Rick Baker: “Els executius de Hollywood són uns comptables, només volen fer diners”

SitgesEn el món dels efectes especials, Rick Baker (Binghamton, NY, 1950) ostenta un estatus similar al de Steven Spielberg en el cinema. Amb la diferència que Spielberg ha guanyat dos Oscars i Baker ja se n’ha emportat set. De fet, el seu mític treball a Un home llop americà a Londres el 1981 va impressionar tant la indústria que va obligar l’Acadèmia a crear aquell any l’Oscar de maquillatge. Evidentment, se’l va endur Baker. Les seves mans màgiques són darrere de les giragonses del cap de Linda Blair a L’exorcista, del maquillatge de l’Emperador Palpatine a Star Wars, de les mutacions de la Nova Carn a Videodrome i de la transformació en zombi de Michael Jackson al clip de Thriller. Tot això el feia la persona ideal per donar dissabte el tret de sortida de la Zombie Walk del Festival de Sitges, que ahir li lliurava la Màquina del Temps.

Què representa per a vostè donar la sortida de la Zombie Walk?

És un gran honor! Abans m’he passejat per la platja i he vist una gran cua. Pensava que era per veure una pel·lícula, però no, era per maquillar-se de zombis. M’encanta veure algú gaudint tant com jo de maquillar-se. Abans oferia maquillatges gratis per Halloween i la gent s’ho passava bé. En el cinema això no acostuma a passar perquè és un procés més llarg i tediós i es fa en hores intempestives.

Sembla que s’identifica amb els participants de la Zombie Walk.

Absolutament! Som tots una colla d’inadaptats a qui, simplement, ens agrada passar-nos-ho bé. És l’esperit que em va dur a la indústria del cinema, passar-m’ho bé. I també és la raó per la qual m’he retirat, perquè ja no era divertit. M’hi estava deixant la pell treballant en coses que després no apareixien en pantalla perquè els productors s’estalviessin uns dòlars. Era una situació que m’estava xuclant l’ànima i no em volia convertir en el típic amargat que sempre està rondinant. Era hora de plegar. Tanmateix, ara he redescobert la diversió fent-me el meu propi maquillatge de Halloween. I m’ho estic passant genial.

Parlant de diversió. Al llarg de la seva carrera, en quina pel·lícula s’ha divertit més i en quina menys?

A Un home llop americà a Londres m’ho vaig passar molt bé. Vaig fer coses que ningú havia fet abans. I crear un home llop enmig de Piccadilly Circus va ser una passada. En canvi, L’home llop (2010) va ser una experiència frustrant. Jo estava molt il·lusionat, perquè el monstre de l’home llop és un dels motius pels quals em dedico a això. Però llevat del meu equip, tothom a la pel·lícula semblava avergonyit d’estar fent una pel·lícula de monstres. Va ser molt desmoralitzant. El cap de producció em va cridar a la seva oficina: “Per què encarregues tot aquest pèl? T’has gastat milers de dòlars en cabells!” Jo li vaig dir: “Veus el títol de la pel·lícula? Es diu L’home llop. Doncs sense aquest pèl només tens l’home, no el llop”. Era ridícul.

Quin paper va tenir en la decisió de retirar-se l’auge del CGI, les imatges generades per computador?

Mínim. Ara els efectes digitals assumeixen una part importat del que els maquilladors d’efectes especials fèiem abans. Però no són dues tècniques incompatibles; jo he fet molts encàrrecs per a companyies d’efectes digitals. No són la raó principal de la meva decisió de retirar-me. El gran problema és que els executius de Hollywood ja no són gent del negoci de l’espectacle, sinó comptables que només pensen a fer més diners. Ja no els preocupa que la pel·lícula sigui bona, només estrenar-la un determinat dia.