'The hours', una proposta quasi perfecta del Festival Grec

Tres dones de tres dècades diferents en ciutats diferents i tres vides marcades per una novel·la: La senyora Dalloway. Tres vides encriptades en unes hores, com a la novel·la de Virgínia Woolf.

Una de les vides és la de la famosa escriptora britànica el 1923, quan patia problemes mentals, pensava en el suïcidi i començava a escriure La senyora Dalloway. L'altra és la de la senyora Laura Brown el 1949 quan està llegint el llibre de Virgínia Woolf i prepara una festa d’aniversari per al seu marit. La tercera és la de Clarissa Vaughn el 2001, quan va a veure al seu amic i amor romàntic de joventut, el poeta Richard, que acaba de rebre un important premi literari mentre lluita contra una sida molt agressiva.

La novel·la de Michael Cunningham, guanyadora del premi Pulitzer i de la qual Stephen Daldry va fer-ne una celebrada versió cinematogràfica el 2002, amb la qual Nicole Kidman va guanyar un Oscar, s’emmiralla en la vida de Woolf. Reflecteix les situacions quotidianes i emocionals de les tres protagonistes, així com les dels personatges secundaris, amb les que viu la protagonista de la novel·la de Woolf, Clarissa Dalloway.

La versió de l’actual directora de l’International Theater Amsterdam (ITA) hereu del Toneelgroep d’Ivo Van Hove, Eline Arbo, va al moll de l’os de l’original per il·luminar els retrats d’aquestes dones i la seva ànsia de llibertat. Inclou, lògicament, el lesbianisme que nia en elles (quina dolçor en el petó robat de Laura amb la veïna Kitty) com nia en elles la possibilitat d’un suïcidi alliberador. Introdueix la figura de l’autor/narrador i clou la funció amb l’inici de la novel·la: el suïcidi de Woolf. Una poderosa imatge per a una proposta cuidada fins a l’extrem en tots els aspectes que vol emocionar des d’un calculat distanciament. Magnífic l’espai escènic giratori que incorpora els àmbits de vida de les dones, magnifiques també les interpretacions, molt interessant un espai sonor majoritàriament en directe (per què no tradueixen les lletres de les cançons?) repetitiu i radical que manté la tensió, i una imaginativa i àgil direcció de la noruega Eline Arbo (1986) que tot barrejant les tres històries sembla voler traduir a l’escenari la tècnica literària del flux de consciència de l’original. Una proposta quasi perfecta que no eximeix de llegir la novel·la per a una comprensió més àmplia.