'Giovanni's room': una vistosa funció malgrat ser massa narrativa

Giovanni’s room figura al segon lloc de la llista de les 100 millors novel·les de temàtica gai i lèsbica, que va elaborar The Publishing Triangle el 1999 i que està encapçalada per Mort a Venècia. Sembla lògic, tractant-se d’una novel·la d'un escriptor, James Baldwin (Harlem, Nova York, 1924 - Sant Pau, França, 1987), que el 1956 reivindicava la normalitat de les relacions homosexuals en uns Estats Units on fins al 2003 no es va despenalitzar la sodomia.

El llibre de Baldwin parla de l'alienació social dels desplaçats, de com entendre la masculinitat, de la identitat i, sobretot, de la sexualitat. I al nostre entendre aquest és l’epicentre de l'adaptació per l’escena que ha fet l’Internationaal Theater Amsterdam sota la direcció d'Eline Arbo. D'aquesta directora en recordem el magnífic The hours, l'adaptació teatral de la novel·la de Michael Cunningham que es va presentar al TNC la temporada passada.

L’obra la protagonitza David, un jove nord-americà bisexual mantingut pels seus pares que deambula per París. La seva nòvia ha marxat a Espanya per aclarir què vol fer de la seva vida i ell visita un vell homosexual conegut per demanar-li diners. Aquest el portarà a un club gai on coneixerà un immigrant italià, Giovanni, amb qui iniciarà una relació.

La versió resumeix i enfoca amb encert el conflicte vital i la marginació dels qui no volien o no sabien com sortir de l’armari, plasmant situacions vigents avui en dia en moltes societats. I ho fa amb un desplegament escènic vistós, de gran plasticitat i mitjans, amb música i alguna coreografia per compensar la narrativitat de la història, però amb un tractament dramàtic una mica distanciat i, en conseqüència, impregnat de fredor. Aquest extrem es reafirma amb un espectacular disseny d’il·luminació que prima la penombra sobre la claredat i, per tant, ens oculta les expressions dels rostres i el fons psicològic del drama que viuen els intèrprets.

És clar que, enfront d'una funció de teatre de text en holandès que obliga la majoria dels espectadors a llegir durant dues hores sense poder mirar massa bé l’escenari, tampoc deu tenir massa importància. Potser caldria avaluar la conveniència de programar propostes textuals en llengües poc conegudes.