven i pensaven que els volíem vendre alguna cosa. D’altres van respondre molt sorpresos. No es creien que després de tants anys els preguntéssim per això. Molts era la primera vegada que explicaven aquesta història. Tenien només alguns records fugaços del temps que van passar als refugis. Qui era Langdon-Davies i què va fer els hi vam explicar nosaltres”, explica Cordelia Alegre, que amb Clàudia Aragon ha dirigit el documental.

Seguint la pista de la Jean

A través de la carta que la Clementina guardava, Alegre i Aragon van seguir la pista fins a arribar a Jean Taft. “Quan s’escrivien, la Jean i la Clementina tenien la mateixa edat. El pare de la Jean es deia Douglas de cognom. Vam localitzar el fill de la Jean, que és un advocat de Nova York. Quan el vam trucar es va quedar atònit. Ens va demanar que li escrivíssim un correu electrònic, li va fer arribar a la seva mare i ella, la Jean, va respondre entusiasmada. Va venir a Espanya per veure, per primera vegada, la Clementina. S’enrecordava perfectament de la seva “germana espanyola”, diu Aragon.

Alegre i Aragon ara busquen finançament per acabar el documental i han iniciat una campanya a través de la plataforma Verkami. “És un documental que hem de fer amb urgència, perquè d’aquí cinc o deu anys els testimonis ja no ho podran explicar”, defensa Alegre. Al llarg de la seva investigació, l’equip del documental ha recorregut 5.000 quilòmetres.

En aquesta ruta per Catalunya, el País Basc, Astúries i Madrid han trobat testimonis com el de Delfina López, una asturiana que fugint dels bombardejos va anar a parar amb els seus germans als refugis del Plan. A la frontera es va haver de separar dels germans. A un no el va retrobar fins a 40 anys després: “Ens van separar. A uns els van portar a Rússia i als altres al sud de França. Jo quasi acabo a Rússia, però un dels meus germans em va agafar i em va posar al camió de França amb ell. Sempre estava molt pendent de mi”, recorda la Delfina davant la càmera.

Molts dels infants que van acollir les colònies -a Puigcerdà, Caldetes, Sitges, Sarrià o Baiona- no sabien què havia passat a les seves famílies, si havien sobreviscut als bombardejos: “Em vaig fer reclamar. Només de recordar-ho em vénen les llàgrimes als ulls. Plorava cada nit. Em posava sota la manta i plorava. Els recordava a tots... perquè no sabia si... els havien matat... Els recordava un per un, i veia passar les seves cares... Era un suplici. I, quan vaig tenir notícies dels meus pares, vaig demanar que em reclamessin i em van reclamar”, recorda al documental José Joaquín Montalbán.

Hi ha molts altres nens dels quals encara no se sap res. Nens com Mariano Valero, que, amb 13 anys i esglaiat per un atac aeri, escriu: “Una guerra és una cosa incomprensible en què unes persones en maten unes altres. Algun dia m’agradaria veure que tot el material que s’utilitza per construir escopetes i artilleria serà usat per construir altres coses que ens portin a una vida millor. La guerra no fa res més que provocar inconvenients. Gana, mort i misèria”. O el José, que va aparèixer amb una nota a la butxaca que deia: “Aquest és el José. Jo sóc el seu pare. Sé que em mataran quan caigui Santander, i demano que els que llegeixin això tinguin cura del meu fill”.