27/04/2019

Del safareig al volcà: A tot arreu hi ha dansa

3 min
Kukai Dantza, especialitzats en dansa contemporània d’arrel, ballant dins el volcà.

OlotLa imatge és memorable: centenars de persones ascendeixen en silenci fins a l’interior del cràter del volcà Montsacopa, en una nit freda i humida per ser d’abril, per veure-hi un espectacle de dansa. Erritu, de Kukai Dantza, haurà sigut un dels espectacles màgics del Sismògraf. Sense arribar a transmetre l’emoció d’una cerimònia ancestral -cosa que probablement donen espais com les esglésies on s’ha vist abans aquesta obra-, la dansa d’arrel basca coreografiada per l’israelià Sharon Fridman i el cant tel·lúric de David Azurza, acompanyat aquí de les veus femenines del cor Fructus Temporis, commou l’espectador i té el poder de connectar-lo amb la lava que té sota els peus, amb el cel negre on es fon el baf que emana dels cossos i amb la comunitat que comparteix aquest viatge que només pot tenir lloc a Olot.

El festival estratègic de dansa de Catalunya orquestra la meravella d’oferir una programació de qualitat -esquitxada de noms propis nacionals (Claire Ducreux & Toni Mira, Mal Pelo) i internacionals ( Torus, deHumanhood, que anirà al Grec), sense renunciar a la nova creació contemporània- i aconseguir ser viscut com una autèntica festa per un públic molt ampli. I quan dic festa vull dir diversió. D’aquí que planti al carrer Conseqüències, de Moveo, una obra juganera sobre una estranya energia que impacta en els cossos d’uns personatges que passaven per allà. O que programi obres familiars com l’aeri i ecològic Urban astronaut i Hippos, de Quim Bigas i Zum-Zum Teatre, un dels èxits del teatre de carrer de l’últim any: l’important no és si és una estrena sinó que el públic rigui i s’emocioni amb aquests tres hipopòtams inflables.

El futur del festival

Això és dansa? No és una pregunta pertinent. Cinc anys després, el Sismògraf, hereu d’una programació que es remunta una dècada enrere, ha trencat molts esquemes a qui s’hi ha acostat. La seva directora, Tena Busquets, creu que no només han aconseguit que el moviment “no faci tanta por” als programadors, sinó que s’han incrementat les contractacions exponencialment, gràcies a la coincidència amb el pla d’impuls de la dansa. També en els llocs més difícils. “Hi ha els intangibles, com que et truquin de pobles petits que mai havien fet dansa perquè els ajudis a pensar què poden programar”, explica. Alhora, admet que “el model del Sismògraf no pot créixer” i apunta que “per fer coses més grans caldrà trobar la manera, el lloc i el moment”, sense voler desvelar res del projecte que ja té al cap.

El festival, que acaba aquest matí al Parc Nou, ha omplert els carrers de la capital de la Garrotxa, entre altres espais, amb més de 200 programadors, sobretot catalans i francesos. Per als professionals hi ha hagut oportunitats per descobrir nous noms, sigui en un circuit amb bicicleta o sigui a Apilats, un resum de quatre espectacles de creadors que sorgeixen de l’Institut del Teatre entre els quals destaca Lord M27, de Javier Guerrero, i on es veu la influència de La Veronal en les joves generacions.

Per als profans que buscaven bellesa i poesia, han destacat Loin -en una sessió massa matinera!- i l’excepcional Rare birds, d’Un Loup pour l’Homme, acrobàcia en moviment que va creant figures cada vegada més difícils -gegants, centaures, llops...- basant-se en la confiança en l’altre, una meravella delicada dins una plaça de toros. I encara hi ha hagut més sorpreses: d’un taller de Labuena Compañía n’ha sortit La bugada, una peça amb intèrprets amateurs que converteix l’antic espai de reunió femení en un acte d’alliberament i rebel·lió al crit de “Prou, senyor Ramon” (el que enganya les criades) i que acaba amb el públic compartint escenari i ball. Sí, tot això és dansa.

stats