Àngels Gonyalons, esplèndida; i Sagarra, un entre els més grans

Poc més de trenta anys han passat des de la poderosa, càustica i tensa proposta que Ariel Garcia Valdès va dirigir de La corona d’espines al Teatre Romea el 22 de desembre de 1994. Molts anys per a una obra que sense ser de les més conegudes de Josep Maria de Sagarra és, sens dubte, una de les més profundes i tràgiques i que constata la qualitat lingüística, poètica i dramàtica d’aquest poema dramàtic escrit el 1930 i que ara, en la mirada de Xavier Albertí, rep l’aplaudiment de tota la platea del TNC a peu dret.

La corona d’espines s’inscriu dins dels poemes dramàtics en què Sagarra treballa sobre la comèdia de costums, que en aquest cas esdevé tragèdia sense morts però amb il·lusions trencades. Sagarra dibuixa un retrat dels poders fàctics de la Solsona de finals del segle XVIII i molt especialment de quin era el paper de les dones sotmeses als imperatius masclistes que van perdurar durant molts anys al nostre país. D’alguna manera planteja la confrontació entre els costums més conservadors de l’època representats pel Senyor de Bellpuig i la resta de presumptes aristòcrates, i el desig de llibertat d’Eudald, que arriba de la França de la Revolució.

La proposta d’Albertí és neta, planera, més preocupada perquè la paraula arribi pulcrament a l’espectador amb tota la intensitat i claredat que per aprofundir en els tremolors que travessen els personatges. El director assoleix l’objectiu de fer lliscar la paraula versificada del poeta sense cantarelles i ens permet gaudir de la seva riquesa. I ho assoleix amb un repartiment en estat de gràcia. Un repartiment encapçalat per una esplèndida Àngels Gonyalons, que fa una creació de la serventa Marta, sens dubte, un dels bons personatges femenins a l’altura de les protagonistes d’El cafè de la Marina, L’hostal de la Glòria o Galatea. Ella és el motor de la història, la peça amagada que ho embolcalla tot. Seus són els millors monòlegs, seva és la resiliència d’una dona que esclata al final amb una corona d’espines “que treu foc”.

Molt convincent, l’Eudald del jove Jan D. Casablancas, tot i que Albertí el mantingui a l’escena final en una sorprenent immobilitat davant els esdeveniments. Abel Folk il·lustra bé la fatxendaria i masclisme del Senyor de Bellpuig. Magnífic (i quina dicció!) el Senyor de Miracle d’Oriol Genís i molt competents el Sebastià de Pau Oliver i la Mariagneta de Júlia Roch. L’espai escènic de Max Glaenzel és més plàstic que eficaç, amb una gran porta que condueix a un romàntic jardí il·lustrat amb quadres de Claudio de Lorena, però que no fa el seu servei. Fantàstic el vestuari de Sílvia Delagneau i Marc Udina. Val la pena arribar-se al TNC per sentir la paraula sagarriana.