Milo Rau: "Fins i tot jo m'he desmaiat veient les meves obres"

BarcelonaAl contrari de les seves obres, controvertides, dures i violentes, Milo Rau (Berna, 1977), un dels directors teatrals més polititzats d'Europa, arriba a Barcelona amb una alegre afabilitat i pràcticament sense dormir. Acaba d’estrenar dos espectacles al Festival d’Avinyó, la comèdia La lettre i un esdeveniment nacional: The Pelicot Trial, un espectacle de més de quatre hores sobre el judici contra Dominique Pelicot i cinquanta homes més que va tenir lloc, justament, a Avinyó –el poble dels Pelicot, Mazan, és a 40 minuts–. Abans de marxar cap a Itàlia, en la seva particular gira perpètua pel món, porta dues obres al Festival Grec: diumenge al CCCB presentava el film The new gospel (El nou evangeli, 2020), sobre l’explotació dels immigrants a Itàlia, i aquest dilluns al Teatre Lliure de Montjuïc hi mostra la brutal Medea’s Kinderen, una versió de la tragèdia grega sobre una infanticida que va degollar els seus cinc fills el 2007 a Bèlgica.

The Pelicot Trial es va estrenar al Festival de Viena, que vostè dirigeix, i durava set hores. Com ha anat a Avinyó?

— Ha sigut un gran moment per a la ciutat, per a mi i per a les actrius; ha sigut realment impressionant. Vam demanar a la família, a periodistes i a advocats si ens podien donar tot el seu material, perquè els judicis a França no es transcriuen, i ens ho van donar tot, van fer el mateix gest que Gisèle Pelicot, i vam poder reconstruir-ho tot, amb testimonis, experts i activistes. Per suposat, amb el consentiment de la família. A Viena va durar tota la nit i a Avinyó ho vam retallar [a la meitat]. Hi havia molta gent a l'escenari, va ser molt bonic. La gent va fer cua durant hores per tenir entrades i es va retransmetre per internet i al cinema.

Farà gira?

— Sí, Lisboa, Varsòvia, Nova York, estem parlant amb Barcelona i altres ciutats. Però té molta envergadura, a cada ciutat has de fer el càsting, traduir el text, assajar, hi ha entre 30 i 50 persones a escena i només ho fas un dia. Jo el dec haver vist cinc vegades, i cada vegada hi trobo una nova perspectiva, una nova frase. Com es posa a la defensiva Dominique Pelicot, els verbs dels advocats, les descripcions dels vídeos... A Avinyó, l'actriu que ho estava llegint va començar a plorar, va ser un moment realment fort. És tan trist sentir tots aquests homes que la violaven... Mai havia fet una obra que fos un acte polític tan evident que cap actor em digués que no la volia fer. Va ser molt emocionant.

Al Grec hi porta Medea’s Kinderen. Per què l’atreuen els casos reals i molt violents d'assassinats, com el d’Anders Breivik, Marc Dutroux, i ara la infanticida Geneviève Lhermitte?

— Sempre m'ha interessat la violència social, la violència política, la violència física i la representació de la violència. I també m’interessa qui soc jo com a espectador quan veig cinc nens que són assassinats lentament. Tenim gent desmaiant-se, vomitant, sortint de la sala, gent criticant-la: es tracta de la mirada. També hi ha un interès tècnic, de la manera com ho fem. I filosòficament, m'obsessiona la violència perquè no l'entenc. Pots pensar que aquesta dona era maltractada pel marit, que estava desequilibrada, que estava sola, que és una feminista que es va alliberar de la família. Pots dir tot això fins que la veus matant els nens, fins que es passa deu minuts estrangulant el seu fill, llavors ja no ho entens perquè no hi ha explicació. I, finalment, crec que la catarsi passa per aquesta destrucció d'un cos. Vull dir, encara hi ha una lògica cristiana: la nostra civilització va penjar un home en una creu perquè entenguem que hi ha una altra vida.

Per què dona veu als nens?

— En les tragèdies gregues mai hi ha un nen parlant, és una regla, i per això m’interessava fer-ho. També perquè vaig veure un Èdip rei interpretat per nens i era tan divertit quan un nen de set anys deia: "Em vaig tirar la meva mare". Em va fer entendre com d’infantil és la nostra manera de pensar i com de sàvia, per descomptat. Fer Five easy pieces va ser una experiència molt profunda. Tot el que fas canvia quan hi ha un nen que ho fa. Quan un nen diu una frase de Sòfocles és extremadament autèntic i alhora del tot artificial.

En un món tan ple de violència, segueix afectant-nos la violència quan passa en un teatre?

— Molt, molt, fins i tot jo mateix de vegades m'he desmaiat, soc molt dolent veient la violència, però soc molt bo escenificant-la. Veure violència, si es fa bé, amb temps, crec que pot sacsejar la teva existència en un punt molt, molt profund, crec que més que el sexe, més que la propaganda política, et sacseja fins a un punt que no sabies que existia. Hi ha un punt en el qual saps que moriràs, ho saps existencialment, i aquest punt només el pots agitar exposant-te a la violència.

Al CCCB presenta una pel·lícula, El nou evangeli, que retrata l’explotació dels immigrants als camps italians. Per què compara la situació amb la història de Jesús?

