Crítica de teatre

Una tragèdia exigent per a espectadors actius

Glòria Balañà excel·leix en la direcció d'intèrprets en l'adaptació al TNC d''Anatomia d'un suïcidi', l'obra d'Alice Birch

'Anatomia d'un suïcidi'

  • Autoria: Alice Birch. Traducció: Víctor Muñoz i Calafell
  • Direcció: Glòria Balañà Altimira
  • Intèrprets: Patrícia Bargalló, Ester Cort, Abril Julien, Eduardo Lloveras, Jaume Madaula Izquierdo, Marta Ossó Castillón, Andrea Portella Fontbernat, Ramon Pujol, Maria Ribera i Jacob Torres

S’hereta l’ànsia pel suïcidi? Una mare pot transmetre a la seva criatura aquesta ànsia? Hi ha res genètic en el suïcidi? A partir d’aquestes preguntes, i poc després de ser mare, la dramaturga britànica Alice Birch escriu Anatomia d’un suïcidi, estrenada el 2017 al Royal Court de Londres amb direcció de l'aclamada Katie Mitchell, i que ara arriba al TNC en una cuidada direcció de Glòria Balañà.

Cargando
No hay anuncios

Birch no pretén contestar les preguntes perquè ni és psicòloga ni psiquiatra, sinó que li serveixen per bastir una mena de tragèdia sobre tres generacions de dones marcades per un llegat maleït que anul·la la seva vida. Ho fa, a més, amb un joc formal que desenvolupa les tres històries simultàniament sobre l’escenari al llarg de dues hores i mitja de funció sense entreacte.

El tríptic arrenca als anys setanta amb la Carol (Marta Ossó) sortint de l’hospital després d’un intent de suïcidi. Vint-i-cinc anys més tard la seva filla Anna (Maria Ribera) és una politoxicòmana en un desequilibri permanent i redimida per un bon home i un nadó. Cinquanta anys més tard, la neta de la Carol, la Bonnie (Patrícia Bargalló), una infermera que arrossega el pes de la història, pensarà en com acabar amb la maledicció.

Cargando
No hay anuncios

Anatomia d’un suïcidi és una proposta força exigent per als espectadors. Demana, de fet, aquell espectador actiu de què parlava el dramaturg José Sanchis Sinisterra. A la complexitat de la simultaneïtat escènica s’hi afegeix la manca de connectors clars entre les tres històries fins ben entrada la funció, o la certa desconnexió (malgrat l’estupenda banda sonora compilada per Àlex Polls) que provoquen les quinze transicions. Una atenció que obté recompensa quan s’assumeix el joc formal que es proposa i es connecta amb el sentit musical d’un text amb repeticions rítmiques, de frases trencades, i que potencia la força dramàtica dels silencis.

La mirada de Glòria Balañà és d’una fredor considerable amalgamada de voluntat tràgica, però excel·leix en la direcció dels intèrprets i en particular de les actrius d’una funció que és d’elles i en la qual brilla el dramatisme de Maria Ribera, la innocència dolguda i la fragilitat de Marta Ossó, l'amargor profunda de Patrícia Bargalló i l'energia empàtica d’Ester Cort.