Crítica teatral

Una brillant caricatura de la violència del cinema d’herois

El Lliure, el Liceu, el Teatro Real i Teatros del Canal coprodueixen la peculiar òpera de Nao Albet i Marcel Borràs

Una imatge de l'espectacle 'Els Estunmen' al Teatre Lliure.
17/04/2026
2 min
  • Llibret i direcció: Nao Albet i Marcel Borràs
  • Música i direcció musical: Fernando Velázquez
  • Intèrprets: Nao Albet, Marcel Borràs, Óscar Dorta, Núria Lloansi, Marc Padró, Óscar Pérez, Carlos Robles, Cadmi Albet Tamarit i Mael Borràs-Clotet.
  • Cantants: Sandra Ferrández, Marifé Nogales, Gabriel Díaz, Vicenç Esteve Madrid, José Ansaldi i Josep Ferrer.
  • Especialistes: Daniel Domínguez, Attila Kiss, Andreu Kreutzer, Genís Lama, Adrià Rosell, Pablo Sacristán, Emiliano Sosa i Yeray Vesga.
  • Teatre Lliure. Fins al 3 de maig.

Els estunmen, altrament dits especialistes o dobles d’acció, són aquells intèrprets que o bé supleixen els protagonistes en escenes perilloses o bé són víctimes cinematogràfiques de la violència exercida sobre ells. De violència va aquesta suposada òpera de Nao Albet i Marcel Borràs, en una superproducció del Lliure, el Liceu, el Teatro Real i Teatros del Canal de Madrid que, ens diuen, vol reflexionar sobre l’amor i la violència. D’amor, poc. Només el de la mare, Evangelina, que busca la raó i el responsable de la mort del seu fill en una història en la qual triomfa la violència, que, a més, té cara i cos d’home. Violència des de la primera escena, amb una original matança, fins a l’humorístic assassinat de Quentin Tarantino, passant pels crims d’una dona que en la venjança es va masculinitzant. Tot plegat una mena de brillant caricatura de la violència que contamina el cinema de superherois, tal com es recrea en el mateix pòster i en l’aparició a la part final de quatre transsumptes dels famosos X-Men.

La proposta té en comú amb el gènere operístic la importància de la música sobre un llibret força confús i poblat de pretensions reflexives fruit del que anomeno arbitrarietat dramatúrgica dels creadors. La partitura de Fernando Velázquez serveix com a coixí dels molts recitatius de l’obra i excel·leix en els cants on es detecta la influència de les formes del musical anglosaxó. És sens dubte el gran atractiu d’una proposta ben dirigida que escènicament beu del món del còmic. La posada en escena, sobre un molt operístic espai escènic de Max Glaenzel, funciona molt bé en la duplicitat dels personatges principals (pare, mare, alguns dels especialistes) doblats pels cantants. I aquí llueix tant per la veu com per l’actuació la mezzosoprano Sandra Ferrández, que dobla una magnífica Núria Lloansi (Evangelina). Els especialistes? Doncs ens diuen qui són i què fan i acaben fent el que saben fer. Un gruix d’efectes amb el gran final de l’home en flames que contribueixen a guarnir aquest entretingut artifici musical.

stats