— Matera em va demanar una obra i jo vaig pensar en fer una pel·lícula de Jesús, perquè és on Pasolini va fer l'Evangeli segons Sant Mateu i Mel Gibson, La passió de Crist. Vaig triar els actors i vam agafar un cotxe, i al voltant de Matera ens vam trobar un milió d'immigrants als camps, sense drets, explotats cultivant tomàquets i taronges, estiu i hivern. I vaig refer el càsting. El camerunès Yvan Sagnet era l'heroi d'aquest moviment. Estava fent una vaga contra la màfia. Això normalment acaba amb la teva mort i ni tan sols troben el cadàver, però ho va fer igualment. I vaig decidir agafar dotze sublíders de dotze minories, i em vaig adonar que era l'estratègia de Jesús. La pel·lícula és un reflex del moviment revolucionari de les minories perifèriques que van ser aixafades per l'Imperi Romà, al costat del que passa avui. No es nota la diferència entre el que és la recreació de la Bíblia i el documental. Els tomàquets, taronges i albercocs encara es tallen a mà perquè és més barat. Cobraven 30 dòlars al dia i la meitat anaven per la màfia.

Les càmeres van canviar alguna cosa?

— Es va crear un moviment i van aconseguir que els terratinents i els migrants anessin junts i creessin el seu propi sistema de distribució. Més de 1.000 persones van ser regularitzades i tenen sous més justos. L’Església els va allotjar en cases dignes. La pel·lícula va ajudar a unir aquests moviments que existien. Allà hi vam trobar molts sacerdots catòlics molt guais, no tots són abusadors infantils.

A Torre Pacheco, una localitat d'Espanya on es dediquen al cultiu de fruites i hortalisses, hi ha aldarulls als carrers justament perseguint immigrants als quals acusen de no haver-se integrat, però als quals mantenen en condicions de pobresa. És un problema sistèmic. Què s’hi pot fer?

— Molta gent pensa que el sistema ha de caure, però crec que de moment hem de reformar-lo. El que et diuen és que si no explotes la gent, els tomàquets et sortiran més cars. Però no és veritat: s’ha de fer una divisió més justa dels diners entre terratinents, treballadors i distribuïdors. Crec que els consumidors tenen consciència i poder de pressió i, si poden, compraran els tomàquets més justos. El capitalisme no és dolent en si mateix.

Encara hi confia?

— El problema és el capitalisme financer, els grans lobis que utilitzen el capitalisme. Però ni tan sols veig un altre sistema. El que fem ara amb l’Yvan es podria dir capitalisme cooperatiu. Si els consumidors agafen el control del sistema, hi pot haver una transformació democràtica del capitalisme. Però aquesta idea que s’ha de matar la burgesia... no va funcionar i mai funcionarà. Ni tan sols sabria a qui he de matar!

Aquí s’hi suma el discurs d’odi, el racisme i l’extrema dreta, que creix per tot Europa. Estem en un moment en què es produeix una retracció de la idea dels drets humans i el benestar a la Unió Europea?

— La història que em van explicar a l'escola era que la democràcia sempre hi seria i seria cada vegada millor. Però la veritat és que la democràcia gairebé mai hi és: alguns anys a Grècia, alguns anys abans de la guerra i alguns anys des de la caiguda del mur, i això és tot. A Espanya fa poc que teniu democràcia, també.

Cinquanta anys.

— La democràcia liberal s'està esvaint. Perquè la democràcia no és la dictadura de la majoria, sinó que és la suma de les minories, les institucions fortes, els valors liberals, la idea de ciutadania desconnectada de la raça. Tot això està caient i no estic segur de si podrem aturar-ho. No vam aturar el feixisme, personatges com Franco i Hitler, perquè la gent ho volia i hi havia alguna lògica al darrere per voler-ho. I és que si tens recursos i els recursos són cada vegada més petits, mires d’agafar el que pots i intentes expulsar i matar tothom que és perillós per la teva riquesa. Ho puc entendre. El problema és que no és una solució. La Unió Europea pretenia desconnectar la democràcia de l'estat nacional perquè aquest va ser el naixement del feixisme, però mai ha tingut veritable poder. El tenen els estats. He perdut l'esperança en la Unió Europea i tampoc no veig que hi hagi cap altre projecte per invertir-hi milions.

Vaja, no és optimista.

— No perdo l’esperança, però ja estem perdent el sistema democràtic a tot l'est d'Europa: Eslovàquia i Àustria estan canviant, Sèrbia, Rússia, Bielorússia, Turquia... i s’acosta més cap al centre. A Europa Occidental encara tenim il·lusions, ens pensem que la democràcia sobreviu a tot, però al capdavall ara ja predomina el poder de les grans empreses. Cada vegada que el feixisme torna, la constel·lació és una mica diferent, les retòriques són una mica diferents, però és la mateixa idea: una elit s'apropia de l'estat i tenen mitjans efectius per influir en la gent. No veig com es pot aturar això. I no ho entenc, perquè la majoria de la gent només volen tenir una vida digna i no viure en guerra, mentre que els partits populistes et diuen: "No som decents i ens encanta la guerra", que és exactament el que ningú vol. Mai he entès aquest mecanisme. És trist, però també és una experiència molt antiga, i crec que l’haurem de tornar a passar.