El poder de seducció de Caetano Veloso i Gilberto Gil

BarcelonaCaetano Veloso i Gilberto Gil van actuar al Liceu el 13 de juliol del 2015. Tots dos sols, sense més equipatge que les guitarres acústiques i les veus. Bé, també amb més de cinquanta anys d'història i un cançoner que justifica que siguin considerats dos noms essencials de la música popular brasilera. Aquest dilluns van repetir l'actuació al Palau de la Música, dins de la programació del festival Guitar BCN: idèntica disposició escènica, amb una tauleta amb dues copes (una amb un líquid transparent i l'altre amb un de fosc: aigua i vi?), i pràcticament el mateix repertori, tret d'una incorporació: 'As camélias do quilombo do Leblon', una peça Veloso va compondre l'agost de l'any passat i que al Palau van tocar després de 'É de manhã', una composició del 1963.

No cal dir que tant la selecció de les cançons com la interpretació va ser impecable. Veloso i Gil, tots dos de 73 anys, dominen els recursos expressius i tècnics. Treballen una mena de melancolia tropical irresistible. Veloso sedueix amb el somriure i una veu increïblement jove. Gil hipnotitza amb la profunditat, connectant amb el bagatge africà i jugant amb la guitarra. Són el duo perfecte, còmplices, respectuosos l'un amb l'altre, i transmeten la sensació d'haver nascut precisament per asseure's a prop del públic. Si no fos perquè l'espai era una sala de concerts, gairebé es podria dir que els tenies tocant al menjador de casa; això sí, a canvi de pagar unes entrades que anaven del 38 als 146 euros.

Com ja va passar al Liceu, el concert va començar amb una gran ovació de benvinguda a càrrec dels espectadors que omplien el Palau de la Música. 'Back in Bahia', perfumada de blues per la guitarra de Gil, va obrir un relat a dues veus. Veloso va ser més protagonista en la primera part, amb punts àlgids com 'Terra', corejada per un públic entregat des del principi a la màgia d'aquest tropicalisme íntim. Sobrat de facultats, l'autor d''O Leãozinho', fins i tot va refilar amb una veu blanquíssima en la versió de 'Tonada de luna llena' del veneçolà Simón Díaz. A partir d''Esotérico', la veu de Gil va agafar el protagonisme apujant la temperatura emocional de la nit. Una espectacular 'Tres palabras, la imbatible 'Expresso 2222' –amb el públic participant en la tornada– i 'Toda menina baiana' van situar el concert en el territori de l'excepcionalitat, i el Palau va lliurar-se sense condicions a l'encant dels dos músics quan Veloso va aixecar-se de la cadira per ballar i picar de mans.

Havia passat més d'una hora i mitja, i encara faltaven vint minuts més de bisos. El clímax va arribar quan el públic va assumir el protagonisme a 'A luz da tieta', cantant amb intensitat creixent la tornada "eta, eta, eta, eta, é a lua, é o sol é a luz de tieta, eta, eta!". I com al Liceu, una ovació va acomiadar la parella després de la sentida versió de 'Three little birds' de Bob Marley, punt i final a una nova trobada amb la història viva de la música popular brasilera.