Sílvia Pérez Cruz, dominadora absoluta al Tívoli

BarcelonaPer explicar un concert de Sílvia Pérez Cruz hi ha dues temptacions. Una és caure en la indulgència, aplaudir tots els gestos i perdonar-li totes les decisions interpretatives. L'altra és buscar-li les pessigolles, obsessionar-se a fer el que ella mateixa demanava fa uns anys quan es multiplicaven els elogis: dir-ne coses dolentes. Però quan comença un concert com el que va oferir dilluns al Teatre Tívoli de Barcelona, la indulgència i la hostilitat queden fora de lloc. Aquest és el poder d'una Pérez Cruz dominadora, artista que desarma qualsevol intent de distanciar-se del que fa: per com ho fa i per què ho fa.

Més que mai, ara és una força magnètica. Atreu el públic i el segresta durant dues hores després de rebregar-lo emocionalment de mil maneres diferents. Ho va fer sublimant el fado 'Estranha forma de vida', d'Amália Rodrigues, interpretant-lo només amb l'arpista María Jesús Ávila. Inventant les 'Corrandes d'exili' amb el violoncel·lista Joan Antoni Pich, magnífic i imaginatiu tota la nit. Projectant 'No hay tanto pan' amb la dignitat del gall roig de Chicho Sánchez Ferlosio, de la qual és hereva. Atrevint-se tota sola, només amb la guitarra i la veu, a despullar un 'Pequeño vals vienés' que ningú ha fet així, fins i tot renunciant al coixí melancòlic que podien haver proporcionat els violins. Remenant tota mena de ritmes populars a partir de la lambada. Treballant la veu en la corda fluixa, deixant-la sempre a un mil·límetre de l'afectació i del virtuosisme...

No és que Sílvia Pérez Cruz necessiti reivindicar-se com a creadora i intèrpret, però per si de cas, ho va voler deixar clar en un Tívoli que tornarà a omplir-se dimecres.

És tan poderosa, tan aclaparadora, que l'únic risc que realment hi ha és que ella mateixa eclipsi el discurs d'unes cançons com les del disc 'Domus', peces carregades d'intenció perquè les ha compost per transmetre les intencions de 'Cerca de tu casa', la pel·lícula d'Eduard Cortés que busca explicar els desnonaments des de dins dels sentiments de les persones que lluiten contra la injustícia. Afortunadament, Pérez Cruz sap que treballa amb material sensible, i per això va interpretar 'No hay tanto pan' fent ben explícits versos com “te roban y te gritan, / y lo que no tienes también te lo quitan”, i tocant la guitarra, l'instrument de combat dels herois subalterns. També la va encertar emmudint a 'Sí se puede', en què es va dedicar a dirigir el diàleg de les cordes amb el so enregistrat de les protestes de la PAH.

Poca broma, la feina de la secció de corda: Elena Rey (violí), Carlos Montfort (violí), Josep Bracero (viola), Joan Antoni Pich (violoncel) i el sempre sòlid Miquel Àngel Cordero (contrabaix). La varietat de recursos va ser enlluernadora, dels pizzicatos superexpressius en el paisatge de 'copla' de 'Verde' a la tensió del violoncel marcant la temperatura emocional de l'amor que trenca la crisi a 'De frente'. I quan a la segona part del concert, a partir de la picada d'ullet a Shakira d''Ai, ai, ai', s'hi va sumar el percussionista Aleix Tobías, tot plegat encara va créixer més. La versió de 'Gallo rojo, gallo negro' amb tota la corda a ple rendiment i Tobías marcant el ritme de la lluita va tenir un efecte multiplicador. Sí, Pérez Cruz assumeix decisions sorprenents i les fa funcionar.

Administrar la intensitat

El concert va començar amb cançons de 'Domus' que l'artista de Palafrugell va posar en context amb aquella simpatia que utilitza per desdramatitzar i per desfer-se dels nervis. “Això és una bogeria molt gran”, va advertir de bon principi, buscant una complicitat que ja tenia guanyada; potser és l'única pega, aquesta coqueteria amb la falsa modèstia. “Al disc només hi ha una cançó amb arpa ['Smile and run', que també va tocar], però cantar amb arpa mola molt”, va dir com si tot plegat fos un joc inofensiu abans d'enlairar més enllà de tot judici 'Estranha forma de vida', portant una veu afinadíssima al límit de la comprensió.

Es tractava de treure ferro a la nit, i és una bona estratègia, perquè així minimitza una solemnitat tal vegada inevitable, i alhora aconsegueix implicar físicament el públic en el concert. De fet, el provoca. El fa cantar a 'Todo hombre', i el renya: “A Madrid ho feien més fort!”. Són trucs d'escenari que ella administra per preparar el terreny. És millor entrar amb el record d'un somriure en la profunditat del 'Pequeño vals vienés'.

Una ovació llarguíssima, alliberadora, i amb tot el teatre dret, va acomiadar 'No hay tanto pan'. Només quedaven els bisos, novament un carrusel emocional. Primer, l''Hymne à l'amour', d'Édith Piaf, tota sola amb la guitarra. Després, l'havanera 'Vestida de nit', que va acabar mutant en un 'medley' rítmic que tan aviat passava per la Cuba de Machín com per la Sevilla de 'Macarena', 'Las mañanitas' mexicanes o el 'Rehab' d'Amy Winehouse. Era el moment de la festa, de l'alegria, i alhora, de la constatació que amb aquests músics Pérez Cruz pot viatjar per tota la música popular del món, fins i tot pel 'reggaeton'. I per tancar una altra nit memorable al Tívoli, 'Gallo rojo, gallo negro', la mateixa cançó amb què va acabar el concert de presentació del disc 'granada' fa dos anys. Aleshores, Sílvia Pérez Cruz va ser salvatge en la fragilitat, i ara és dominadora absoluta, segura i indestructible. Si més no, això és el que transmet.